martes, 20 de noviembre de 2012

Treballs Frederic Pérez

Exercici 1:

Escriure un relat, poema, poesia, conte o assaig amb la frase tens la paraula:

 
Tens la Paraula

Paraules que cauen per terra

des de les branques d'un arbre

prou alt i madur que trencat

pel pes de tantes possibiltats

deixa una suau pluja de cendra

als nostres caps com si es tractés

de pagines de llibres del poesia.

Paraules de cotó sostingudes

a la pura raó de ser un dia més

poeta i treballador orgullós

de la seva feina amb salari dobrer.
 
Tècnic que escriu els versos

per percebre entre les seus dits

els llavis molsuts i envermellits
 
de la llibertat dimaginar,

la felicitat de tenir la paraula.

Felicitat envirollada al paper,

somniar dormir per sempre
 
entre grans branques plenes

de paraules damor i records

dels poetes més grans perduts

al bell mig dun vell bosc blau

amb elefants de sua pell impregnada

de cacau amarg sota lombra de Dalí

com si fossin...

com si fossin les tendres paraules

que van inspirar les criatures

poètiques de Miguel Hernández

entre un temps cruel ja passat.

Tot ha estat oblidat menys la sang,

tots els versos plens de paraules.

Temps amb paraules plogudes del cel

Entre els llavis prims que floten en laire

Nues paraules damor, espurnes caigudes

Suaument per endinsar-se a la nostre llum.

La nit

Avui
 
Paraules

Amagades

Rere

Arbres
 
Udolant
 
Llibertat

Asfixiada.

Paraules i paraules

que sens endinsen en la memòria i ja no ens deixen

mai sense lalè davant lestimada que un dia vam

estimar menys que les nostres pròpies paraules,
 
les nostres pròpies paraules.
 
 
Exercici 2:
 
 Escriure una poesia, prosa, conte, assaig o relat en inspirant-se en aquestes imatges:
 
 
 
Els aires malèvols no són humans


Nenes nues radioactives plorant

 
Sota lombra de Little Boy i Fat Man

No és humà que en un sol instant

 
les joguines quedessin desintegrades


pel fum de la reacció en cadena


de la fissió dels nuclis pesants

 
de lurani o el plutoni al 1945.
 
Aquell fum que sense descans es va colar

 
per tots el forats de les seves pells han estat


la més autentica de les vergonyes mundials.


Lluny és el dia que laire malèvol

 
deixarà pas als petons innocents


de lamor sense murs al servei

 
de la bogeria de viure sense llibertat.

 
Lesser humà és incapaç de fer tant de mal.


Hi ha un monstre que sinventa guerres

 
i crisis per dominar els individus feliços

 
amb aires malèvols. Ens hem de revelar !
 
 
Exercici 4:
 
Del llibre que estàvem llegint utilitzar com a disparador la primera frase o paràgraf de la pàgina 69.

 
Jonas Hassen Khemiri Montecore , Un Tigre Únic (pag. 69)
 
 
Khemiri troba lamor de la seva vida entre totes les turistes que cada any visitaven Tunísia. Pernilla Bergman que va arribar en un vol de dEstocolm va troba el seu amor. Va arribar per segrestar els ulls de Khemiri.
 
És linici dun llarg camí dun immigrant tunisià , fotògraf de professió cap a Suècia, on viu amb Pernilla la seva vida lluny de Tunísia.
 
Meravellosa historia dun immigrant escrita pel seu fill.

Exercici 5

Escriure un relat, poesia, conte o assaig en relació a un fet viscut el cap de setmana.


La inspiració llegint

Una veu vermell vertigen
-8è crit, colors de vida-
d'un destí remor de danses.

Poema de Bruna Generoso i Miralpeix
PANGEA

Ho sabia tot, em vaig girar d'esquena
i les calentes pedres es van esquarterar
una a una en el silenci d'un petó de tardor
mentre esperava que la felicitat vessés
dels teus llavis envermellits tota la nit.

Ho sabia tot, vaig dormir amb el teu alè
encès dins l'instant que tot va fluir,
cercles de temps sense memòria
l'univers amb el so amortit
de les pedres esquarterades

Ho sabia tot.

 

domingo, 11 de noviembre de 2012

Treballs Júlia Costa

Exercici 1:

Escriure un relat, poesia, conte o assaig amb la frase tens la paraula:



TENS LA PARAULA

Tens la paraula, el somni i el camí,

plana el silenci per damunt del blat,

la nit oblida l’hora del combat,

tu segueixes el cant del pelegrí.


Tens la paraula, l’ambició, el destí,

els mots perduts de tants com van passar

pel camí ral que t’acompanyarà

fins a la platja on tot ve a convergir.


Tens la paraula, la cançó, el record,

els anys viscuts i els anys que no veuràs,

el ritme i el ressò de cada pas.


Tens la paraula: far, torrent i port,

matí, migdia, sol ponent, ocàs,

destí, enyorança, rebel·lia i mort.




Exercici 2:


Escriure un relat, poema, conte o assaig inspirant-se en aquestes tres imatges:



1.-Vietnam
Inútils pors
Horrors sense sentit
Guerra infinita.

Un infant fuig
Cap al no res potser
Desesperança.
2.- Parella al final de la guerra, París
Tot recomença
Després de les batalles
L’amor retorna.
Sempre la vida
Torna a ocupar el seu lloc
Tossuda i feble.
3.-Enderrocament mur Berlín
Uns van fer el mur
Els altres l’enderroquen
En tràgic cercle.
No hi ha prou gent
Per enderrocar tants
Murs prescindibles.


Exercici 4:

Del llibre que estàvem llegint, utilitzar com a disparador la primera frase o paràgraf de la pàgina 69.

A partir del primer paràgraf de la pàgina 69 del llibre Una dolça destrucció, d’Hugo Claus.
En anar a cobrar els meus cent mil francs a la galería l’Age d’Or, entenc per què el tipus va veure indicis d’un nou corretn en la meva poc traúda imitació d’ASUR. Ha disposat els dibuixos sobre una taula antiga perquè els firmi. M’havia passat per alt completament. Ni se m’havia acudit però ell ho interpreta com una estratègia.
-Tens raó –diu-, Picasso tampoc no firma les obres fins que no s’ha venut.
No sabia què fer, la veritat. El que he portat a la galeria és un garbuix de treballs anònims, d’aquests que s’apleguen a les carpetes de l’Escola d’Art i que ningú no reclama. A final de curs el professor ens va dir que llençaria allò que no fos de ningú. Vaig intuir, sense cap mena de seguretat, quines obres eren meves i me’n vaig endur unes quantes més que em feien peça o em cridaven l’atenció.
Em vaig adonar, a casa, que havia triat aquelles pintures sobre paper que mostraven una certa afinitat estètica entre elles, tot i que no sé pas qui les devia haver fet. Fins i tot podria ser que portessin a la carpeta mesos, anys.
Com que de la Galeria ens van demanar obra nova vaig arreplegat tot el feix i els vaig mostra la pila. Alguna cosa hi devien veure. El tipus que m’ha pagat es va mostrar admirat:
-Això és una renovació innovadora que no traeix l’estètica del grup, molt interessant.
Emmarcats i penjats en aquella sala immensa i blanca, sota focus potents, feien patxoca. I això que responien a senzills exercicis, pràctiques diverses i poc ambicioses sobre colors, profunditats, ombres, aneu a saber què, vaja. Ja no podia recordar quines creia que eren meves i quines no. No vaig pensar en cap moment que es vendrien tan bé, tan sols que necessitava alguns calerons.
Com que estava segur que ningú no vindria a reclamar les obres d’art, aneu a saber on paren els autors, alumnes com jo dels primers cursos de Teoria del Color, vaig acabar firmant sense manies. En aquell moment tot havia passat a ser obra meva, un nou artista del grup ASUR acabava de néixer. El que no sé és el que faré ara. El paio de la galeria m’ha demanat més material, per la tardor vol ver una altra exposició ja que cal no deixar refredar l’entusiasme per la novetat, per aquests propostes tan excitants. Hauré de regirar més papereres i carpetes oblidades, tots els acrílics sobre paper que no vol ningú, anar fent calaix. Pel que fa a la meva pròpia obra em veig incapaç d’imitar amb certa grapa aquestes coloraines. Estic segur que la nova fornada d’obres d’art no aconseguirà desvetllar tanta incondicionalitat.


Exercici 5:

Escriure un relat, poesia, conte o assaig en relació a un fet viscut el cap de setmana.

TARDA DE DISSABTE
Era un dissabte ensopit i rúfol, un d’aquells dies en els quals la tardor ofereix la seva imatge més depriment i menys poètica. Havia plogut sense ganes, no feia fred però la humitat barcelonina es ficava fins al moll de l’os, com sempre.
Al seu petit despatx el marit de l’Emília endegava la maqueta d’un avió, era una afició antiga, que darrerament havia recuperat. Ella va pensar en anar al cinema, al teatre, però una mandra fonda i la seguretat que cap pel·lícula no era prou interessant com per fer-la animar a mudar-se i sortir de casa la va acabar d’aclofar al sofà.
Va intentar dibuixar una mica, sense ganes ni bons resultats. Tenia moltes aficions i feia un gran nombre d’activitats des que s’havia jubilat però potser per això mateix també resultava agradable, de tant en tant, fer el dropo.
Aquella mena de dies el seu fill, jove, els anomenava dies moc. Era un nom molt adient, semblava que suraves enmig d’una gelatina que t’immobilitzava i aclaparava. La televisió era el complement ideal en aquells casos, així que va agafar el comandament i va començar a passar canals, documentals sobre micos, telefilms poca-soltes, bestieses sense suc ni bruc.
Aleshores es va ensopegar amb un programa xaró però distret. La presentadora, una senyora grandeta i encotillada, que tenia una certa fama en els mitjans de comunicació dedicats a la tafaneria incombustible, anava vestida de groc canari i de carbassa viu.
Enmig d’anuncis diversos destinats a la tercera edat, cremes per a les arrugues, compreses per a les pèrdues de pipí, iogurts que feien minvar el colesterol i col·leccions de compactes amb música de boleros, la dama va presentar tota una família extensa, que va anar ocupant els seients del plató, la d’un antic cantant de cobla andalusa mort feia alguns anys. La vídua, un germà molt vellet, els fills de la primera dona, els fills de la vídua, que era la segona, i alguns néts...
Ja li havien comentat que aquell era un programa per a jubilats. Feia poc temps una amiga, després de veure’l, l’havia telefonat per comentar-li com havien envellit els components d’un grup de cançó molt anomenat feia anys, les dones estaven arrugadíssimes, una d’elles anava amb bastó i l’altra tenia un metre de papada, els homes duien perruca i també s’havien apergaminat, jo no vull envellir així, havia exclamat, gairebé enfadada davant de la constatació evident del pas del temps malgrat cremes i vitamines.
Pel programa van passar antigues filmacions del cantant, pertanyia a una època de cinemes de barri, discos sol·licitats i poques alegries. En aquella època el senyor li semblava antic i caspós, ara li havia de reconèixer la grapa, en el seu gènere i fins i tot les lletres de les cançons eren força poètiques, ben mirat.
A casa de l’Emilia eren molt catalans però tenien una debilitat que ella no entenia per la cobla andalusa, pel flamenc. La família del cantant n’evocava la bondat, com havia ajudar a d’altres artistes, els fills més joves també cantaven, força bé per cert i amb un estil més adient al present.
El temps, va pensar l’Emília, tot ho millorava, les cançons passaven de velles a antigues, d’antigues a clàssiques. La senyora vestida de groc i taronja, talment una sortida de sol pintada per un parvulet, va tornar a interrompre el programa per anunciar bajanades i ella ja en va tenir prou. Va tancar la televisió i se’n va anar a l’ordinador, tenia una novel·la començada que es trobava una mica bloquejada, tot i que s’havia fet un esquema i endegat alguns apunts sobre els personatges.
De sobte li va venir la inspiració i va escriure a doll tot un nou capítol mentre la tarda es convertia en nit i tot s’enfosquia de forma ràpida i tardorenca, el mateix que quan de petita, durant el mes de novembre, sortien del cine del barri després d’haver vist un programa doble que incloïa una pel·lícula espanyola, potser protagonitzada pel cantant evocat, una altra d’americana, més ‘professional’ i, evidentment, el NODO.

    
Exercici 6:

 Escriure un relat, poesia, prosa o assaig en relació aquesta cançó:

Pel llarg camí del vent els pelegrins avancen.
Són del país llunyà on el sol sempre enceta
El seu camí silent, constant i universal.
 
Caminen sense pressa, el temps no té fronteres,
La vida no els inquieta, han renunciat a tot
Menys a aquesta pregària llançada a les palpentes
A un déu indefinit de santuari incert.
M’he afegit al seguici, encara l’esperança
Em fa creure que hi ha un final del camí
On tot el cansament esdevé pau eterna
I on algú escolta encara les pregàries perdudes.
 
La música llunyana acompanya la ruta,
no ho fa amb el so marcial dels himnes militars
ni amb el ritme esforçat dels vells cants muntanyencs
ni amb el to esbojarrat dels balls de carnaval.
Es tan sols melodia del vent i la distància,
El so de les esferes i dels mars més tranquils,
La pau definitiva, la poesia antiga
Que acompanya, precisa, el pas dels pelegrins.


Exercici 7

Escriure un relat, poesia, conte o assaig
utilitzant com a disparador bona nit.


BONA NIT

La nit és breu quan el passat és breu.
Quan de la fosca a l’alba no hi ha res més que somnis
Oblidats ben aviat enmig dels entusiasmes
De la vida que passa,
sempre massa de pressa.
L’homenet[i] de la son,
Amb els seus grans paraigües,
Acull amb innocència el descans merescut,
Llença la sorra fina que fa aclucar parpelles
I castiga amb malsons els qui no fan bondat.
La nit és llarga quan
els records s’amunteguen,
Quan la vida s’abreuja,
quan el temps és molt fràgil,
Quan el demà és incert i han marxat els amics,
Quan els nostres fantasmes passegen en les ombres,
I aquell vell homenet és ja sols un record
Dibuixat en un conte que no sabem on para,
Però que encara conserva el perfum de la màgia
D’uns anys de meravella,
quan tot era possible.

[i] L’homenet de la son, ‘el viejo conciliasueños’, és un personatge d’uns contes d’Andersen.


Exercici 8

Escriure en relació a la soledat un assaig, conte, relat o poema.


REFLEXIONS I EVOCACIONS SOBRE LA SOLITUD

Allò que fa l’home sociable és la seva incapacitat de suportar la solitud (Schopenhauer)


La solitud és un sentiment estrany, lligat a la individualitat dels homes i les dones. Es neix sol, es pateix sol i es mor sol i sovint et pots sentir molt sol enmig de multituds o fins i tot al costat de gent que estimes i t’estima. La solitud és absolutament subjectiva. De vegades és necessària, volguda, i d’altres pot representar una veritable tortura interior. Sobre la solitud s’ha  escrit i cantat molt, cosa que ha conformat en nosaltres un imaginari sentimental del qual costa fugir. Qui pot no sentir una certa tristor nostàlgica en escoltar Moustaki parlant de la seva solitud?:

Pour avoir si souvent dormi
Avec ma solitude
Je m'en suis fait presqu'une amie
Une douce habitude
Ell' ne me quitte pas d'un pas
Fidèle comme une ombre
Elle m'a suivi ça et là
Aux quatre coins du monde...

Una altra cantant, també francesa, segurament una gran solitària, va personificar aquest sentiment en la figura d’una mena de monstre del qual no es pot fugir:

Depuis, elle me fait des nuits blanches.
Elle s'est pendue à mon cou,
Elle s'est enroulée à mes genoux.
Partout, elle me fait escorte
Et elle me suit, pas à pas.
Elle m'attend devant ma porte.
Elle est revenue, elle est là,
La solitude, la solitude...

En el fons la solitud no és tan terrible sinó profundament humana. Per més sociables que esdevinguem, en algun moment estem o estarem sols de la mateixa manera que, per desgràcia, en algun moment estarem morts. La solitud dels morts va ser evocada de forma pessimista per Bécquer (Dios mío, qué solos se quedan los muertos..) però els difunts són difunts i ja no poden, em sembla, sentir-se sols. I és que la solitud s’ha relacionat sovint amb el silenci i aquest amb els cementiris. Avui els cementiris generen fins i tot visites turístiques i s’hi fan concerts, han perdut misteri i llegenda, tot plegat és un intent més d’oblidar que la vida passa, una mena de defensa en contra d’aquesta temporalitat tan evident i solitària.

Mentre som vius ens movem entre la necessitat d’esdevenir diferents, individuals i singulars i la tendència al gregarisme i a formar part de grups socials diversos. Trobar l’equilibri entre un sentiment i l’altre no és fàcil, més aviat tot el contrari. Crec que el gregarisme ha generat més tragèdies col·lectives que no pas la tendència a la solitud. Per no sentir-se sols els homes han compartit moltes coses, no sempre recomanables. Per això em causen força prevenció els moviments de masses i les manifestacions multitudinàries, fins i tot quan es realitzen amb uns objectius aparentment seriosos i lloables. Quan l’ésser humà perd la individualitat, la capacitat de reflexionar en solitud i de qüestionar la seva pròpia massificació o els lideratges convencionals, no anem bé.

Sobre el silenci, ens podem sentir molt sols en llocs sorollosos com ara una discoteca, entre les multituds, al cinema o a la muntanya o fins i tot al llit amb la parella, o sigui, en circumstàncies molt variables.  La solitud, de tant en tant és gairebé necessària, sempre que esdevingui voluntària i temporal. En això, com en tot, cadascú té el seu propi tarannà i la seva manera de viure la pròpia solitud. Dels poemes i les cançons n’hem de fer un cas relatiu, els artistes es construeixen una mena de personatge públic que sovint sembla més solitari del compte, com en el cas d’Espriu, i ve a tomb evocar-lo a causa del seu centenari i perquè també va escriure molt sobre morts i solituds:


FINAL DEL LABERINT

Quan aquells dits sensibles
toquin músiques fràgils
i lentament vacil.lin
llums canviant de ciris,
surt de la festa. Mira
quanta nit, quina extrema
solitud se t'emporta,
per la rialla, a l'home
justificat i lliure
que neix del teu silenci.

Havia pensat redactar  un inspirat sonet canònic sobre la solitud i al final m’ha sortit tota una altra cosa. Per cert, l’ordinador i les noves tecnologies han contribuït força a fer minvar el sentiment de solitud en moments íntims. Engegues l’ordinador, el mòbil o el que sigui i ja ets al món. Això, de tota manera, i com totes les activitats humanes, té llums i ombres.



Exercici 9:

Exercici lliure:



Ni déus ni pàtries

Ni déus ni pàtries ni camins fresats,
ni reis, ni culturetes, ni llenguatges,
ni amors apassionats, ni tants miratges,
no em semblen adients per als combats.

Baratar servituds per vanitats,
conrear una fe cega, fer un viatge
per retrobar l’inici de l’ultratge
al racó més pregon de vells passats,

Acaba esdevenint més servitud
abillada amb parracs d’una virtud
que oblida allò que no li cal saber,

mentre algun rodamón, a un vell carrer,
senyoreja la terra dels indignes
per no patir banderes ni consignes.



Exercici 10:

Escriure en relació aquest quadre (jove llegint una carta de Vermeer) un conte, assaig, poema o relat.




Oh, noia del passat, adolescent antiga,
Que llegeixes la carta davant del finestral,
Mai sabré què t’explica aquest estrany missatge,
Si és d’un amor llunyà o d’un parent banal.

Respira pau la tendra llum que ombreja el teu rostre,
Ets més real i eterna que el meu precís present,
Les fruites de la vida reposen a la taula,
El vidre reflecteix el teu posat absent.

Vull córrer la cortina i amagar el teu misteri,
Del que saps i esperaves no en conec el secret,
No sé res dels teus pares ni de la teva feina,
Ni on és la teva casa, ni el teu petit indret

Oh, noia del passat, eterna i immutable,
La pau sense neguits et protegeix del mal,
Si un dia vas ser feble i tendra i malaltissa
avui ets art per sempre, bella noia immortal.