Any 2013
Aquests són els resultats del primer exercici de l'any!
Escriure un relat, poesia, conte o assaig
utilitzant com a disparador bona nit.
Aquestes foren darreres paraules
pronunciades per l’ interlocutor a l’altra banda del telèfon just abans de
penjar i cloure la conversa que durant una llarga estona havien mantingut.
- BONNE NUIT – digué i penjà.
En realitat va sonar a l’oïda com
una sol mot, així com: bonuit.
Dita de pressa, sense separació o pausa
suficient com per poder distingir entre el Bonne de la Nuit.
En penjar l’auricular va guaitar
de reüll el rellotge de polsera que sempre duia al canell dret, i certament, constatava
que s’havia fet tard i era adient el mot, perquè allà al fons de la sala, rere
el finestral tot era fosc i els llums del carrer ja eren encesos.
I és que a l’hivern la nit ocupa
més temps del que en realitat li pertany. Si féssim una distribució acurada i,
sobretot, equitativa de les vint-i-quatre hores, tal vegada a l’hivern, no l’hi pertocaven tantes. Decididament
les nits a l’hivern eren massa llargues.
Però, que més voldria ell, que
tenir una BONA NIT ¡¡¡.
Quan li agradaria poder gaudir
d’una autentica Bona Nit. Massa temps feia que no sabia el que era.
Això si, quan s’asseia al sofà
davant la tele, al moment restava
fregit i els roncs els despertaven, i la dormideta li durava tan sols fins la
nova tanda d’anuncis, quan l’augment del
volum pujava inesperadament i el desvetllaven. Malgrat què cada nit es prometia el ferm propòsit de fer un bon entrèpa-de-llençols el resultat era sempre
desencoratjador.
Ni la til·la, ni les pastilles ni
els remeis casolans ja no li feien res. Ja ho havia provat tot sense èxit. Un
complet i absolut fracàs.
Feia molt de temps que les nits
se li havien capgirat. A la poca estona d’estar ajagut, els fantasmes iniciaven
el seu ritual nocturn i el transportaven al llocs més indesitjats, barrejats de
pors, de mals records. Tot allò negatiu, angoixant o vergonyós que et puguis imaginar, viscut feia
temps, passava pel davant seu com una successió diapositives a gran velocitat. Cada fotograma era una
negació un cop baix directe a la clau de volta de la pròpia estima.
No hi havia forma de trobar la
posició adient; primer girat cap a la dreta, després cap a l’esquerra i tot
seguit de panxa enlaire. Els ulls oberts de bat a bat com dos plats.
Quedava el recurs d’engegar la
ràdio i escoltar aquelles persones solitàries, en vetlla o sonàmbules com ell,
que anaven fil per randa explicant un
dia i un altre també, la seva paorosa
solitud no confessada - però sentida. La
pacient locutora feia veure que les escoltava, fins i tot que les entenia,
atrevint-se a donar–los algun que altre consell.
Anar una i mil vegades al lavabo
a pixar (encara que fossin quatre gotes mal comptades i esbargides per tot
arreu menys dins la tassa) i, tot seguit, enfilar el passadís fins cuina, obrir
la nevera i fer un traguet d’aigua fresca per minvar l’ansietat creixent. Tot seguit, guaitar pel finestral que donava
al carrer i mirar l’escàs moviment de gent i vehicles.
–
Qui vols que surti al carrer aquesta hora amb el fred que fa. Només els escombriaires mecanitzats eren
puntuals cada nit a la cita. –
Rumiava dintre seu.
–
Que molestos són, Mira que fan soroll els malparits. Cada nit igual. No tenen
respecte pel descans de la gent.
- Un dia faré un escrit a l’alcalde i
els ficaré a caldo. Fills de la gran puta¡
A les poques ganes-de-no-fer-res, s’afegien també, la pèrdua de pes (30 quilos
de minva), l’agressivitat creixent,
l’abandó físic i la reclusió dins del pis sense voler sortir al carrer.
Va intentar, sense èxit, l’autòlisis.
Passejar temeràriament per la barana del terrat, tallar-se les venes,
engolir-se un pot de pastilles tranquilitzants.
No va tenir el suficient valor
per dur-ho a terme. Esperava que fos el vent qui se l’endugués daltabaix del
terrat, errar el tall i desmaiar-se, ...
-
Ni per
això serveixo. - Quins collons. Quin desastre.
El seu lletrat ja li ho va
manifestar, quan va decidir consultar-lo de forma preventiva:
-
El fet
que no tinguin proves inculpatòries contra teva no permetrà que s’iniciï cap acció.
Ara bé, no et pensis que et lliuraràs fàcilment de la condemna.
-
Et parlo
de la condemna interna. Aquesta segurament, és la més desconeguda però és la més
perillosa, perquè no et deixarà viure en pau i en lloc de minvar, anirà
creixent dintre teu com l’heura que s’arrapa a l’arbre i va ocupant-lo fins
deixar-lo sec.
-
Demana
ajuda tan aviat com la precisis. No deixis que la bèstia creixi dintre teu.
Quanta raó tenia. QUANTA ¡¡¡.
L’alegria de veure’s lliure li va
durar molt poquet, just els dies següents a la publicació de l’arxiu definitiu de les diligències prèvies
del Jutjat de La Jonquera. Fou el Consorci de Compensació d’Assegurances, l’encarregat
per sentència de fer el pagament de la petita indemnització prevista per a
aquells cassos, quan el conductor es dona a la fuga.
Ara, ja era massa tard, ell no
podia anar a la Comissaria a inculpar-se, a declarar per un fets que ja havien
estat arxivats a tots els efectes. Tampoc no volia acudir al psiquiatra perquè
hauria de despullar-se massa per poder explicar la seva immensa pena, la causa
de la seva condemna, la raó de la seva presó, del seu desgavell intern.
-
A més a
més, condemnaran també a tots aquells que l’havien ajuda’t, com a cooperadors
necessaris, com encobridors, com ..... Jo que sé.
NO PODIA. NO ERA POSSIBLE ¡¡¡
I és que l’impacte del vehicle
contra aquella família que travessava el pas de vianants a la Nacional II, quan
anava a tot drap camí de la frontera francesa, va ser molt fort; dos menors morts, politraumatismes a la mare i
l’àvia amb seqüeles de per vida. Eren una llosa massa pesada per seguir vivint
com si res no hagués passat aquella nit, tal i com li aconsellaven uns i
altres, sobretot amics i familiars, tots ells coneixedors del fets.
És cert que la boira limitava
força la visió i que el fred aire huracanat pogueren precipitar la irrupció de la família a la
calçada. Però ell podia haver-ho evitat si hagués circulat amb la precaució que
calia. I, sobretot, podia haver-los lliurat l’auxili necessari al que tothom
està obligat davant d’una situació com aquella. Una simple trucada al SOS era
més que suficient. No calia fer res més.
Els nens es van dessagnar a la
cuneta per manca d’atenció mèdica.
Fins que la boira no es va
esbargir, els ferits - tots ells - van
romandre fora de la vista sense poder rebre l’assistència mèdica necessària.
El vehicle mai no va tornar al
país, va romandre a França a casa d’un familiar i amic que li va garantir dormiria
per sempre més, en el més profund dels somnis. De tant el tant el trucava
interessant-se pel seu minvant estat de salut.
I així fou com el Land - Rover, va dormir per sempre més a terra estranya.
Ell, en canvi, encara romania despert des de la data de
l’accident.
BONA NIT,
GOODNIGHT
BOAS NOITES
BUONA NOTE
Aquestes foren les úniques
lletres que va deixar escrites, una per a cada víctima, l’aniversari dels fets,
quan va decidir que ell també tenia dret a descansar i passar, si més no, una BONA
NIT.
He canviat la
foto del facebook per una on es veu Venècia i una parella amb les famoses
màscares de Carnaval…
Falten dos
dies perquè arribi el Carnestoltes i un any més, tampoc portaré cap disfressa…
Tant com m’agradaven de joveneta aquelles festes que organitzàvem amb “La
Colla”, i tots apareixíem amb disfresses ben originals….Jo sempre feia
treballar de valent a la mare, perquè me’n fes una de ben bonica…artesana…feta
amb les seves mans que tant en saben de cosir…
Però això ja
forma part del meu passat…quan encara ho veia tot bastant de color de rosa…quan
el cor em bategava fort…tot esperant que algun dia trobés “el meu príncep blau”…
i els somnis de joventut estaven a flor de pell…
Ara potser em
vindria més de gust viatjar a Venècia per Carnaval…i posar-me una d’aquestes
màscares tan enigmàtiques que caracteritzen el Carnaval en una ciutat tan mágica…Disfressada
perquè ningú em reconeixés, i en canvi jo pogués veure tot el Món en una altra
dimensió …i no parar de mirar i mirar…de seduir amb el gest, de tafanejar la
realitat dels altres, oblidant le meva…sortir de la meva monotonia…i viure la
vida, per uns dies, sota la perspectiva de la irrealitat, de la ficció,…….
Vet aquí el
meu somni, avui…quan la son ja m’empaita, abans d’apagar els llums de la casa,
i ficar-me al llit i resar perquè no em presegueixin com gairebé cada dia, els
malsons …
Bona nit…
25 de noviembre
- Buenas noches, mediodía – decía. – Ya hace tiempo que me
quitaste la alegría; las ganas de luchar por el futuro yacen en mis manos, hoy
vacías. Me has quitado los guantes, y me has vestido de agonía. Buenas noches,
mediodía…
Con su cráneo abultado y sus ojos medio cerrados, dormitaba
en la laguna del suspiro, esperando que su cuerpo respondiese, sin efecto. Su
cuerpo, de un niño entrado en años, adolescente en una enfermedad atrapado,
hacía oscilar su cabeza, para combatir el sueño que Morfeo le otorgaba para que
prescindiera del dolor de sus últimos días.
En sus labios se veían las hojas secas de primaveras
marchitas, y una sonrisa de aceptación e inocencia compartida con aquellos que
le acompañaban en su travesía.
Sin más fuerzas, se rindió al sueño de mediodía, mientras
escuchaba en el salón la televisión, y a su madre y abuela cuchichear
preocupadas. Unos pasos dirigidos hacia la habitación del chico y el ruido de
una puerta entreabierta desestabilizaron el curso natural de los acontecimientos.
-¿Otra vez intentando dormir? ¡Pero si no has hecho más que
dar cabezadas, hasta despierto!
- Mamá, lo siento, pero sólo me quedan fuerzas para eso…
Con una mueca de aceptación obligada, salió de la habitación
de su hijo y realizó una llamada. Sin huir del destino que ambos compartían, se
vistió y se sentó a esperar que la visita llegara. Pasada media hora, unos
hombres con camilla se dirigieron hacia el santuario del muchacho, le
acomodaron y se lo llevaron. La noche ya había ganado, también, la batalla al
mediodía.
De camino al hospital, el chico dormía. Su madre le miraba
con el amor que una madre mira a su chispa de vida. La esperanza se perdía con
cada paso, día a día… Pero ninguno de los dos lo demostraba ¡más les valía!
De nuevo, postrado en la camilla de su habitación de
hospital, su segunda casa. Unas pruebas nuevas para valorar la situación, y un
disparo certero en el corazón.
- Su hijo no va a salir de aquí. No tiene solución. Su lucha
ha sido larga, admirable y con valor. Lo lamento, y para lo que haga falta…
avísenos, por favor.
La madre no ríe, la madre no llora. Entra en el cuarto, y se
sienta a su lado. Le mira a los ojos, y el chico despierta.
- ¿Qué te han dicho mamá?
- Tranquilo, cariño. Las defensas bajas de nuevo, ¡algo sin
importancia! Unos días ingresado, y después volveremos a casa.
- ¿Podrán venir mis amigos el fin de semana?
- ¡Por supuesto! Cómo han hecho siempre. Como cada semana…
El chico cerró sus ojos de nuevo, y por fin se durmió. La
luz del sol iluminó su cara, mientras él, sumido en un sueño sin fin, luchaba
por volver a abrir los ojos otra vez.
Su madre, entera y angustiada, se le acercó al oído y le
susurró:
- Buenas noches, vida mía. Aurora del alba, luz del día.
Gladiador orgulloso, samurai de la vida. Dulce de leche, campeón de la liga.
Maestro y alumno de la crudeza de tus días. Que enseñaste a combatir a ese
monstruo con bondad y alegría. El destino te sacó de mis entrañas, y hoy te
arranca ese pedazo que nos une y nos separa.
Buenas noches, corazón; buenas noches, vida mía.
Buenas noches, corazón; buenas noches, vida mía.
Júlia Costa
BONA NIT
La nit és breu quan el passat és breu.
Quan de la fosca a l’alba no hi ha res més
que somnis
Oblidats ben aviat enmig dels entusiasmes
De la vida que passa,
sempre massa de pressa.
L’homenet[i] de la
son,
Amb els seus grans paraigües,
Acull amb innocència el descans merescut,
Llença la sorra fina que fa aclucar
parpelles
I castiga amb malsons els qui no fan
bondat.
La nit és llarga quan
els records s’amunteguen,
Quan la vida s’abreuja,
quan el temps és molt fràgil,
Quan el demà és incert i han marxat els
amics,
Quan els nostres fantasmes passegen en les
ombres,
I aquell vell homenet és ja sols un record
Dibuixat en un conte que no sabem on para,
Però que encara conserva el perfum de la
màgia
D’uns anys de meravella,
quan tot era possible.
[i] L’homenet de la son, ‘el viejo conciliasueños’, és un personatge d’uns contes d’Andersen.
Toni Gassó
BONA NIT
T'escric un poema de mitjanit
i rememoro els teus silencis
entre mirades colpidores,
són moments d'ingravidesa
que ens fa grans cada vegada
que ens cauen els ulls.
Ara mateix estic davant una taula
on planeja un got de vi
i en el seu costat hi ha una vela que et mira cansada
amb un bri de llum,
t'esculpeix el cos,
et sento aprop meu
formant una figura, esculpim-nos però,
és massa tard.
Ja es hora d'anar a dormir
i d'esperar el següent dia.
Els estornells dormen i els gats
recullen la roba penjada en el balcó
i més enllà d'aquest,
et veig des del llit,
bona nit.
Jean Sapeau
Duermes, desnuda,
impregnando el aire
que respiras
del aroma de tu piel
de espuma.
Y yo finjo ser
oscuridad,
noche,
para depositar mil
besos
en tus labios
dormidos,
latir contigo,
perderme en tu sexo..
Jugar con tu
ombligo..
A oscuras,
y en silencio,
te exploro
y bebo a sorbos en tu
boca
hasta que, sin que
llegues a abrir los ojos,
te poseo.
Te poseo como un
diablo.
Como el diablo posee
a sus elegidas.
Te sumerjo aún más en
el sueño
y sueñas un coito
eterno,
desenfrenado..
poderoso..
Y sueñas al tiempo
que gimes y jadeas..
Cada vez con jadeos
más intensos.
Decenas de bocas
besan tu pecho
y una lengua de fuego
recorre tu cuerpo.
Te revuelcas en la
cama,
cambias de posición
la almohada,
la estrujas entre las
ingles
y hacia ellas llevas
las manos,
al tiempo que tus
dedos trabajan tu sexo,
ya completamente
mojado.
Comprimes los muslos,
no controlas los
espasmos.
Tres fuertes
latigazos
sacuden tu cuerpo de
arriba a abajo.
.. Entreabres los
ojos..
Ves mi rostro, no el
del diablo.
Soy oscuridad.
También noche.
Pero yo, ningún
diablo.
Descansas..
Conmigo va el polen
con que regaste la
almohada
y tu olor a sexo de
madrugada.
Adrián Guerrero
Buenas noches
Así como todo fulgor
perece en la
oscuridad,
y todo ardor
augura un final
triste y fugaz,
con el gris beso del
tiempo
Se tornó pálida la
faz
de quien el oscuro
sufrimiento
cegó de toda paz.
Eli Font
Del libro “Buenas
noches, luna” que acompañó sus años más tiernos
“Buenas noches, habitación. Buenas noches, luna...”
Así solía despedirme de ella, ya que las noches hacían que se perdiera. Se marchaba y me dejaba aquí, sólo, pensando, preguntándome a donde iría y si regresaría pronto a éste maldito mundo que la marchitaba día tras día, que la machacaba, porque su alma, agitada constantemente, se iba agrietando, poco a poco, por el peso con que, sin ella quererlo, le tocó cargar.
Así solía despedirme de ella, ya que las noches hacían que se perdiera. Se marchaba y me dejaba aquí, sólo, pensando, preguntándome a donde iría y si regresaría pronto a éste maldito mundo que la marchitaba día tras día, que la machacaba, porque su alma, agitada constantemente, se iba agrietando, poco a poco, por el peso con que, sin ella quererlo, le tocó cargar.
Quebradizo corazón vítreo castigado por ésta sociedad cuya
verdad subyacente está podrida, y devora las almas de las buenas gentes hasta
que ésta es corrompida o hasta que desfallece en un vano intento por mantener
su moral intacta, y así salvarse del deterioro psíquico y somático al que a
ella llevaron desprenderse de la única realidad en la que coincidimos dichosamente.
Y la oía gritar gritos inaudibles apagados por una almohada
que debía empotrar contra su cara, roja y húmeda, cómo una esponja que absorbía
todas las lágrimas que le caían incesantemente sin que eso aliviara apenas el dolor
que escondía en sus carnes.
Luego, la cascada de lágrimas cesaba, sus ojos se apagaban, su boca enmudecía, su tenso rostro ya no hacía muecas de horror, ni su mente agonizaba: su cuerpo perecía. Y aún sintiéndola tan lejos, me aliviaba verla así, porque sólo estaba bien allí, donde quiera que fuera.
Impotente, sentía que se me iba y tenía miedo de que algún día, efectivamente, no regresara, mas sabía que sólo así podía vivir (o más bien, sobrevivir), con aquella vida onírica: tan ausente, tan ida, como muerta, pero al menos, viva...
Luego, la cascada de lágrimas cesaba, sus ojos se apagaban, su boca enmudecía, su tenso rostro ya no hacía muecas de horror, ni su mente agonizaba: su cuerpo perecía. Y aún sintiéndola tan lejos, me aliviaba verla así, porque sólo estaba bien allí, donde quiera que fuera.
Impotente, sentía que se me iba y tenía miedo de que algún día, efectivamente, no regresara, mas sabía que sólo así podía vivir (o más bien, sobrevivir), con aquella vida onírica: tan ausente, tan ida, como muerta, pero al menos, viva...
“...buenas noches estrellas, buenas noches cielo, buenas
noches ruidos del mundo entero.”
Sandra D. Roig
Bona nit
Des de l’ampit de l’oblit,
la melangia és un banc de boira que se’n va.
Tot
plovent per dins la impotència tota
d’una còmoda covardia
Per no volar t’engolirà el fang.
s’esquerdarà la terra als peus teus,
I quiet, per no volar,
seràs el ble que es fon d’una corrent d’aire.
Has acomiadat els àngels que et vetllaven.
Bona nit, amor veritable, Bona nit.
Mireia Companys
SIGNES
DE PUNTUACIÓ
El novel·lista de fílies
postmodernes entra al bar tentinejant i es deixa caure sobre un tamboret situat
al costat de la barra. Dels seus llavis s'escapa un “bona nit” pastós i trist,
que es reparteix entre un venedor d'assegurances que abraça amb passió un
gintònic, un cambrer que prepara cafès que ningú no ha demanat i una
dissenyadora finlandesa de cabells molt curts i escot molt ample que llegeix un
llibre de Julian Barnes i ignora educadament el món que l'envolta. Ningú
contesta, ningú sembla veure'l, però el novel·lista insisteix amb tres o quatre
“bona nit” d'intensitats diverses, fins que el cambrer li clava una mirada
tèrbola i el venedor d'assegurances abandona uns instants la contemplació de
l'escot de la finlandesa.
- Un whisky – demana el novel·lista.
La seva veu sembla sorgir de les profunditats d'alguna cova amb connexions
directes amb l'avern. - Doble.
Els ulls del venedor d'assegurances,
que només beu gintònics, li adrecen un comentari reprovador, tot i que si algú
observés amb deteniment les seves pupil·les, diminutes i esmolades com les
ungles vermelles de la dissenyadora finlandesa, s'adonaria que contenen un
ínfim percentatge de compassió. El cambrer continua preparant mècaniment els
cafès sense destinatari. De sobte s'atura, i mentre el novel·lista s'enganya
pensant que es disposa a buscar l'ampolla de whisky i es relaxa sobre el
tamboret, el cambrer es treu el mòbil de la butxaca i torna a rellegir un
missatge que ha rebut fa pocs minuts, en el qual la seva dona li comunica que
ha decidit deixar-lo i anar-se'n a viure amb un camioner bielorús que van
conèixer fa un parell de setmanes en un club d'intercanvi de parelles.
- És un desastre, tot plegat és un
desastre - exclama el novel·lista, dialogant amb les pupil·les tímidament
compassives del venedor d'assegurances, que ja tornen a fugir vers l'escot
indiferent de la lectora de Barnes. - Una autèntica tragèdia – deixa anar amb
una veu alcohòlica i gairebé incomprensible, mentre amb una mà colpeja
l'espatlla del seu interlocutor per reconduir la seva mirada inquieta i amb
l'altra acarona, distret, la tassa de cafè amb llet que el cambrer li acaba de
posar al davant. - És una editorial d'un prestigi immens, enorme -. El venedor
d'assegurances el contempla amb un odi breu, punyent, i torna a concentrar-se
en la finlandesa, que ara tanca el llibre, deixa un bitllet sobre la barra i
s'aixeca. - Era l'ocasió de la meva vida – prossegueix el novel·lista, tot i
que els ulls del seu interlocutor es troben absorbits per unes ungles vermelles
que corden a poc a poc una jaqueta de pell-, i aquells imbècils ho han arruïnat
tot. Han acabat el capítol cinc, el més important de la novel·la, amb un signe
d'admiració. I en realitat hi havia d'haver un signe d'interrogació! Se
n'adona? Això ho canvia absolutament tot i...
El novel·lista s'interromp en sentir
sobre els llavis el cafè bullent en lloc del whisky i deixa anar un crit. La
finlandesa recorre amb elegància i parsimònia els pocs metres que separen la
barra de la porta del bar, i el venedor d'assegurances s'adona que coixeja
lleugerament. El cambrer contempla la pantalla del mòbil i es debat entre
enviar a la seva dona un vastíssim enfilall
d'insults o una declaració d'amor. Des del sostre del local, el llum tremola
una mica. El novel·lista contempla el seu voltant i en els seus ulls es
dibuixa, nítid i violent, un signe d'admiració. O potser es tracta d'una
pregunta.
Ingrid Garasa
No me puedo rendir un
jueves, me digo y dice la canción. Han sido las mejores buenas noches en mucho
tiempo, ella añade. Y entonces su cuerpo vibrante e iracundo se lanza al vacío
lleno de agua salina, invertida, discípula de un día susurrante, un día real
pero glaseado.
Es el azúcar glas de un pastel que nunca se llega a comer, el
azúcar glas del mejor pastel de
chocolate jamás hecho, pero que queda
solo en la mesa de un cumpleaños ya marchito.
Y bien, el teléfono no sonará hasta las dos de la madrugada, cuando él
llegue a su destino oculto entre montañas y edificios y ella se mueva entre
sábanas en el espacio básico.
Y nunca supo los motivos de desear a los desconocidos unos
buenos días, unas buenas tardes o esas buenas noches. Puede que en la inmensa
soledad humana necesitemos sentir el abrazo ajeno de esas dos palabras en boca
también ajena. Porque es algo aterrador
no saber qué nos espera en la puerta de entrada a la mañana o en la de la noche. No sólo los que no creemos en Dios percibimos
que, en cualquier momento, algo surrealista podría hacernos desaparecer como un
“delete” elimina una palabra sin
contemplación. Por eso se agradece,
tiernamente, cándidamente, el adjetivo más el sustantivo, buenas tardes, buenas
noches.
La humedad le lame y luego le arranca sus pies que caen bajo
la cama. No sueña esta noche pero sí visiona una nueva franja en su vida,
indefinible e hirviente. Él ha llegado bien, los cuadros rojos de su camisa
levitan por el camino hecho y su voz monta el pentagrama de la inquietud de la
distancia. Sus buenas noches se
convierten en algo más que un sedante, en mucho más que un formalismo, devienen
una capa más de anclaje, de humanismo humanista, de vitalidad lumínica, de
noches que serán buenas, sí.
Natàlia Murillo
BUENAS NOCHES
En el lecho de muerte se hallaba Âme, una joven escritora
treintañera escribiendo sus últimos versos a pluma grácil:
Cierto es que
perezco,
pero no es más que
un renacer,
la vuelta al lugar
al que pertenezco.
Entre lágrima y espasmo entró la enfermera a pedirle que
dejase el cuaderno y pluma, que iban a inyectarle la morfina.
Âme pidió que le dejasen llamar a su hermano, que
necesitaba despedirse de él, llamó y dijo:
- ¡Buenas noches! – entre sollozos.
Colgó el teléfono y cerró, eternamente, los ojos.
Aïda Sánchez
En aquell aprenentatge, i fins i tot vaig arribar a comprendre la
obsessió científica dels descobridors d’ una vacuna. BON
DIA
Cada matí li passava per davant i li dedicava el més enèrgic dels meus BON DIA, però res, no deia res. Em mirava i m’ ignorava,
aquella ignorància em treia totalment de
polleguera. No és tan difícil, em repetia constantment, són dues paraules, només dues, i
es més, son ben fàcils. No ho entenc.
Però algun dia ho aconseguiré pensava per mi, i seguia martiritzant-me amb
aquella estultícia amb la que de vegades intentem aconseguir reptes imbècils
que ens porten a cap lloc. Però així és l’ ésser humà, tant intel.ligent per unes coses I tan
caparrut per unes altres.
De vegades, penso en quin tipus de mecanisme devem tenir en la nostra
desconeguda matèria gris, per intentar aconseguir sempre allò que ens resulta
més difícil i sentir aquella mena de plaer torturador en la consecució de
reptes impossibles.
Al dia següent tornava, em seia a la taula del davant i em prenia el meu cafè amb llet natural i en
got de vidre que tant donava per sac a les cambreres del bar.
Joan, el tallat com sempre? Em preguntaven-
però jo sabia que aquella pregunta estava marcada per un pensament intern que
deia, Joan, torracollons, el tallat com sempre? Però en fi, cadascú havia de
portar la seva creu i a mi a la feina m’ ho feien passar canutes, així que em
sentia amb aquella espècie de dret autoconferit a poder fastiguejar a tos
aquells treballadors que d’ alguna manera havien d’estar al meu servei.
Mentre esmorzava, tot maleint interiorment els crits del personal, fullejava el diari i aprofitava la part d’ Economia per repetir les
dues paraules escollides amb un to, que
poc a poc cada dia anava perdent, aquell desig implícit de felicitat. Tant és
així, que es va convertir en la meva obsessió, en la meva raó de ser, en el
motiu per aixecar-me cada dia. Però com podia ser tan idiota.
BON DIA , BON DIA, BON DIA, em vaig proposar arrencar-li aquestes aparents
senzilles paraules de la boca, vaig començar a llegir llibres que parlessin del
tema, em vaig aficionar a explicar les meves tonteries en foros, i dedicava tot
el meu temps lliure a intentar solucionar aquell estúpid problema que tot sol
m’ havia creat.
La gent del voltant em mirava sorpresa, cada dia resultava més histriònic
en la meva manera d’ actuar, de vegades sentia alguna rialleta de les
comercials d’ HP que també prenien religiosament el cafè, en aquella mena de
temple que havíem creat. Cada dia em sentia més encuriosit
El dia 6 de juliol vaig rebre la trucada del meu amic Flavi, que em deia
que en el sopar del dia anterior, m’ havia trobat estrany, que estava com
drogat, que em veia diferent, com si
tant se’m en fotés la família, els amics
i la resta , com si pensés en una altra cosa. -Estàs bé? em va preguntar.
-Si, es clar, que m’ ha de passar? tinc una feina perfecta, una família
encantadora i una salut de ferro, que més es pot demanar? Me’ l vaig treure de
sobre com vaig poder i li vaig penjar el telèfon.
Però aquelles paraules no em van ser del tot indiferents, em van fer pensar
que aquell tema ja se’m estava anant de
les mans i que m’estava afectant massa. Frena- vaig pensar, no sé que et passa
però sembles un desconegut.
Saps què, deixaré d’ anar aquell bar i s’ acabaran els meus problemes.
Dit i fet, vaig estar un temps sense trepitjar el MOS, cosa
que em va anar molt bé per la meva salut
mental i la de la meva família, que per fi podia gaudir de mi en plenitud de
facultats. Em sentia relaxat, tranquil, havia trencat aquells lligams imaginaris que m’ encadenaven a aquell indret. Però un dia en aixecar-me,
els astres es van alinear de tal manera, que van fer que els meus peus dirigits
pel pilot automàtic del meu cervell, em portessin cap al carrer Dragueria on estava situat el MOS.
Sense pensar, com qui agafa el cotxe i empren la ruta de la feina , vaig en
entrar per la porta i vaig sentir un fort i nasal BON DIA, que no donava lloc a malentesos.
No podia ser, els ulls se’m sortien de les orbites i no
donava crèdit, aquell tossut animaló ara
repetia fins a la sacietat les paraules que jo portava mesos i mesos dedicant-li, el pitjor de tot, es que
no havia estat al seu costat per sentir la seva primera paraula. De la
incredulitat vaig passar a una forta
tristesa que em va fer abaixar el cap, prémer les dents i tenir un fort
sentiment de ràbia, que poc a poc va anar apoderant-se de mi. Cada vegada em
sentia més i més enfadat, ple d’ ira i
amb ganes de cridar i de llençar-ho tot pels aires.
Joan no exageris, t’ estàs passant, t’ ordeno immediatament
que deixis de pensar això. I tot
palplantat davant la balda on estava col·locat
el meu amic de viatge, vaig decidir
bloquejar el meu pensament, tot
imaginant-me el meu cervell des
de fora, com si fos un metge qui l’ observés i
amb una creu vermella que la travessava de dalt a baix. I com que encara
no em sentia del tot a gust amb aquelles
sensacions, vaig decidir pensar que alguna mà desconeguda introduïa en forma de negres paraules la següent frase:
aquell grapat de plomes verdes podia dir bon dia gràcies als meus titànics esforços.
Així que amb un somriure que semblava tensat d’ orella a
orella, i ara si,envaït de serenor, el
meu dia es va completar amb el regal que aquell animal li havia fet al
meu ego, en adonar-me’n que aquelles amables paraules només me les dedicava a mi,
en exclusiva.
Ningú pot arribar a imaginar com de feliç em feia
escoltar cada matí aquelles paraules. Però el millor de tot es que aquella
bestiola que aparentment només repetia i repetia, m’ havia ensenyat a dominar
els meus pensaments. Fins i tot, crec que era conscient, perquè m’aclucava l’
ullet...
I si li ensenyo a dir
el meu nom,? NO¡ para, para , no t’ embalis Joan,
Deixa-ho córrer. Bona feina.
Marta Pérez i Sierra
Bona nit
No puc dormir
malgrat que una son de dies
em trepitja les temples,
m’estreny la gola, m’ofega,
m’estossega els llençols,
em distreu del somni.
Els estrògens s’han concentrat
en el perímetre exacte
del meu estómac.
Cavalquen pel meu cos
quan m’estiro,
m’empenyen,
m’estomaquen.
Dins la foscor del dormitori
els meus ulls torturats,
com taronges macades,
encesos tota la nit.
Cavalls negres,
una dansa secreta
al meu ventre.
El meu cos
vol vessar
i no pot.
Mabel Escribano
Dormitaba una estrella en el charco
donde un gorrión saciaba su sed
yo contaba adoquines presos en el asfalto
farolas mirando a un cielo sin luz
con los brazos abiertos
esperando la caricia de una nube generosa.
Ella -la clochart de la noche barcelonesa-
seguía acumulando bolsas llenas
de memorias, ciertas e inciertas
bolsas baratas de un todo a cien
elitistas de Gucci,
verdes de un Corte Inglés con asas reforzadas
perdidas entre el maremágnum
de galletas maría
naranjas secas
y revistas de reinas y princesas.
Ella aseándose en la fuente
de La Sagrada Familia
me miró desde la altura
de su miseria digna y con un gesto
donde la indiferencia le servía de pijama
me dijo "¡Buenas noches!"
Eduard Mallén
Eduard Mallén
Per a un detectiu, treballar en un nit plujosa
és com intentar cordar-se les sabates amb les mans untades amb mantega, és a
dir, fotudament difícil. I no ho dic pel fred o la humitat; que es van
infiltrant inexorablement fins els ossos per moltes capes impermeables que
portis; sinó per l’acció de la pluja mateixa. Les proves fresques desapareixen
més ràpidament, la sang es dilueix i canvia d’àrea, les petjades s’esborronen i
en general els teixits adquireixen noves propietats que no haurien de tenir.
I aquí estic, prenent-me un horrible cafè per
emportar, sota aquesta dutxa inacabable de plugim desganat, esperant que els
forenses acabin.
-
Senyor Ferrell?
La meva nova companya, acabada d’arribar de
l’acadèmia, s’escarrassa en intentar impressionar-me amb dades útils. Tant de
bo fos capaç de dir correctament el seu nom.
-
Què tens, Grunebald?
-
És Gruenewald, senyor Ferrell. Em
sembla que hem trobat al senyor Estevez, o al menys el que ens en faltava.
L’Anselmo Estevez va desaparèixer de casa seva
fa una setmana. Els va dir a la seva dona i a les seves filles que anava a
comprar tabac i que tornaria de seguida, abans de l’hora de sopar. El senyor
Estevez tenia per costum prendre un quinto al bar mentre es fumava la primera
cigarreta, i de vegades també llençava unes quantes monedes a la màquina
recreativa. Però de seguida, tal com prometia, tornava a casa per sopar.
Aquell dia no ho va fer, i vam trobar el seu
cos decapitat ahir a la tarda, prop del moll.
Passem dins del magatzem atrotinat on alguns
diuen que m’hi posaré les botes. Tinc fama d’encarregar-me dels casos més
escabrosos i relacionats amb coses sobrenaturals. Aquest cop tenen raó. El que
ens trobem és potser la major col·lecció de cranis humans mai reunida.
Estan distribuïts en enormes prestatgeries,
tots molt ben col·locats en tosques vitrines, submergits en una mena de solució
amb formaldehid. Cada vitrina té una targeta amb lletres escrites.
-
Ara ve la gran pregunta. Perquè? –
Fa la meva companya, que obre la marxa il·luminant-nos el camí amb la llanterna.
-
Dona, quants cranis hi deu haver,
aquí? És un magatzem gran i les prestatgeries arriben fins el sostre. Mil,
potser? Segur que qui ho ha fet té els seus motius, però també és ben segur que
nosaltres no els arribem a entendre mai, encara que enxampem als culpables i
aconseguim que ens ho expliquin.
-
Deus tenir alguna hipòtesi. Hi ha
tota una subcultura relacionada amb el robatori de cranis. Els 71 de Zarautz, els
fets de Talca...
-
Sí. I Mozart, Haydn, Descartes,
Goya i el Papa Luna van ser enterrats sense el seu cap. I algú va robar el
cervell de Einstein i el de Kennedy. Però això és diferent, algú està
col·leccionant caps de fumadors...
La Gruenewald il·lumina una vitrina amb la
seva llanterna, com per atzar. El cap fresc del senyor Estevez em mira amb els
seus ulls reblanits, com de peix. A la vitrina hi posa Eb-Et:101.
-
Pobre home. Fumava com un
carreter, era jugador i tenia principis d’alcoholisme, però carai, malgrat tot
era un bon cap de família. Quina ironia.
-
Les proves forenses no són concloents,
encara. Potser no sigui un patró vàlid.
-
Això ho decidirem demà. Me’n vaig
a dormir, Grundal.
-
És Gruenewald. Bona nit, senyor
Ferrell.
La meva companya va a reunir-se amb la resta
de l’equip, deixant-me sol amb el meu cafè fred. Tinc la impressió que aquest
assumpte em portarà de cap a partir d’avui.
El passat 11 de febrer varem escriure en relació a la soledat un conte, assaig, relat o poesia.
Francesc Tàrrega
Què volem dir quan
parlem de solitud?
La definició més comuna de
solitud és la de manca de companyia, que es tendeix a vincular amb estats de tristesa,
desamor i negativitat.
Aquesta fora la solitud NEGATIVA:
La no desitjada.
Diuen els experts que TRES
característiques defineixen aquest tipus de solitud:
a)
És el resultat de relacions socials deficients.
b) Constitueix una
experiència subjectiva ja que un pot estar sol sense sentir-se sol o sentir-se
sol quan es troba en grup.
I, finalment,
c)
Resulta desagradable i pot arribar a generar angoixa.
La solitud, llevat d'excepcions,
és una experiència indesitjada similar a la depressió i l'ansietat.
És diferent de l'aïllament social
i reflecteix una percepció de l'individu respecte a la seva xarxa de relacions
socials, bé perquè aquesta xarxa és escassa o perquè la relació és
insatisfactòria o massa superficial.
Es distingeixen dos tipus de
solitud:
a)
l'emocional, o absència d'una relació intensa amb una
altra persona que ens produeixi satisfacció i seguretat i,
b) La social, que
suposa la no pertinença a un grup que ajudi l'individu a compartir interessos i
preocupacions.
D'altra banda, sembla que la
solitud està relacionada amb la capacitat de les persones per manifestar els
seus sentiments i opinions.
Quan la nostra habilitat per
relacionar-nos és deficient, augmenta la probabilitat que ens quedem sols ja
que les relacions que mantenim són menys entusiastes i empàtiques.
En general, les persones amb
problemes de neurosi es mostren convençudes que no resulten amables ni dignes
de ser apreciades, i rebutgen qualsevol tipus d'amics potencials amb l'objectiu
de protegir-se a si mateixos del possible rebuig.
La solitud està molt relacionada amb la pèrdua de relacions amb aquest
conjunt de persones significatives en la vida de l'individu i amb les que
s'interactua de forma regular.
Aquells que lluïm cabells argentats,
segurament ens vindrà a la memòria la novel·la del mateix títol; SOLITUD, de la “Victor Català”. En realitat es
tractava d’una senyora que emprava el nom d’autor masculí com pseudònim, atès
que no estava ben vist, a començaments de segle XX, que les dones fessin
escrits “naturalistes” seguidors del mestre Emile
Zola, com els fets que ens descriu de la protagonista Milà, masovera a l’ermita situada capdamunt d’una muntanya.
D’altra banda tenim la SOLITUD, que podríem dir positiva, aquella que es buscada, fins
i tot, desitjada amb els beneficis que una solitud ocasional ens pot reportar.
Em refereixo a la necessitat que
tenim d’estar sols per tal de poder capficar-nos en les nostres cabòries, les
nostres manies, els nostres desitjos, complaure les nostres afeccions.
Quin plaer poder llegir un llibre
acaronats pel silenci, tan difícil com resulta d’aconseguir a ciutat. Sembla
que a les cases, sinó tenim en marxa la radio o la TV (o totes dues alhora), no
sigui possible viure-hi.
Malauradament, el soroll n’és la
companyia omnipresent arreu.
És per això que la matinada és
perfecta quan vols cercar, egoistament, solitud
per a tu sol. Una mena d’illot casolà.
Durant el dia, si cerques solitud, és millor que toquis el dos i
marxis fora de ciutat, millor cap a la muntanya, on segurament trobaràs espais
per gaudir del silenci, o compartiràs uns sorollets agradables a l’oïda, com la
de l’ocellet que refila a l’arbre proper. Cas contrari, sense presses, aprofita
els caps de setmana per fugir.
Aquesta solitud, buscada es
totalment compatible amb unes relacions familiars i socials plenes.
Segurament sigui la conseqüència d’una
vida plena i esdevé necessària per tal de dur a terme allò al que possiblement,
fruit de les relacions socials o professionals, t’has “obligat”; redactar un
petit treball, estudiar allò que hauràs de defensar professionalment, etc.
Segurament estic reflectien
obvietats, però no pretenc descobrir la sopa d’all, sinó reflexionar un xic
sobre el mot SOLITUD.
Podríem concloure tot dient què;
hem d'equilibrar els moments en què ens expressem i atenem els altres, i els
que dediquem a pensar, en solitud,
en les nostres pròpies coses.
Mercè Portavella
Soledat…
Que m’empaites rere la finestra,
cada matí, quan el jorn desperta…
Em fas l’ullet…m’ensarrones…
em fas caure en els teus foscos paranys…
No et vull quan no et crido…
només si et necessito…
Però tu insisteixes
en ser la meva
companya….
i m’enganyes….
El teu maquillatge no em fa el pes…
Té massa ombres i línies fosques…
Soledat…
Set lletres que m’espanten…
I em fan sentir
esgarrifances…
Soledat…
Gisèle Corboud
SOLEDAD
Palabra para muchos temida y para unos pocos,
deseada.
Palabra
que provoca en el ser humano una serie de reacciones y valoraciones diversas.
Unos la ansían y defienden hasta lo indecible,
ya que en ella su desarrollo interior se alcanzará.
Otros la rechazan porque temen finalmente
hallarse a sí mismos y no gustar lo que puedan ver de sí mismos.
Soledad, nuestra eterna y fiel compañera en el
transcurso de nuestro recorrido vital, haciendo que éste sea mucho más
llevadero.
Soledad…
Adrián Guerrero
La compañía de la soledad
No es lo mismo “estar solo” que “no estar con nadie que no
sea yo mismo”. En la primera definición se excluye la compañía de cualquier
persona, incluso la de uno mismo, mientras que en la segunda estás afirmando
que te encuentras con alguien a pesar de no estar con nadie, es decir, que cuentas
con la compañía de ti mismo, de tu conciencia, aquella persona que es quien
menos te conoce y es a su vez quien más desea hacerlo. A menudo resulta extraño
e incluso puede hacer sentir miedo el encontrarse cara a cara con uno mismo, y
eso es porque no hay compañía más cercana e intensa que la propia; es
comprensible que asuste el darse cuenta de que hay alguien tan cerca de
nosotros que nos traspasa con la mirada y que arroja su aliento en nuestra
conciencia. Curiosamente, al tiempo que es quien más cerca se encuentra de
nosotros, es también a quien menos conocemos. Esto es así porque lo tenemos tan
cerca que no existe la distancia suficiente entre nosotros que nos permita
contemplarlo en su totalidad.
La experiencia de la soledad junto con la observación son lo
único que puede ayudarnos a ensanchar ese diminuto espacio que nos impide
distinguirnos a nosotros mismos, pues como ocurre con los demás, pasando tiempo
con nosotros es como podemos llegar a conocernos.
Toni Gassó
Escolto la soledat
com perfora el silenci
caminant per carrers mullats a les cinc de la matinada
en la meva casa,
el meu poble.
Aquests espais ara
deserts van ser el meu escenari,
esquivava pilotes
pedalejant cap al col·legi
amb la bata de
l'escola cordada només pel botó
del coll i ara,
tot ho veig de més amunt , a distancia,
a peu.
M'he fet gran i també
Bellpuig,
em retreu el meu fins
aviat
i tanco els ulls.
M'encanta aquest
moment silenciós
assegut a la plaça
del castell veient
aquell nen corre
entre els arbres
i el que queda de tot
plegat es una altra historia
i en nits com avui,
viatjo al passat per
abraçar
el meu nen.
Alberto Lendinez
Soledad, que me acompañas cada día… rindes cuentas a los
amaneceres y a las noches tardías. Intocable pero afable, e incluso sensible, a
la vez que guerrera. Que nadie te coja ni te suelte, que nadie te mire ni te
vea, que nadie, sin quererlo, te quiera…
Consejera y armónica consorte, resorte de mis penas y
alegrías. Escuchas mi interior y mi flujo de conciencia. Soledad es mi cabeza,
mis recuerdos, mis proezas. Soledad es mi canción, mi orgullo, mi fortaleza;
aquella que ha forjado las rugosas escamas de mi corteza, cuya pieza ha
conformado el súmmum de mi existencia. Pues venimos de ella, y de ella nos
arrancan. Nacemos para más tarde huir de ella, mirando a cada punto de un
escenario vacío, esperando encontrar un pedestal y un cariño parecidos; una
mano que acaricie los pilares del destino, y unos labios que nos brinden comparsa
en el camino.
¿Compañía? ¿Qué buscamos en la vida? ¿De qué huimos cada
día? ¿De aquello de lo que venimos? ¿De nuestra fantasía?
Incompleto, entre el sollozo y el gozo de verme único y cortejado.
De verme anclado en un poema cuyos surcos me conforman y completan. Honrado de
sentirme el poeta de mis sueños y de mis rarezas, que recrean en mi espacio la
soledad para una compañía perfecta: mi pasado, mi futuro y mi certeza
Soledad, dulce compañía… no me desampares, ni de noche ni de
día. Que si abandonas mi costado mi inocencia está perdida, y los lobos del
camino ágape harán de tu despedida…
Jean Sapeau
Jean Sapeau
Apetece a menudo
estar solo y no tiene por qué ser una mala elección.
Es más, puede ser
incluso la mejor en no pocas ocasiones, siempre y cuando nos tengamos, en
nuestra buscada soledad, a nosotros mismos.
Compromiso
existencial -jamás angustia-, prefiero meditar sobre las lagunas de mi ser real
a profundizar en los océanos de mi no ser. Y no porque me aterre descubrir,
iniciarme en un proceso de reconocimiento allí en circunstancias íntimas que me
desconozco.
No. En absoluto temo
a los fantasmas de mi no ser pero me basta con lo metafísico de mi existencia,
los planos que a día de hoy conozco, para llevar a término mi destino con
complacencia.
Y es en soledad, en
deseada comunión con ella, cuando y donde opto por corregir conceptos erróneos,
limpiar a fondo mis rincones y enderezar conductas equívocas a partir de mi ser
real.
Practicando el ser
solitario, abundando en la reflexión, aprendemos a no ser tan generosos con
nuestros errores y a reforzarnos en aquellas convicciones que garantizan nuestra
coherencia.
¿El problema?.. El
problema surge cuando no estamos solos sino privados de nuestro yo, vacíos.
Saber reaccionar al
menor atisbo de vacío, desmotivación o insensibilidad se hará imprescindible
para no caer en un cul de sac, en un viaje de difícil retorno. Sabiéndonos
enfermos, decir mañana será siempre llegar a destiempo.
La soledad no es
mala. Es, como digo, al menos para mí y no infrecuentemente, beneficiosa. Estar
vacío, sin embargo, es estar muerto. Esa es la diferencia y en su apreciación
nos va la vida.
Júlia Costa
REFLEXIONS I
EVOCACIONS SOBRE LA SOLITUD
Allò que fa
l’home sociable és la seva incapacitat de suportar la solitud (Schopenhauer)
La solitud és un sentiment estrany, lligat a la
individualitat dels homes i les dones. Es neix sol, es pateix sol i es mor sol
i sovint et pots sentir molt sol enmig de multituds o fins i tot al costat de
gent que estimes i t’estima. La solitud és absolutament subjectiva. De vegades
és necessària, volguda, i d’altres pot representar una veritable tortura
interior. Sobre la solitud s’ha escrit i
cantat molt, cosa que ha conformat en nosaltres un imaginari sentimental del
qual costa fugir. Qui pot no sentir una certa tristor nostàlgica en escoltar
Moustaki parlant de la seva solitud?:
Pour avoir si souvent dormi
Avec ma solitude
Je m'en suis fait presqu'une amie
Une douce habitude
Ell' ne me quitte pas d'un pas
Fidèle comme une ombre
Elle m'a suivi ça et là
Aux quatre coins du monde...
Avec ma solitude
Je m'en suis fait presqu'une amie
Une douce habitude
Ell' ne me quitte pas d'un pas
Fidèle comme une ombre
Elle m'a suivi ça et là
Aux quatre coins du monde...
Una altra cantant, també francesa, segurament una gran
solitària, va personificar aquest sentiment en la figura d’una mena de monstre
del qual no es pot fugir:
Depuis, elle me fait des nuits blanches.
Elle s'est pendue à mon cou,
Elle s'est enroulée à mes genoux.
Partout, elle me fait escorte
Et elle me suit, pas à pas.
Elle m'attend devant ma porte.
Elle est revenue, elle est là,
La solitude, la solitude...
Elle s'est pendue à mon cou,
Elle s'est enroulée à mes genoux.
Partout, elle me fait escorte
Et elle me suit, pas à pas.
Elle m'attend devant ma porte.
Elle est revenue, elle est là,
La solitude, la solitude...
En el fons la solitud no és tan terrible sinó
profundament humana. Per més sociables que esdevinguem, en algun moment estem o
estarem sols de la mateixa manera que, per desgràcia, en algun moment estarem
morts. La solitud dels morts va ser evocada de forma pessimista per Bécquer (Dios mío, qué solos se quedan los muertos..)
però els difunts són difunts i ja no poden, em sembla, sentir-se sols. I és que
la solitud s’ha relacionat sovint amb el silenci i aquest amb els cementiris.
Avui els cementiris generen fins i tot visites turístiques i s’hi fan concerts,
han perdut misteri i llegenda, tot plegat és un intent més d’oblidar que la
vida passa, una mena de defensa en contra d’aquesta temporalitat tan evident i solitària.
Mentre som vius ens movem entre la necessitat
d’esdevenir diferents, individuals i singulars i la tendència al gregarisme i a
formar part de grups socials diversos. Trobar l’equilibri entre un sentiment i
l’altre no és fàcil, més aviat tot el contrari. Crec que el gregarisme ha
generat més tragèdies col·lectives que no pas la tendència a la solitud. Per no
sentir-se sols els homes han compartit moltes coses, no sempre recomanables. Per
això em causen força prevenció els moviments de masses i les manifestacions
multitudinàries, fins i tot quan es realitzen amb uns objectius aparentment
seriosos i lloables. Quan l’ésser humà perd la individualitat, la capacitat de
reflexionar en solitud i de qüestionar la seva pròpia massificació o els
lideratges convencionals, no anem bé.
Sobre el silenci, ens podem sentir molt sols en llocs
sorollosos com ara una discoteca, entre les multituds, al cinema o a la
muntanya o fins i tot al llit amb la parella, o sigui, en circumstàncies molt
variables. La solitud, de tant en tant
és gairebé necessària, sempre que esdevingui voluntària i temporal. En això,
com en tot, cadascú té el seu propi tarannà i la seva manera de viure la pròpia
solitud. Dels poemes i les cançons n’hem de fer un cas relatiu, els artistes es
construeixen una mena de personatge públic que sovint sembla més solitari del
compte, com en el cas d’Espriu, i ve a tomb evocar-lo a causa del seu centenari
i perquè també va escriure molt sobre morts i solituds:
FINAL DEL LABERINT
Quan aquells dits sensibles
toquin músiques fràgils
i lentament vacil.lin
llums canviant de ciris,
surt de la festa. Mira
quanta nit, quina extrema
solitud se t'emporta,
per la rialla, a l'home
justificat i lliure
que neix del teu silenci.
Havia pensat redactar
un inspirat sonet canònic sobre la solitud i al final m’ha sortit tota
una altra cosa. Per cert, l’ordinador i les noves tecnologies han contribuït
força a fer minvar el sentiment de solitud en moments íntims. Engegues
l’ordinador, el mòbil o el que sigui i ja ets al món. Això, de tota manera, i
com totes les activitats humanes, té llums i ombres.
El passat 4 de març vam decidir que cadascú escrigués el que li vinguis de gust, exercici lliure!
Sandra D. Roig
Zen
Quadre 1: La Clau dels Camps (Magritte)
Quadre 2: L'ancià dels dies (Blake)
Quadre 3: Jove llegint una carta (Vermeer)
La Clau dels Camps (Magritte)
La Clau dels Camps (Magritte)
Sandra D. Roig
Aïda Sánchez
Solitud
Quina solitud més fonda,
l’escull on van a morir totes les onades.
Ara, que el Merlot em delata
I proclama les hores d’abstinència de tu.
Quina fonda solitud
em fa declinar la mirada i reduir-me a cendres
Per ocultar aquest somriure amorosit que et
recorda.
Mireia Companys
Mireia Companys
ELS
CARRERS HAN PERDUT EL NOM
Avui
els carrers han perdut el nom,
i em
són estranys, i m'extravio
en
la infinita simplicitat de l'Eixample.
El
cambrer del bar de la cantonada
ha
mudat el rostre i els acudits dolents,
i la
cadira de sempre coixeja
i em
rebutja, provocadora.
Avui
el món ja no és el món,
els
núvols no són els núvols,
i el
meu cos va perdent les fronteres.
Avui
hi ha un món sense tu,
un
cel sense tu, un cos sense tu,
i
les paraules ja no saben dir-te.
La
soledat
era
el peatge
devastador
i necessari,
prometedor
i necessari,
per
tornar a mi.
Marta Pérez i Sierra
Marta Pérez i Sierra
Soledat
Dona pidolaire, sense
cames,
demanant caritat.
Òrfena de reflex,
et pentines amb els dits.
A les palpentes.
No et vols saber.
Has carregat tot el pes
del món, al teu cos.
Com fardots a l’esquena.
Com mocadors de fer
farcells
als malucs.
Les penes del veí,
les tristeses de l’amiga,
les angoixes de vés a
saber qui.
La soledat del no
res.
Voldries tallar-te en
rodó,
quina paradoxa,
i sense vacil·lacions,
aturar en rodó la teva
vida,
o girar-la en rodó.
Que la fortuna et fos
rodona!
En lletra rodona ho has
escric
Ingrid Garasa
Són
hores corredisses d’ infants que només
saben de l’ara
Ordiers
que juguen amb l’horitzontalitat d’un estiu ja proper
Les
ombres del temps, però, passen pels càndids i pels vells
I els
manxons de la teva voluptuositat esperiten la meva sang
Torrella
sobre la que visiono l’obstinat aparellament felí
Un dia
més en què la distància ejacula paraules
i retrets
Dins d’una expansió de l’univers tercejat pel teu
amorós esperit
Aïda Sánchez
SOLEDAT
Sento les gotes d’ aigua que poc a poc llisquen pel teu cor, amb el desglaç
que el sol provoca.
Et miro asseguda a la finestra recordant dies passats, amb ulls que s’ enfonsen i ennueguen, i es que la meva joventut, de la mà d’ una
inesgotable vitalitat, mai van permetre el teu plor, tot
pensant que alleugeririen el teu mal.
No vaig entendre la teva solitud i entronitzada en la meva ignorància pensava
que l’ única opció possible era la de la vida.
Ingènua, però amb la força d’un huracà, dempeus vaig tractar de posar-te,
sense tenir present, que el record de tota una vida, no s’ esborra amb la
simple voluntat.
Ara et comprenc, t’ escolto i soc capaç de sentir el teu plor, però tu ja
no tens llàgrimes i en silenci els teus ulls m’ ho fan saber.
Les teves paraules impregnades de tristor, de desànim, de final, esmicolen
la meva ànima en sentir-les i no puc comprendre, perquè jo, no et serveixo d’ al·licient.
Egocèntrica penso, que la meva força té poder suficient, per fer girar el
món en sentit contrari i només quan em paro a pensar en el vuit tant gran
existent, puc des de lluny, acostar-me al teu enorme patiment.
Egoista al voler fer les coses com les he sentit, però convençuda , de no poder
fer-les diferent.
Sento no haver-me apropat a les teves necessitats, però em conformo pensant
que una petita llum t’ he encès per continuar endavant.
Mabel Escribano
Justo en esa esquina, la soledad me espera,
a su lado un gato se limpia la cola,
y dos niños discuten el juego de Messi.
Justo en esta esquina, donde el corazón duerme,
late tu nombre ochenta veces por minuto
y no se calmarlo,
mientras el médico me receta pastillas para la tensión.
Aquí nos juntamos, cual parada de metro,
los que amamos y aquellos que no saben amar,
los necios, columpiando esperanzas,
muertas antes de nacer.
Aquí dormimos los sueños no natos,
intercambiamos cromos..."No me amó" -lo tengo repe-
y vale por tres aquel que dice "Y seguimos siendo
amigas",
porque las mentiras dichas a conciencia,
valen por tres y en ocasiones, cuatro.
Justo en la esquina, un hombre canta,
destrozando la canción que llamamos "nuestra".
Hace calor, mi piel llora el aire que no respiramos juntas.
Aquí la luz se duerme,
se enrosca entre mis brazos
y espera esa melodía que nunca te canté
por miedo a despertarte.
Suena un blues,
se encienden las luces y mi móvil, esconde su vacío
avisándome con fuerza...ya son las cinco.
Es mañana
acabo de matar el "hoy"
aplastado entre mi soledad y
la falta de amor que hay en tus ojos.
Rosmari Torrens
Rosmari Torrens
El vent entre branques
parla amb boca de sal:
cub sobre cub
de cinc costats;
l’enderroc per fugir
de la tendresa.
Silenci sobre silenci:
un cub de sis.
La tendresa no fuig,
no sap per on.
El passat 4 de març vam decidir que cadascú escrigués el que li vinguis de gust, exercici lliure!
Alberto Lendinez
La Rata
Asfixia el aire nublado del atardecer. Los ácratas se
mezclan con la corrupción y el proletario en un escenario de floreciente
decadentismo.
Los tacones de aguja perforan las huellas descalzas de un
mendigo que, a ritmo de acordeón, colorea la densa bruma de un tumulto
zozobrado por la imagen de un opresor. No hay gozo ni congoja, sólo fatiga y
desgana.
De las vías del tren emerge una alimaña grísea, curiosa y desgarbada,
que olisquea con un puntiagudo hocico los ferrosos rieles y come de la broza
depositada en ellos. La mirada de repulsión que el roedor provocaba en aquellos
individuos trajeados del mismo color que el ambiente despertaba, al mismo
tiempo, el interés y la sonrisa de los pocos niños y letrados que esperaban la
llegada de un tren que no llegaba.
Ignorando haberse convertido en pasatiempo de la multitud, continuaba
su costumbre de supervivencia en el oscuro y gélido túnel de la estación. Los viajeros
se sumaban al espectáculo, compartiendo opiniones sobre el cómo podía seguir
viva aún, siendo admirada su sabiduría y supervivencia. Los extraños,
extrañados por encima de todo.
De entre la aglomeración, se alzan dos hombres vestidos de
hierba y tierra hablando por radio, con una basta caja rectangular, bordeada
por los extremos de los listones con varillas de latón y aluminio que
conformaban unas rejas y éstas, a su vez, una prisión. Tras recibir las órdenes
pertinentes del interlocutor al otro lado del transmisor, abren la puerta de la
jaula. Con un brinco se asoma un felino de mirada garza y pelaje metalizado. Su
expresión era idéntica a la de aquellos escondidos en la arrogancia de sus
trajes y maletas; a los encasillados, con una precisión técnica y competente,
como la máxima aspiración de una sociedad en ruinas. La displicencia del camarada
gatuno se transformó en celo al percatarse de la presencia en la escena de la
rata. Con un murmullo desafiante serpenteaba por el borde del escalón de las
vías, sin quitarle ojo de encima al roedor. La rata, por su parte, atisbaba la
clara superioridad de su portentosa figura y sus garfas sin tan siquiera
modificar su posición.
Tras unos segundos de tensión, el gato maulló agresivamente
y saltó hacia la rata, quien hábilmente eludió y escapó de su zambullida,
profundizando hacia el interior del túnel.
El gato, imbuido por su instinto depredador, se dirigió raudo
e impasible hacia su víctima.
La oscuridad era cada vez más densa, pero la competencia del
felino no le permitía echarse atrás. Un paso en falso de la rata la hizo caer y
ser presa fácil para una de las garras del gato. El chirrido estridente de
dolor se solapaba con un maullido de satisfacción y una vibración cada vez más
cercana. Unos faros iluminaron rápidamente el escenario el cazador y la presa.
El gato, extrañado, gira su cabeza para toparse de frente con una muerte
metálica y monocolor. Al cesar el ruido, el rojo tiñó los rieles, y el silencio
permitía escuchar el pálpito sofocado de un corazón y un sentimiento.
El roedor se puso en pie y olisqueó curioso el cadáver de la
competencia.
La astuta rata de cloaca, de instinto y sentido; la letrada
rata de biblioteca, superviviente entre las ruinas de la sociedad y vida, del
conocimiento y la ignorancia. La rata, grisácea, se tornará de otros colores,
según la luz del día. Pues hoy, la pequeña perseguida y despreciada contempla
una realidad finita, y ante la muerte de su yugo, camina hacia el final de un
túnel, por ahora, sin salida…
Dani Ferrè
I perquè no?
Perquè si existeix Ministeri, no existeix Disministeri?
Perquè si existeix Llei, no existeix Enlleiar?
Perquè si existeix Taxació, no existeix
Ataxació?
Perquè si existeix Impost, no existeix
Antimpost?
Perquè si existeix Govern, no existeix
Abgovern?
Perquè si existeix Treball, no existeix
Protreball?
Perquè si existeix Rajoy, no existeix
Desenrajoyar?
I perquè no?
Perquè si existeix Parlament, no existeix
Imparlament?
Perquè si existeix Borbó, no existeix
Desborbonitzar?
Perquè si existeix Infanta, no existeix Sinfanta?
Perquè si existeix Democràcia, no existeix
Ditdemocràcia?
Perquè si existeix Corrupció, no existeix
Pàriacorrupció?
Perquè si existeix el Socialisme, no existeix
el Parasocialisme?
Perquè si existeix Constitució, no existeix la
Biconstitució?
I perquè no?
Perquè si existeixo Jo, no existeix el Català?
Perquè si existeixo Jo, no existeix la Nació?
Perquè si existeixo Jo, no existeix el Poble?
Perquè si existeixo Jo, no existeix la
Llengua?
Perquè si existeixo Jo, no existeix
l’Agermanament?
Perquè si existeixo Jo, no existeix l’Univers?
Perquè si existeix Espanya, no existeix
Catalunya?
I perquè no?
Perquè existir depèn de la ditdemocràcia que
ens desenrajoya l’abgovern i els seus disministeris, que fan enlleiar, mitjançant
l’imparlament, la biconstitució desborbonitzada de sinfantes. Enlloc de
cuidar-se del protreball, pugen les ataxacions i els antimpostos, fet que crea
pàriacorrupció, fins i tot en els parasocialistes.
De manera que no només ens queda trepitjar en
ferm i autoafirmar-nos i autodeterminar-nos, sinó que el Català, que no és
només una nació i un poble amb una llengua pròpia, esdevingui motor
d’agermanament de l’univers per afirmar i determinar que Catalunya existeix,
més enllà de qualsevol realitat.
I perquè no?
Francesc Tàrrega
Vermut
El vermut
sembla que torna a estar de moda.
Per a aquells que sempre ens ha agradat podem
afirmar que no hem notat cap canvi, a l’estar al marge de la moda. Sempre l’hem
tingut present.
Però es cert què, darrerament, hi ha una mena
revifalla. Un munt de bars - bodegues (aquells bars de taules de marbre i
cadires “tonet” amb el sabor ranci d’abans, han fet renéixer el plaer del vermut. I alguns
altres establiments, han aprofitat el mobiliari antic per actualitzar-los i
donar-los una pàtina de “vintage” com el cas del BarMut situat a Diagonal
- Pau Claris.
Tal vegada, la popularització i generalització
de les tapes hagi estat la causa i el complement directe perfecte per aquest
reviscolament del vermut.
De menut, recordo algú que altre diumenge
d’estiu d’anar a comprar a cal “sifonero” un tros de gel (de barra) i un sifó per
preparar el vermut casolà.
A la ma dreta em queda un bon record: Un
sifó em va explotar quedant esmicolat en milers de petits vidres, alguns es van
introduir dins la ma. Van dir que la
causa de l’explosió fou el xoc de alta temperatura d’un dia d’agost a la una
del migdia en contacte directe amb el gel. Quatre punts de sutura ho acrediten
i un dolor indescriptible atès que la cosida fou a pèl i sense cap mena t’anestesia.
Com deia, a casa, diumenges o festes
especials, la mare preparava el vermut a base d’olives trencades macerades a
casa (les farcides d’anxova eren massa cares), “papes” fregides (també a casa perqué – deia- que les de la “xurreria”
feien pudor d’oli refregit ), i anxoves del
cantàbric degudament dessalades i ben ruixades d’oli d’oliva. Algun que altre
seitó, també preparat a casa, com no podria ser d’una altra manera.
L’ampolla de vermut, degudament custodiada
al fons de l’armari, feia la seua aparició a taula amb especial veneració pels
expectants bevedors.
Jo sempre havia cregut que el vermut era d’origen
italià, perquè les marques més conegudes solen ser ,gairebé totes italianes, i resulta que estava errat com en tantes altres coses que dones per
certes i un bon dia apareix la sorpresa que et fa modificar el criteri.
Resulta que no, que la paraula vermut ,
tampoc no es italiana, és d’origen alemany i quan va arribar a França, allà li
van modificar a “u” per la “ou”; generalitzant-se el mot VERMOUT.
Però encara hi han més al voltant del
vermut.
Pel que fa al seu origen; bé de molt més
lluny encara;, de l’antiga Grècia, i més concretament, de l’època del gran Hipocrates.
Fou ell qui va macerar vi amb agenjo, dictaminà i obtingué un vi què, durant l’edat mitjana, l’anomenaren vi hipocràtic.
Així doncs, no tan sols la humanitat sencera li hem d’agrair el seu famós codi
ètic mèdic plasmat en el jurament
hipocràtic, sinó també, d’invenció del vermut.
Fou més tardanament que li van afegir
canella, ametlles i mel. Farmacèutics i apotecaris d’arreu l’aromatitzaren,
triturant plantes i herbes. L’art de potenciar els vins sobrevisqué a través
dels monjos, doctors i alquimistes.
És diu que els creadors del modern vermut
foren Antoni i Beneditto CARPANO el 1786.
Foren els germans Luigi i Giuseppe CORA en 1838 que inicien una elaboració
industrial del vermut. Sorgeixen arreu d’Itàlia altres marques famoses: GANCIA en 1850; BALALOR en 1856, CINZANO
el 1860.
Un apartat especial requereix la creació
de la marca MARTINI & ROSSI a la ciutat de Tori. El 1863 Alessandro MARTINI i Luigi ROSSI inicien
la elaboració industrial, segons la recepta original secreta de la casa. Tot un
glamour del món de la publicitat
d’impacte amb els actors més famosos del món del cinema.
A la ciutat de Torí, val la pena fer el recorregut pels magnífics bars (antics i
senyorials) que mantenen el costum de l’aperitivo on trovareu tot un mostrari
de diferents vermuts. Recomano especialment el CÀRPANO a l’antica formula.
Boníssim.
A Itàlia l’aperitivo tant es pot acompanyar amb productes salats com dolços,
perquè l’aperitivo es pot fer tant al
mati com a la tarda – vespre. Però cal dir sense temor a errar què, dins la
varietat de vins elaborats per fer l’aperitivo ,el vermut és el rei.
També, erròniament, pensava que la
diferencia de color (blanc o negre) venia donada pel tipus de raïm. Doncs no. Per
elaborar els vermut tan sols s’empra un tipus de raïm: El raïm blanc. Els tons
rogencs s’obtenen afegint-los caramel.
Intervenen també una barreja d’herbes
aromàtiques, semblants als bíters i
licors. Així tenim camamilla al vermut sec, vainilla al blanc dolç, genciana al
vermell i, en tots, ruibard, rel de
lliri, quinina i una infinitat d’altres herbes més.
Cada firma comercial té la seva pròpia
composició secreta i desen zelosament les fórmules sota pany i forrellat. És el
misteri saborós de cada firma comercial.
Diuen que el vermut és un excels aperitiu,
un gran estimulador de l’apetit; la seva graduació alcohòlica es mou entre els
16º i els 19º, i és un ingredient bàsic en gran nombre de còctels: america,
negroni, buñueloni, campari 2000, manhattan, rob roy, dry martini...
Javier de las Muelas
(expert cocteler) diu que en moltes
ocasions el detall és el complement just per donar-li aquell sabor final a un
còctel que el fa únic i diferent.
Recomana que és millor gaudir-lo acompanyats, en una solejada terrassa, amb la veu de la Callas interpretant la Carmen
de Bizet.
Jo. Amb independència de amb qui , on i com us el vulgueu
prendre, us recomano la següent fórmula
per tal d’assaborir un bon Vermut dolç roig.
Preneu un got vidre gruixut transparent de
cintura baixa.
- Poseu ¾ de vermut Càrpano (a l’antica formula , si
es possible, cas contrari Càrpano punto e +, (tal vegada us sigui més fàcil de trobar a bodegues i grans supermercats).
- un parell de glassons de gel petits (d’aigua mineral),
- aromatitzeu-lo amb un petit rajolí
de ginebra (la que més us agradi), unes gotes són suficients per tal de no
modificar la composició del vermut.
- afegiu també unes gotes d’angostura. Potencia molt el aromes.
- entaforeu dins del got una bona rodanxa d’aranja. Per al meu gust n’és el
complement equilibrat ideal entre la
dolçor de la taronja i l’acidesa de la llimona.
- un rajolí de sifó, per aquells que vulgueu recuperar el toc antic
carbònic.
Finalment el toc de gràcia: Afegiu un parell d’olives farcides d’anxova punxades
amb un escuradents. Serà el complement
ideal per recordar aquell vermut de tota-la-vida.
Bon profit.
Júlia Costa
Ni déus ni pàtries
Ni déus ni pàtries ni camins fresats,
ni reis, ni culturetes, ni llenguatges,
ni amors apassionats, ni tants miratges,
no em semblen adients per als combats.
Baratar servituds per vanitats,
conrear una fe cega, fer un viatge
per retrobar l’inici de l’ultratge
al racó més pregon de vells passats,
Acaba esdevenint més servitud
abillada amb parracs d’una virtud
que oblida allò que no li cal saber,
mentre algun rodamón, a un vell carrer,
senyoreja la terra dels indignes
per no patir banderes ni consignes.
Adrián Guerrero
La humildad de la experiencia
¿Escribir quieres palabra alguna
Que en la Historia
permanezca
Sin antes bañar tu pluma
En la tinta de la experiencia?
Las extensas llanuras
del pensamiento
No conservan por
siempre su fertilidad,
mas el hilo de cuanto
experimento
Actúa como lazo entre
mi ser y la humanidad,
Pues, a través del
tiempo, lo que sé y siento
Será cuanto crezca en
tierras de eternidad.
Así, bañada por la
luz de la experiencia
ha de ser la flor de
la enseñanza
si exhalar quiere aromas
de trascendencia
cuando la brisa de la
existencia
la acompañe en tan grácil
danza.
Jean Sapeau
Déu...Condicionat o macarró?
Diuen de Déu que és
omnipresent
i que és a tot arreu.
A tot arreu menys en
les guerres,
la misèria,
en el cos escanyolit
d'un nen famolenc.
Diuen també d'Ell que
és omnipotent,
que tot ho pot.
Tot menys que la
marginació proliferi
i la mort i
l'infermetat
s'encruelin en cosos
joves i innocents.
I és probable que
així fora.
Que fos omnipresent i
que tot ho pogués.
Però després de crear
l'univers
alguna cosa va
succeir que desconeixem,
potser la història de
l'Àngel Caigut
no és com ens la
expliquen
i potser no ens ha
d'arribar cap Anticrist
perquè és l'Anticrist
qui fa segles que ens domina.
Obviant la més que
possible circumstància
d'un Déu i un
Anticrist inexistents,
donç si així fos cap
sentit tindria aquest poema,
millor creure en un
Déu condicionat,
captiu d'algú amb més
força que Ell,
i esperar al fet que
s'alliberi d'aquests lligams.
Descobrir
l'existència d'un Déu indolent o macarró
seria tot un
escàndol,
submiria als seus
fidels en un profund abisme
i el que és pitjor,
una autèntica catàstrofe
- pobrets homes de
porpra! -
... faria pols les
finances de l'església en un tres i no res!
Toni Gassó
La luz del día
Creer cuando ya no
crees,
cuando tu máximo
divertimento
es levantar sonrisas
ajenas
sin tener en cuenta
la propia
con esa falsa mueca bien ensayada,
esa Gioconda que
quiere huir de su cuadro.
Deslizar la pluma
pensando que los sueños
son sólo imágenes
borrosas de una mañana de resaca
empezando de nuevo
otra vez y,
otra mañana,
frotar-se los ojos,
intentando borrar
la noche que se llevo la luz del día.
Natàlia Murillo
Natàlia Murillo
Sobre todo, el sobretodo
Dícese del que vino y se fue,
Que su flor pereció y ni quedó a comer.
Entre copa y copa quiso querer,
querer volver a beber otra vez.
Entre balbuceos musitó:
-
Sobre todo, el
sobretodo.
Dejándolo a un lado
de picos pardos huyó.
Entre fulana y fulana
devolvió lo querido,
y se fue acurrucando
hasta perder el sentido.
Marta Pérez i Sierra
Marta Pérez i Sierra
El meu
país
Sóc tots els nusos
d’aquest braçalet
que amaga un país
d’olor de mar i llum,
anterior als tirans
i les guerres.
Sóc aquest eixam de fils,
un càntic esmolat a la vida.
Lliga’m al teu canell i lluita!
Matinades cosides a les flors
de coure i rosa
que es despengen en is sense punt
i os sense rinxols.
Espigues tenyides de colors,
llaurades amb dits i nits,
que cobreixen un país
d’olor de mar i llum.
Aïda Sánchez
Kevin Iglesias
Aïda Sánchez
VÉRTICE DE MUNDO
Me gusta tu mundo,
sin maldad,
Y naturaleza en esencia.
Me gusta tu risa
tu amor puro
Sin condiciones
Maldigo tus gritos
Que no atienden a razones
Y te ofrecen perdón ausente de razón
Recuerdo tu singular sonrisa, en tu redonda cara.
Tu pesadez extrema
Repitiendo hasta el hartazgo lo mismo una y otra vez.
Desconcierto me causa, tu pereza desmesurada
Y no alcanzo motivo.
Aún recuerdo la ineficacia del tiempo empleado
para enseñarte todo, sin que aprendieras nada
No me olvido de tu fortaleza que
inmune al dolor padece sin muescas
Kevin Iglesias
Manual de un corredor:
sobrevivir al desierto.
Toma un descanso, respira hondo,
bebe agua y relájate.
Piensa en el descenso, mira hacia el fondo, álzate.
Piensa en el descenso, mira hacia el fondo, álzate.
Sabes que puedes, sabes que debes,
conócete.
Premia a los tuyos, también ansían tu victoria, regálate.
Premia a los tuyos, también ansían tu victoria, regálate.
No cumplas los deseos de los que
quieren verte caer, motívate,
sólo eres genio de aquellos que te han despertado, prívate,
ellos te aguardan en la meta, sé paciente,
te esperan caricias, sonrisas y llantos de algunas, valórate.
Baila la danza de las arenas, deslízate por las dunas, diviértete.
Pero recuerda, sin sacrificio
no hay éxito, esfuérzate.sólo eres genio de aquellos que te han despertado, prívate,
ellos te aguardan en la meta, sé paciente,
te esperan caricias, sonrisas y llantos de algunas, valórate.
Baila la danza de las arenas, deslízate por las dunas, diviértete.
Ingrid Garasa
Apostar, saber, intuir
Apostaría fácilmente que tus pecas son escala de color
También diría que cuando tu cabello galopa el aroma del café
relincha ausencia
Y si bien sé que eres olmo de fortísimo tronco, también
intuyo que eres bambú cimbreante.
Dudo en llamar a tu puerta porque ya no llueve y no tengo
porqué resguardarme
Voy con el paraguas bajo el sol y mis medias húmedas ríen
sin compasión
Sé que no duermes
sobre guisante oculto pero sí esperas el
beso de la que yace en algodones
¿Te vendría bien un remiendo en la costura de tu alma para
ver quién eres y qué haces?
¿O tal vez deberíamos pasar el libro de atrás hacia delante
para dibujar un nuevo principio y un nuevo fin?
Apuesto ahora que ya es tarde para llamarte y decirte que te
vengas a tomar un té.
Sé que tu cabello mojado está polarizando
la pared roja de tu baño
E intuyo que acabas de romper la carta que encontraste ayer
bajo la almohada.
Mercè Portavella
Immersa en els meus pensaments,
intento dibuixar un nou paisatge…un de més asolellat, més lluminós, amb més
flors que omplin de colors els meus dies…
Mirant per la finestra de
l’habitació, m’esplaio pensant en com deu ser la vida de cadascun dels
vianants, dels que creuen el carrer, malgrat el semàfor sigui vermell,
d’aquells infants que corren darrere una pilota, d’aquella velleta que empeny
el carretó de la compra, d’aquell indigent que busca i rebusca dins dels
contenidors…
De ben segur que se’n podria escriure
una novel.la amb les seves vides, les seves rutines, les seves angoixes, els
seus somnis, el seu passat…i això m’anima a escriure de nou, perquè la seva
vida em dóna més vida, em contagia l’alè del vers, de la paraula, de l’escriptura…
M’agradaria comprar-me una bona càmera
fotogràfica, per captar cadascun d’aquests instants que queden fixats en la
meva retina…és una assignatura que tinc pendent i que em proporciona una nova
esperança, una nova etapa en la que l’art de la imatge m’ajudi a tornar a retrobar
la il.lusió quotidiana, les ganes de seguir amb coratge, malgrat les
contrarietats de la vida…
Imatge, vers, color, poema…vull que
segueixin essent les constants vitals en aquest meu viatge…I que no em manqui
mai la paraula exacta en cada instant, la rialla gran per cada somni…
Sandra D. Roig
Zen
Observo la caiguda
de la gota i l’onada expansiva, de sobte s’estén la sordesa fonètica del mar, que em clama
silenci. I s’esmuny de la memòria aquella mirada teva d’escuma arrissada que
m’empetitia, que de mi en feia espurna encesa tot fonent-se al teu pas. Duc un silenci de pedra, d’ençà que s’ha
acomplert l’enèsima profecia de fugir-me, esperit. I m’aflora el vertigen de la
perspectiva dels carrers dels pobles, les cantonades que es tanquen enlloc
d’obrir-se, i preciso una altra vegada d’aquella aura que em protegeix quan
apareixes, un amor callat i subtil que presento dins meu com una energia que em
recorre endins i reconforta la meva inacceptable solitud.
Ara, que ja no et
sento al meu cervell, encara em sento més sola. Em feies una companyia secreta
més enllà del que puguis imaginar. I riure com enyoro riure amb tu, aquest
riure que m’esclata com una doll d’aigua barbotejant en trobar-nos, cada cop que
creuem els dits per fer-ho tot pregant el dringar dels àngels que m’alerta que
tinc a dos metres i escaig l’amor de la meva vida.
Mabel Escribano
Aquella mujer me miró con tanta intensidad que me sentí
ruborizada desde la cabeza hasta la punta de mis botas.
Se dio cuenta de mi turbación y sonrió más ampliamente que
instantes antes.
Siguió hojeando el periódico y yo volví a mirar el reloj y a
la puerta, por donde no entraba nadie, pese a mis ruegos internos.
...La volví a ver mediante el enorme espejo de la barra del
bar, y me devolvió la mirada, esta vez con mayor descaro.
Suspiré aliviada al verle. No me di cuenta de que ella se
había levantado y venía hacia mí.
Juan me hizo una seña. Tenía que hablar por teléfono y entró
en la cabina.
Sentí su respiración cerca de mi oído, al tiempo que me
preguntaba si Juan era mi novio. Le dije que no, que era mi marido.
Olí su perfume al tiempo que volví la cara para mirarla. Era
una mujer de un atractivo poco común, no disimuló su acento francés ni se
apartó un ápice de mí.
Sonrió al inclinarse hacia la barra, mostrándome la firmeza
y plenitud de sus senos. Se dio cuenta de que la miraba y cómo . Sonriendo me
tomó de la mano y me arrastró con ella hacia el interior del bar, preguntando
al camarero ¿Où sont les toilettes ?.
No dije nada, estaba absolutamente perpleja. Juan me miró
desde la cabina telefónica, haciéndome un gesto de extrañeza. Yo no hice nada,
salvo seguir su mano.
Al llegar al servicio, dijo algo en francés que no pude
entender y entonces, tomó mi cara entre sus manos y sonriendo me apretó contra
la pared y con sus dientes, tomó mi labio inferior, sentí un calor intenso. Un
escalofrío recorrió todo mi cuerpo y no fui capaz de rechazar su lengua cuando
la sentí en mi boca.
No sé cuánto duró aquel beso no lo sé. Abrí los ojos y ya no
estaba. Me quedé un rato en el lavabo, intentando volver a la realidad.
Al salir, Juan me esperaba tomando una cerveza, le vi decir
adiós con la mano. Seguí el gesto con la mirada y la vi sonreír desde la
puerta.
Por la tarde Juan contaba a sus amigos, que de no ser por
mí, habría ligado con una espectacular francesa que conoció en el bar, mientras
me esperaba.
Rosmari Torrens
Tiza
Seguirás moliendo tiza en el
cielo,
como imitando nubes pasajeras;
restallarán partículas de hueso
bajo mis pies rasgando, aglutinadas.
De sol y sombra
allí estarán el viento, el cráneo y la ceniza.
En esa noche franca y manifiesta
yo mediré otra vez la bóveda
nocturna
con la preocupación ausente de
quien duerme.
El passat 25 de març l'Adrián Guerrero ens va proposar escriure en relació a un d'aquests quadres un conte, assaig, relat o poema.
Quadre 2: L'ancià dels dies (Blake)
Quadre 3: Jove llegint una carta (Vermeer)
Kevin Iglesias
Jove llegint una carta (Vermeer)
¿Otro día más? No, este es diferente. El gallo ha cantado a su hora, las nubes
se han quedado con la luna y el sol se ha despertado más radiante que nunca.
Por si fuera poco, el cartero ha llegado a primera hora sin retrasarse y, la
carta... no sé cómo lo ha hecho esta vez pero ya no hay mejor manera de
pedírmelo. Definitivamente, no se trata de un día cualquiera, hoy es el día.
Tengo la mejor mano, las mejores cartas. Nunca pierdo nada cuando lo intento,
pero esta vez sería imposible no ganar. Decidido, voy a ir. Ya estoy de camino.
La gente me sonríe, todos me animan, nada puede salir mal esta vez. Espera...
no... esta vez no, por favor, ¿¡por qué!? ¿¡Por qué me sucede esto!? Otra vez
esta agonía que me limita y me hace sentir esta impotencia...
Me ha vuelto a pasar, estoy volviendo a casa. Tal vez mañana tenga más suerte,
aún me queda esperanza, esperanza de que llegue el día en el que consiga hacer
lo que realmente quiero.
Alberto Lendinez
L'ancià dels dies (Blake)
El Anciano de
los Días
Hoy me siento turbio, como el día. Las nubes rodean con sus
brazos fragmentos de una alegría en unos recuerdos deformados. Unos cristales
rotos en una noche de tormenta y unos dedos arrugados que encendían una lámpara
de menta. Un rostro agridulce y sereno, con un cabello cobrizo y una mirada
gris, rasgada. Una sonrisa temblorosa y transparente…
Con una caricia esbozabas en mi mente una muralla creciente
que nadie podía derrumbar, junto a un susurro de serpiente me arropabas, entre las
sábanas de unos rezos inocentes, mojadas por las lágrimas y el sudor de un
pájaro enjaulado en las ramas de un árbol bajo una tarde fría de noviembre.
Eras el farol de mi conciencia, la vela de una habitación desierta, el ahora y
el siempre de la luz de unas farolas sirvientas a los ojos de las centellas en
una noche de tormenta…
Pero el trueno quebró tu voz y tu bombilla y, apoyado en mis
rodillas, en una cama junto a la luz nocturna del día, tus manos no temblaron
ni dibujaron nuevas alegrías. Tu pálida sonrisa iluminaba como un rayo aquella
habitación, hoy vacía; como un faro alumbra a los náufragos de unas olas
remanentes y frías.
Tú ya no estás, pero tu imagen es mi guía. Pues siempre que
las nubes hacen esclavo al cielo de penas y agonías, tu recuerdo me hace ver tu
cuerpo acostado en las fotos de un momento en un espejo reflejado. Y aunque
llueva, los truenos, no me emanan; pues estando en mi cama he sentido la luz de
tu bombilla en el sol de la mañana.
Júlia Costa
Jove llegint una carta (Vermeer)
Oh, noia del passat, adolescent antiga,
Que llegeixes la carta davant del
finestral,
Mai sabré què t’explica aquest estrany
missatge,
Si és d’un amor llunyà o d’un parent banal.
Respira pau la tendra llum que ombreja el
teu rostre,
Ets més real i eterna que el meu precís
present,
Les fruites de la vida reposen a la taula,
El vidre reflecteix el teu posat absent.
Vull córrer la cortina i amagar el teu
misteri,
Del que saps i esperaves no en conec el
secret,
No sé res dels teus pares ni de la teva
feina,
Ni on és la teva casa, ni el teu petit
indret
Oh, noia del passat, eterna i immutable,
La pau sense neguits et protegeix del mal,
Si un dia vas ser feble i tendra i
malaltissa
avui ets art per sempre, bella noia immortal.
Adrián Guerrero
Jove llegint una carta (Vermeer)
La escritura
Libre, al fin, galopa
el caballo de tinta
por unos montes de
papel nevados,
mientras, implacable,
el sol de la
inspiración
el cielo esclarece
tras haber disipado
las nubes de la
cordura,
bañando así de luz
la inmensa montaña,
para mostrar el
camino
al tosco corcel que,
desbocado, cae…
…y es tragado por el
abismo
que a sus habitantes
ilumina
con la negra luz de
la locura
Natàlia Murillo
La Clau dels Camps (Magritte)
Tres siluetas impasibles me observan sin titubear; me
hallo postrada en el desgastado sillón de mi tía Ágata: sola, nostálgica,
perecedera.
El rumor de un pasado hecho añicos corrompe mis vasallos
tímpanos e impide que lleguen, a los mismos: el melódico cantar del ruiseñor,
el aire rozar los lares más inhóspitos e incluso, el incesante movimiento de
los brazos de los que me observan.
No percibo más que un lejano paisaje acotado
desmesuradamente; es agotador este estado. El oxígeno que respiro está
pervertido, necesito sentir el sol en mi rostro…la libertad me llama, rompe
barreras a mi favor.
¿Seré consecuente?
Marta Pérez i Sierra
Has trencat amb el
teu passat decidit a canviar de vida, has deixat dona i fills, desconsolats;
pares i germans tristíssims; has canviat de país i de llengua. El vidre que
cobria la teva vida, a bocins per terra.
Una nova vida, en un
nou lloc.
Has triat una casa en
un altre terreny.
Però t’hi has posat a
viure-hi de la mateixa manera que abans, amb els mateixos rituals. Has triat
una dona i has tingut fills i t’has sentit fill dels sogres i hereu de la nova
llengua.
Fins que un matí, en
sortir el sol t’has adonat que la teva vida tornava a ser-hi sota un vidre,
talment emmarcada, i d’un cop de puny l’has engegat a dida, sense cap altre
reflexió. Vidres esmicolats entre els teus dits, i sota els peus, amb la cara
dels nous fills i la dona, bocins per terra.
Has fugit per una
finestra, endavant.
I trobaràs el mateix
arbre a la mateixa muntanya, amb el mateix sol reflectint les mateixes ombres.
I et tornarà a créixer el vidre a la pell fins a fer-te mal.
Toni Gassó
Intenta protegir-se
però hi ha cops
externs, imprevisibles.
Escombra els cristalls del dolor
amb molta cura per no
tallar-se,
sempre hi ha el
perill de ferir-se.
Vol tapar el forat
però passarà
un temps perquè
el paisatge sigui com
abans o potser no,
si no aprèn a gestionar els perills
que hi han a fora.
Dani Ferré
Jove llegint una carta (Vermeer)
Jove llegint una carta (Vermeer)
Estimada Nicola,
Són 3 llargs anys, 8 innombrables mesos i 6
dies de llàgrimes els que porto enyorant-te. Des que em van destinar a
Barcelona, com a agregat al Consolat dels Països Baixos a Barcelona. T’he
escrit 8 cartes que no han trobat resposta. Estic preocupat per saber si
t’arriben les meves missives o s’extravien pel camí.
D’ençà que vaig arribar, se’m fa llunyà el teu
fil de veu, fosca la teva cara i lluminós el meu pensament. Malgrat tot, la
llum del teu rostre es fa present quan observo l’esbós del teu retrat que et va
fer el teu oncle i que, ara, rau a les meves mans.
La guerra, aquí, sembla no tenir fi. Mentre el
foc creuat i els projectils cauen en la perifèria de la ciutat, aquí temem per
les nostres vides. La vida de la ciutat és un bullici constant, però la guerra
amenaça l’estabilitat i la pau dels seus ciutadans.
Enrere queden els dies que passejàvem pels
carrers de Rotterdam i jo treballava com a mercader en el port, mentre tu,
bella i sibil·lina, teixies i cardaves la llana per fer jerseis i vànoves per vendre
a la botiga que la teva família regenta.
Voldria saber com és la teva vida, ara, i
recordar-te que encara anhelo la teva àuria de frescor i joventut. Diposites la
teva fe i esperança en la meva persona malgrat les circumstàncies que ens
distancien? Quan acabi la meva estança en la península Ibèrica, desitjo
retrobar-te, casar-me amb tu i restablir la meva condició de ciutadà
Neerlandès. No sóc home de viatjar, en canvi, m’he adonat que sóc home de llar,
responsable i gentil.
Aquí, a la cantina de la posada on romanc, hi
menjo cada dia, disposo d’habitació particular, xofer i carruatge per fer el
trajecte cap a la feina o pels averanys d’aquest país, que és tant muntanyós,
com marítim i que té una tradició i una cultura diria que particularment genuïna.
El poble Català m’ha acollit i els
conciutadans de Barcelona em fan la vida fàcil. He après, he negociat
contractes mercantils d’alt nivell i he contribuït a millorar l’estatus dels
Neerlandesos que viuen en aquestes contrades.
El comerç és fluid en aquests entorns. El port
és magnífic i molt comercial: s’hi ven peix de totes les mides i espècies,
fruita i verdura, carn de les més selectes granges, vi de les més feréstegues
vinyes i espècies de totes les contrades. Hi ha cistellers, boters, carboners, teixidors,
i un llarg etcètera de professionals. La indústria és incipient, però és la
zona amb més previsió de futur i un lloc on establir grans relacions i
amistats.
Nicola, si la guerra avança i Barcelona cau,
em veuré obligat a fugir del país i serà llavors que tornaré per venir-te a
buscar. No dubtaré en fer-ho saber als meus superiors d’intendència quan, per
causes de força major, no es pugui mantenir el meu lloc de treball.
I vindran temps millors, en els que confiar i
dipositar esperances. Somio amb aquesta possibilitat. I somio amb què estarem
junts altra vegada i conviurem en una nova llar on farem créixer una família i
donar sortida a les nostres ambicions personals i professionals. De debò que ho
somio i tant de bo et fessis còmplice d’aquest sentiment
vers la meva persona. Així ho desitjo i així espero que m’acullis.
En els albors d’un nou dia que començarà,
m’acomiado de tu amb amor i amb l’esperança de ser correspost.
Nils Van der Rohe.
Mercè Portavella
Jove llegint una carta (Vermeer)
La Clau dels Camps (Magritte)
La Clau dels Camps (Magritte)
El passat
dilluns en taller de Tens la Paraula vam plantejar el següent exercici:
LABERINT
Paraules que són Vida -
Mercè Portavella
Jove llegint una carta (Vermeer)
Sento l’aire càlid de la
tarda
mentre llegeixo la teva
carta…
i el meu semblant es va
transformant,
poc a poc, talment com si
el que escrius
anés dibuixant el meu
rostre
amb trets de tristesa,
d’angoixa…
Dins la cambra, ben sola,
res em plau ara, que sé
que no tornaràs…
cap esperança em resta
de poder besar-te de nou,
abraçar-te amb fermesa…
de sentir la teva veu
que em parla amb dolcesa…
Presentia la teva partida
però ara que m’és tan
propera
em pren l’alè i el
somriure…
em treu la rosor dels
llavis
i m’empeny vers una
solitud
que m’espanta i em fa
basarda…
No lluiré més els vestits
de seda
ni ornaments, ni joies, ni
maquillatges,
perquè restaré en un dol
que m’acompanyarà per
sempre,
i les flors es marciran
malgrat ser ara tan
tendres…
No sé si et podré
oblidar…….
Ingrid Garasa
Dice la historia que
una madre se inventó el cuento de la llave de los campos para hacer dormir a su
hijo. El niño se llamaba Chálaki (el que vive en las montañas) y la angustia y
desazón le vestían cuando el sol desaparecía.
Su papá llevaba tres meses fuera. Trabaja para los blancos cortando los
árboles que tiempo atrás le habían dado estrellas, flores y mágicos silencios.
La madre notaba el sudor frío de su querido
hijo y es que ambos veían cómo las torres de cristal y humo avanzaban y
avanzaban. Así que Yun’ Wiyá le empezó a
explicar el cuento: - No sufras amor, nosotros tenemos la llave de los campos.
Ésta abrirá la tierra en dos cuando nuestro pueblo sea pequeño como tu ombligo.
Entonces la lluvia cantará para que todo vuelva a crecer. Se pintará en el
cielo un arco con flechas suaves que espantarán
a las sombras blanquecinas y luego hojas púrpuras y anaranjadas bailarán
hasta crear nuevos hogares dentro de los bosques. El tiempo te abrazará fuerte y
papá regresará a nosotros, en este nuevo
mundo. La llave cerrará las heridas, y también protegerá pájaros, ardillas,
ríos y vientos.
-
Vuélvemelo a contar, mamá, vuelve, que ya
no tengo tanto frío.
Francesc Tàrrega
Contemplar un quadre de Magritte és quelcom més profund que
guaitar qualsevol altre quadre de qualsevol altre autor penjat de la paret d’un
museu obert al públic.
Té una atracció especial que et
crida. Fa que et fixi’s més del que habitualment sols fer quan guaites un altre quadre. L’atracció és total.
Suposo que aquesta sensació la
pot tenir tothom i no precisament sobre un quadre de Magritte. L’atracció pot venir sobtada o no vers qualsevol autor o
quadre que li resulta més atractiu. Però aquest autor m’impacta.
El joc que fa entre la realitat i
la fantasia dins del més pur surrealisme, és francament suggerent. No pots
donar una mirada i marxar. Té una mena d’imant que et retè per contemplar-lo i assaborir-lo
una vegada i una altra més.
A la seva obra, els dies i les
nits es confonen. Les clarors més lluminoses apareixen amb fanals de capvespre encesos
que barregen a l’uníson el dia amb la nit, com si en un mateix pla esdevinguessin,
alhora, les hores més intenses del dia amb les més fosques i tenebroses de la
nit.
En la clau dels camps és el
vindre trencat, trossejat, fet miques qui transforma la realitat. No saps si
estàs davant d’un quadre o d’una finestra perquè el paisatge del fons que
contemples sencer i seré, resta al mateix temps i en un pla inferior, esmicolat
damunt d’un grapat de vidres trencats que deixen de ser transparents per
tornar-se opacs, impregnats amb el paisatge.
Fa la sensació que el paisatge
tant de temps contemplat a través del vidre, s’ha afermat de tal forma que s’ha
adherit formant un tot i, tan sols es descobreix per mor d’un fet extern.
L’impacte al vidre.
De fet, una
finestra oberta o tancada que dona a l’horitzó no deixa de ser, per si mateixa,
un quadre natural integrat dins l’estança. Encara més, si deixes els finestrals
oberts, el paisatge s’eixamplarà amb escreix pels laterals superant el dentell
l’estricte del marc de la finestra i límit natural de visió.
A la clau del temps, el
resultat és encara més subtil perquè el finestral està tancat, escardat
parcialment. Res no s’interposa entre la visió de la finestra i el paisatge del
fons . No tenim cap altra obertura, cosa que el fa encara més misteriós i
suggerent.
Al quadre, una part dels trossos
de vidre trencats encara resten subjectes al marc i mantenen la seva
transparència, tan sols es visible l’escletxa del trencadís que els separa al
temps que els manté encara en peu i transparents.
Per contra, la resta de vidres
trencats, caiguts al terra de l’estança i que resten sota el finestral, es
tornen opacs i porten impregnats el tros del paisatge que es podia guaitar a
través del vidre quan era sencer, des de dins de la sala.
Tan sols el vidre superior del
finestral és manté sencer, recordant-nos la naturalitat del paisatge i la
transparència natural.
Per la situació de la caiguda
dels vidres, tots cap a l’interior de la cambra, fa pensar que el vidre s’ha
trencat per efecte d’una força exterior cap a dins, bé sigui un cop fort de
vent o per l’impacte d’un objecte contundent
contra la vidriera, sense poder determinar què, atès que no es veuen restes de
l’objecte, possible causa de la trencadissa.
Si imprimim en paper el quadre i
retallem els trossos de vidre, veurem com encaixen a la perfecció els trossos
caiguts, amb el paisatge.
Els trossos resten situats en dos
àmbits diferenciats; el dentell de la finestra i el terra de l’estança amb una
diferencia especial: Així com el trossos que han caigut estan recolzats al
terra, la resta dels trossos, els que apareixen visualment en la contemplació
del quadre a l’alçada del dentell, si ens hi fixem bé, encara estan suspesos a
l’aire.
Estan despresos del vidre però
encara no han assolit el terra... en realitat, podríem dir que estem
contemplant el mateix moment en que el vidre es trenca i s’esmicola davant dels
nostres ulls.
FANTÀSTIC ¡¡¡ NO?
Almenys amí m’ho sembla.
Vaja.
El color és també una altra característica
especial del quadre. A les tonalitats marrons del finestral, contrasta el verd
i el blau del fons. Només el negre perfila cortinatges i marges.
Hi ha una concordança harmoniosa
de colors, gens estridents, que integren el quadre al temps que confonen l’expressió
colorista de dins i fora.
Fa la sensació que el pas del
temps s’hagi integrat i confós no tan sols el paisatge sinó també els colors,
els mateixos tons que apareixen a l’exterior formen part de l’interior. Només
el blau és sens dubte un color extern.
És un quadre per a la
contemplació i per a la reflexió, ja que t’obliga a fer una reconstrucció
detallada de l’obra per intentar comprendre-la.
Segurament, cadascú de vosaltres
veureu coses diferents, però segur
que no us deixarà indiferents.
Emma
Fores
Jove llegint
una carta (Vermeer)
Es pot perdre tot o bé retrobar-ho tot en un instant mentre mirava el quadre . La vaig veure, feia tant i tant de temps!, sobtadament els dies en aquell instant s'havien aturat, de cop em va mirar amb aquells ulls, aquella mirada que jo havia dibuixat a la nit tants cops en els meus somnis.
L'havia buscat en el cos en les abraçades, en les besades, en el somriure de tantes dones, però sempre hi era ella qui retornava a mi en un espai imaginari en un somni en les albades.
La seva veu sensual, el seu cos, la seva dansa perfecta fen l'amor, seguia igual no havia passat el temps malgrat jo em sentia vell, el cor em bategava amb un ritme accelerat, la vida em tornava a sorprendre i ara em feia l'ullet.Dolçament en trobava en un camí en un destí on inexorablement tenia que seguir-lo i mentre el quadre amb la seva llum amb els seus colors seguien il.luminant aquella estància.
Mabel Escribano
(L'Ancià dels dies, Blake)
L'havia buscat en el cos en les abraçades, en les besades, en el somriure de tantes dones, però sempre hi era ella qui retornava a mi en un espai imaginari en un somni en les albades.
La seva veu sensual, el seu cos, la seva dansa perfecta fen l'amor, seguia igual no havia passat el temps malgrat jo em sentia vell, el cor em bategava amb un ritme accelerat, la vida em tornava a sorprendre i ara em feia l'ullet.Dolçament en trobava en un camí en un destí on inexorablement tenia que seguir-lo i mentre el quadre amb la seva llum amb els seus colors seguien il.luminant aquella estància.
Mabel Escribano
(L'Ancià dels dies, Blake)
Pensaba desde el amanecer
de aquel día en el que apenas descansó.
Se sintió dentro del reloj de sus horas
en un momento era
segundero
posteriormente cuerda
esfera estática.
Sin saber la razón
estaba varado el día
entre la arena de la nostalgia
y el agua de la tristeza
Poco a poco
sintió el cansancio de las horas
arrastró los pies sin fuerzas.
No hubo mediodía
no apareció el atardecer.
Llegó la noche
con el cielo blanco
y la luna el cabestrillo.
Cosas de un anciano día
abandonado y triste.
Aïda Sánchez (Vermeer)
Aïda Sánchez (Vermeer)
Ni
un solo día pasa
sin
que mi pensamiento borracho
anhele
tu sonrisa.
Esta
vida grisácea,
almibarada
se torna
cuando
estás junto a mí
Pero
mis ojos encharcados
y este nudo que agarrota mi cuerpo,
anteceden
al preámbulo del fin,
que
amargamente se despide
sin
conocer aún el final.
El passat
dilluns en taller de Tens la Paraula vam plantejar el següent exercici:
Escriure un relat, poesia, assaig o conte en relació a una d'aquestes tres paraules, arpa, corda i ploma.
Adrián Guerrero
No hay bienestar que
por mal no venga
El suave zarandeo del
tren me adormece y, aunque intente mantener recta la cabeza, una y otra vez me
incorporo repentinamente en mi asiento. Para espabilarme, me froto los ojos y
decido hacer el esfuerzo de fijarme en todo cuanto tengo alrededor.
A lo lejos, puedo
distinguir el final del largo pasillo del vagón y, asombrado, lo primero que
observo es que, a pesar de ser el tren un cuerpo tan pesado, adopta por
momentos una curiosa ligereza de pluma cuando recibe esas
repentinas sacudidas.
Me llama la atención
especialmente el hecho de que, durante esas bruscas y cortas descargas, todos
esos idénticos asientos grises permanecen inmóviles, clavados sobre su base,
mientras que sus ocupantes no dejan de oscilar de un lado a otro, todos ellos
colgando de la misma cuerda e inclinándose en la misma
dirección.
Paso a fijarme en la
expresión de sus caras; no sé por qué, pero no puedo evitar pensar en la sumisa
mujer que, estirada con la boca semiabierta y los ojos velados, suspira
entrecortadamente con los brazos muertos sobre su cabeza mientras se deja
hacer, abandonándose a las sacudidas que con demasiada prisa golpean su pelvis.
No obstante puedo
distinguir, entre todos esos ojos empañados, la arrugada frente de alguien que
se muestra intolerante y se esfuerza por no respirar ese aire soporífero que
tan atontados deja a los pasajeros. A diferencia del resto, su mirada, un tanto
violenta, sí parece ser consciente de su entorno; no puedo evitar sentir una
profunda admiración hacia ese inquieto individuo que no deja de moverse,
irritado, en su asiento, y, al contrario que todos sus complacidos compañeros
de viaje, da la impresión de no estar conforme con el vaivén que hace sacudir
su cuerpo; no sé cuánto tiempo llevará así, pero acabo de percatarme de que
está fuertemente aferrado a su asiento con las dos manos. Parece que trata
desesperadamente de resistirse al zarandeo que tanta placidez hace sentir a
todos; recuerdo que al principio se mostraba visiblemente desconcertado y no
hacía más que dirigir nerviosas y asustadas miradas a todos, como si no
entendiera el motivo de tal pasividad en la conducta de la gente. Con el
tiempo, ha pasado de eso a mirar con profundo asco a su alrededor, ofendido e
indignado por la escasa resistencia que ha demostrado oponer la gente a los
achaques a los que se ve sometida. Yo contemplo sorprendido la escena, y un
extraño malestar me invade cuando me doy cuenta de que nadie hace el menor caso
al rebelde comportamiento de aquel inconformista que por todos los medios trata
de negarse a dejar conducir sus actos por una inercia que, a juzgar por su
actitud, aborrece profundamente.
Mercè Portavella
CAMINANT PER LA CORDA FLUIXA………
Sovint em sento com si caminés
per la corda fluixa…
com si sota els meus peus, el meu cos…
hi hagués el buit més immens de l’univers…
Com si els meus passos fossin tan dèbils,
que necessiti a cada moment, a cada instant…
d’una mà que em protegeixi,
que m’ajudi a seguir aquest dur trajecte…
Sovint em sento molt fràgil dalt d’aquesta corda…
i m’aferro a tot allò que em fa sentir més segura…
i que m’aferra a la vida, a la família, a l’amor…
Qualsevol dubte em deixa sense forces…
però no puc donar la volta…
el passat és massa feixuc…
i el futur, massa incert…
No deixis que trontolli…que desconfiï…
ni que mai es trenqui auqesta corda tan fluixa…
que em fa sentir, a voltes, tan insegura…
Kevin Iglesias
La mentira
No tengo pluma pero si un tintero lleno de sangre, de su sangre. Fresca aún de heridas recientes y profundas. Heridas no causadas por ningún cuchillo pero que resultan igual de punzantes. Heridas no causadas por ningún mazo pero que resultan igual de contundentes. Estragos causados por el arma más peligrosa de todas, la mentira.
Fruto del deseo y la lujuria, te arrastra hacia el mal de serte infiel a ti mismo. Sí, a ti mismo, porque sabes que tú no eres así, no herirías a nadie de esta forma, ni tan solo a alguien desconocido por mucho que se lo merezca. Y a pesar de todo, te has dejado llevar por la máscara del engaño. Los remordimientos te han atado con cuerdas y cadenas de las que tiran con fuerza en tu contra.
Una pesada y dura carga que tendrás que soportar el resto de tu existencia. Podrás esperar a que bajen los ángeles con arpas y trompetas anunciando el apocalipsis pero el sufrimiento será como el primer día, pues tan sólo las heridas físicas cicatrizan.
No tengo pluma pero si un tintero lleno de sangre, de su sangre. Fresca aún de heridas recientes y profundas. Heridas no causadas por ningún cuchillo pero que resultan igual de punzantes. Heridas no causadas por ningún mazo pero que resultan igual de contundentes. Estragos causados por el arma más peligrosa de todas, la mentira.
Fruto del deseo y la lujuria, te arrastra hacia el mal de serte infiel a ti mismo. Sí, a ti mismo, porque sabes que tú no eres así, no herirías a nadie de esta forma, ni tan solo a alguien desconocido por mucho que se lo merezca. Y a pesar de todo, te has dejado llevar por la máscara del engaño. Los remordimientos te han atado con cuerdas y cadenas de las que tiran con fuerza en tu contra.
Una pesada y dura carga que tendrás que soportar el resto de tu existencia. Podrás esperar a que bajen los ángeles con arpas y trompetas anunciando el apocalipsis pero el sufrimiento será como el primer día, pues tan sólo las heridas físicas cicatrizan.
Alberto Lendinez
Sinfonía Agridulce
“Tengo un pájaro
enjaulado que no hace más que llorar…”
Despierto entre
reflejos de un atardecer tardío, mientras mis ojos se intentan acomodar a los
fulgurantes rayos naranjas y rojos que la paleta del cielo tiene pintados. En
el exterior tan sólo se escucha el transcurrir de los vehículos y las luces
ratifícales de sus faros y las farolas; en el interior de mi casa, en mi
interior, un murmullo provocado por el nervioso aleteo del ave prisionera en mi
caja torácica.
Me levanté del sofá,
(aún algo traspuesto) y me puse mi chaqueta granate: Necesitaba inhalar aire
menos contaminado que el de mi ambiente; necesitaba huir de ese refugio que se
había convertido en mi cárcel.
Recorrí más de tres
manzanas hasta que encontré un pequeño bar que ya había frecuentado tiempo
atrás, en días mejores. El local tan sólo disponía de una lámpara de techo con
una suave luz que, sin conseguir ser cálida, sumía más aún en la oscuridad la
barra y las mesas de los alrededores. Tras sentarme en un rincón apartado de la
gente miré al camarero con desgana y pedí el cóctel típico de la casa, cuya
mezcla teñía de rojo el líquido alcohólico del vaso en el que dibujaba pequeños
círculos con mi dedo índice. No me gustaba, pero cada vez que tomaba un sorbo,
notaba la reactivación de mi sangre, como si quisiera escaparse de mis venas.
A medida que bebía
todo se nublaba más, así que mi mente ideó una búsqueda exhaustiva de sintonías
libres de interferencias para intentar colorear un poco el ambiente y reanimar
al pájaro enjaulado entre mis costillas. De pronto, otra lámpara se encendió,
iluminando con una luz algo más fuerte y blanca lo que sería un escenario con
un instrumento resurgiendo de entre las sombras a manos de un hombre: un arpa.
Las primeras notas de
esa suave sinfonía taladraron mi cabeza y alteraron por completo al prisionero,
que no paraba de palpitar desesperado. Mi agobio aumentaba con cada nota y mis
sudores comenzaban a hacerme temblar. Sin pensármelo dos veces, me acabé de un
solo trago el vaso de sangre y salí del bar a las calles nocturnas, con un paso
acelerado y atormentado. A medida que me alejaba las notas del instrumento eran
cada vez más fuertes y se hacían más presentes en mi cabeza, hasta el punto de
ser capaz de ver mis manos tocando el arpa, convirtiéndome en el arquitecto de
aquellos días en los que era el encargado de amenizar con melodías las sombras
vacías de ese turbio y maldito local.
Al llegar a casa,
cada sol y cada la retumbaban en las paredes y los muebles. Los res y los mis
me alzaban un puente hasta el armario de mi habitación y me incitaban a coger
la vieja cuerda de nylon que escondí por mi propia seguridad la última vez que
toqué en el bar. Una vez mis impulsos cedieron a la cautivadora melodía, un
grupo de síes separados entre ellos por unos tensos segundos hicieron que mis
manos ataran la cuerda mientras notaba los nudos alrededor de mi garganta. El
pájaro escapó de mi caja torácica dejando tras de sí una de sus plumas y el
concierto terminó abruptamente, tras la rotura de una de las cuerdas del arpa y
el descontento general hacia aquel músico que vestía con una chaqueta granate.
Toni Gassó
Es tensa la corda
en un joc de
mirades i una abraçada de mans
i els ulls
cauen per l'acció.
La mirada es
gran
i la meva ombra
tan petita
que no fa res
més enllà de
desitjar-lis sort
a cada un dels seus
dits.
Me'n vaig amb
el capcot i també ben alt
per no haver perdut
el nord mentrestant el sud m'espera,
o això crec.
Segueixo cap
aquella plaça
on escolto el so de
la resta teclejant carrers
i escolto la
meva banda sonora,
una arpa fuetejada
per el vent.
Sandra Roig
En la tempesta, una
solitud persistent
I l’absència de
l’arpa, que desesmada
Indicava el viarany a
seguir.
Podries sentir als
timpans
cada batec, i el tro
sacsejant-te
d’imprevist
a cada passa infèrtil,
En la cerca d’un
infructuós aixopluc.
Somiaves una cabana
I una llar, amb
estora de llana,
I uns braços
on eixugar-se el
regalim
de tota la pluja a la
pell.
I ja fa temps
que van urbanitzar
les cabanes.
Sandra Roig
II
Sandra Roig
II
ARPA
Cada
nota no es més que una carícia...
Li agradava observar les flames, en una dansa de
ventre a ritme d'una percussió imaginària. Recordà com era la seva esquena,i
senti la respiració llunyana interrompuda pel constant espetec de la llenya.
Encara duia a la pell, el vapor de la dutxa i la lluentor de la barreja
acolorida de la pell per la temperatura. S'estira sobre la gruixuda catifa de
llana d'ovella arrissada, i es distragué per mil.ler cop.
Pensant en els ulls ataronjats que la miraven,i
s'adonà que algun pensament havia arribat a tocar el cim de les illes
d'enyor,just en el moment en el que els mugrons buscaven l'escalfor del foc
sense el seu consentiment,i tancà els ulls, per sentir la calidesa de la flama
pel cos,i decidí composar la seva pròpia cançó en arpa.
PLOMA
D'ençà d'aquest abisme esbiaixat de gris,
D’indefinits obscurs,
sempre reverbera el mateix anhel
batre les ales, ben prop d'un lòbul
fugisser com la carícia,
romandre en blanc i en un silenci explicatiu
al voral de l’èxtasi,
amb l'esguard en transit entre dos vides.
Alçar-se de pètal i dipositar-se, si,
just on comença una dimensió desconeguda de tu
mateixa.
Romandre al límit de l'impossible
amb la fe cega de l’èxit.
SOMNI.
M’abelleix estripar-me la camisa, per deixar
brollar la paraula diàfana com l’aigua clara, dissoldre la paraula que
cristal·litzada s’ha fossilitzat endins, que cobreix la cavitat toràcica, i
alliberar allò que porto vestint els dies i les nits. El somni de les fades,
potser és deixar de cobrir-se la presència entre les mates, o fugir de
l’obscura superfície de l’aigua nocturna. Potser el somni de la fada és dir
allò que no tem, perquè augura la presencia d’un mortal i s’entesta una i una
altra vegada en immortalitzar-lo amb la paraula i presta, deixa constància,
insistent d’un amor que no neix, perquè ja ha estat, de sempre. El somni de la
fada es sorgir-te entre el somni i vetllar-te, és atansar la mà per resseguir
amb el dit els teus llavis, perdre’s entre el boscatge i rodolar en un paratge
de fulles mentre els cossos son de pell i aigua.
Tancar els ulls i sostenir la llum del pit perquè
la vegis més enllà del que imagines, i inundar-te de calma. Romandre atrapada
en tu, tota de líquens i vestida d’heures, descalça. El somni de la fada és
observar-te d’esquitllentes des de l’escorça d’un arbre.
Jean Sapeau
Cada vez que se encontraba con ella, con su querida arpa,
su vida, cúmulo de sinsabores y atonía,
experimentaba un giro espectacular hacia la grandiosidad.
Sus dedos, única parte del cuerpo de la que sentíase orgulloso, no
se cansaban nunca de acariciar sus cuerdas con la devoción y arrebato con que
se trata, por ejemplo, al primer amor. Eran los únicos momentos del día,
realmente los únicos, donde, borrado el fantasma de la desesperación que le
acechaba desde hacía años, podía aislarse en su particular burbuja de
satisfacciones.
Aquella mañana, sin embargo, era especial, muy especial.
Sus dedos, que no tenían la frescura de otros días, se olvidaron de las piezas
habituales y fueron arrancando del arpa las notas de un Requiem desgarrador y
premonitorio.
Apenas transcurridos unos minutos, el timbre de la calle
sonó con insistencia en el interior de la vivienda. Sin inmutarse ni mostrar
interés en saber quien llamaba, el arpista interrumpió el concierto y, asistido
de la cizalla que tenía sobre la mesa, dejó huérfana a su compañera de una de
sus cuerdas. Cogió el hilo de acero entre sus manos e hizo dos nudos corredizos
en sus extremos. Luego, con la estilográfica que su difunta esposa le regaló en
su primer aniversario de boda (la ocasión lo requería) escribió en un folio su
definitivo adiós a la vida.
A continuación abrió la ventana que daba al patio de
luces, colocó como pudo el instrumento en el
marco, se cercioró de que no podía causar ningún daño y lo
precipitó al vacío. Podían quedarse con todo pero no con su arpa. Jamás
acabaría su fiel compañera en un comercio de objetos de segunda mano.
Después se subió a una silla, descolgó la lámpara que
pendía del techo de la habitación, fijó uno de los lazos de la cuerda al perno
y otro a su cuello, desplazando la silla con determinación.. y se ahorcó.
Cuando los funcionarios del juzgado entraron en la
vivienda tras descerrajar la cerradura de la puerta de entrada, encontraron su
cuerpo desvencijado, ya cadáver, y la nota sobre la mesa, anunciando el cómo y
por qué de su muerte. A su lado, notario de excepción de su suicidio, la pluma
que le regaló su esposa en aquel primer aniversario de boda, cuando aún se
prometían mieles de éxito y
reconocimiento social y nada hacía presagiar tan aciago
final.
El propietario recuperó la vivienda, no sin lamentar reiteradamente
los alquileres no percibidos, el arpista puso fin a su existencia y su arpa
reventó su grandiosidad contra el cemento del patio de luces. Pero la vida, lo
que llamamos y entendemos como VIDA en mayúsculas, siguió sencillamente su
curso, sin reparar en ello. Como si nada hubiera ocurrido, como si nadie se
hubiera quitado la vida, tal vez porque ésta, concretamente ésta, acostumbra a
escribirse siempre en minúsculas.
Mabel Escribano
Mabel Escribano
Vuela la pluma en tu aliento
y soy pájaro de ala rota
suspirando por alcanzarte
desde el suelo.
Natàlia Murillo
ARPA, CUERDA Y PLUMA
Y con un Auf Wiedersehen mal caligrafiado me despedí. Se había consumido la
tinta aguachinada del único frasco que llevaba encima. La pluma reseca
chirriaba en contacto con el papel humedecido por mis lágrimas nostálgicas.
Desconocía el idioma germánico, aún así,
quise escribir algo en la carta que fuese de su comprensión, un adiós.
La carta, en papel volátil como la pluma de un ave migratoria, se me
escurría entre los dedos, no podía plegarla sin que cayese al suelo una y otra
vez.
La carta, no contenía más que retales de lujuria y compenetración
extralingüística al son de un arpa. Un arpa con cuerdas celestiales, las cuales
marcaban el compás de ambas respiraciones. Todo retórica, musicalidad y
relatado en la lengua de Miguel de Cervantes.
Al fin la doble e inserté en el sobre dirección Berlín.
El passat dilluns en el taller d'escritptura vam decidir fer el següent exercici:
Escriure un relat, conte, poema o assaig en relació aquesta imatge.
Aïda Sánchez
Tu cuerda atrapa mi arpa
y me
siento pluma.
El passat dilluns en el taller d'escritptura vam decidir fer el següent exercici:
Escriure un relat, conte, poema o assaig en relació aquesta imatge.
Adrián Guerrero
Confieso
¿Qué es eso a lo que
llaman progreso,
sino el sucio beso de
la humanidad
en el seno obeso del
exceso?
¿Esperamos así alcanzar ilesos
ese ambicioso devenir
excelso,
mas sin usar, en el
proceso,
siquiera un mínimo de
seso?
¿Qué es eso a lo que
llaman progreso,
sino ese camuflado
retroceso
Dani Ferrer
Laberint va dir, i el van creure!
Quan formulava tribulacions hermenèutiques
vaig topar amb ínfules rara avis
en els sís de tots els nos.
En els nos de tots els sís
vaig entrebancar-me amb faules xintoistes
quan divisava astutes argúcies.
Argúcia laberíntica de poca significació, digues-los
a aquests senyors:
“Que remin en una sola direcció quan bufin
forts vents en el mar innombrable d’aquesta rocallosa pujada discursiva que
s’embranca en els pins, així com l’heura puja per les parets.”
Perquè remar en una sola direcció? Us
preguntareu, innocents, mentre invoco a Cistòfor Colom.
Però el laberint té múltiples direccions i
culs-de-sac. Per això tenim contes llegendaris amb fórmula màgica: com “Hänsel
i Gretel” o “Alícia en el país de les meravelles” que tenen les seves receptes.
Quan cuinava receptes medicamentoses...
Mabel Escribano
Era un laberinto de palabras
donde se perdía intentando componer
fonemas, unos tras otros
largo tren de letras inconexas
sobre extraños raíles
sin otra locomotora que la de sus ojos
camino que todos parecían conocer
alzaban la voz, abrían la boca
de manera desmesurada
y el suelo, describía el sonido
de aquel precioso
aparentemente divertido
juego, que su sordera
no le permitía percibir.
Alberto Lendinez
Laberinto de
Palabras
¿Dónde está? ¿Dónde la encuentro? La palabra que podría (si
quisiera) darme aliento. La palabra que me busca y que, al buscarla, tampoco
encuentro.
¿Dónde está ese monosílabo? Necesito que mis labios lo
pronuncien… que sea oído por aquel que me venera como a un héroe… cuando en
realidad tan sólo hago que esconderme tras sonrisas y besos inconscientes,
hundiéndome aún más en este laberinto de palabras cálidamente afiladas.
Deja de decirme l oque, tiempo atrás, moría por escuchar.
Deja de atarme con sogas de algodón y mordazas de cristal, ¡déjame gritar! Que
hoy mis sueños se comparten con imágenes pasadas y con días de soledad. Déjame
a un lado, ¡déjame respirar! Deja que me encuentre y me equivoque una vez más.
Tan amargo es el destino, tan cruda la realidad… tan pesada son mis manos
cuando me intentas abrazar… alargando una mentira que agoniza con cada paso que
da; con cada pregunta que haces: ¿Me quieres? ¡Pues yo más!
No, no te quiero, no te puedo soportar. Eres un sentimiento precioso y
codiciado, pero no te sé aprovechar. Amor, no me llames, déjame pasar en
soledad éste puente, no me vuelvas a llamar. No digas que me necesitas, porque
yo te he necesitado aún más. Eso es, “no” era la palabra… y no la volveré a
olvidar.
Sandra D. Roig
Per bé que intento
aferrar-me al cordill per no perdre de vista el cabdell, sempre acabo
endinsant-me per inèrcia en la impracticable boscúria on, vulnerable, escolto
la de l’altra banda, que s’entesta en no veure’m feliç, i es proclama la màxima
dirigent de la meves intencions òrfenes, que responen a l’impuls i que s’aturen
en sec en valorar les conseqüències maleïdes, sempre. Miro al cel, tants cops
al dia, imagino des d’aquest laberint d’ombres a les que venero i a per les que
no sé mai si hi puc llençar l’àncora,tot
preguntant-me si hauria de continuar corrent riu avall o no, ja ho sé que no
disposo d’una condició innata per sel.leccionar l’ordre natural de les coses.
La meva vida és un diari tan mal cosit, que d’una ventada m’altera l’ordre dels
dies. Començo a intuir cada una de les passes que sé que haig de donar, i
percebo les que farà la resta, com si ja tot m’ho sabés, ho hagués viscut. Tu
en canvi, no has aprés que, en algun moment de tota la línia temporal que ens
precedeix, hi havia una història escrita en els nostres ulls,un amor més enllà
de les entranyes que ens fa aturar-nos al mig del carrer i sentir que ha
arribat l’altre, un amor tan poderós que no s’explica es viu dins teu, amb tota
la intensitat de la impossibilitat atiant els dies, i empenyent-nos a desbocar
les paraules i el gest. No has entès que això ja no ho viuràs que marxarem
d’aquí i no et diré mai, que l’home a qui he estat escrivint tota una vida se
m' ha fet real, i he deixat que fugís per respecte. No has aprés que tota
aquesta solitud es podia pal·liar tan sols prenent-te la mà, perquè sento que
vaig entrar dins teu amb la força del vent que alleugera la cremada d’haver
viscut la impotència de no haver assolit el cim.
Aquell que ha
perdut la visió de la vida, s'enfonsa.
Francesc Tàrrega
La primera impressió que se m’acut al contemplar la foto sobre la qual
hem de basar el nostre article, és la d’una mena de laberint ocupat per lletres
i números esbargits sense ordre ni concert al bell mig d’un terreny indefinit. Una mena de construccions a mig fer, que
representen o pretenen representar, per que no? una composició d’obra d’art poètica,
una mena de sobre relleu d’una làpida funerària, a la que s’ha apropat
l’objectiu desmesurat d’ull de peix d’una màquina fotogràfica.
En realitat és
més proper a un mena d’obra d’art realitzada amb material pesat, com ara,
ciment o pedra granítica, tot i que es denota una desorganització expressament
confusa que defuig, en part, l’art
figuratiu.
Molt possiblement
sigui així com, de vegades, llegim un text o contemplem una obra d’art.
La primera
llegida del text o la primera mirada a l’obra esdevenen sempre insuficients, quan expressament l’autor ha
volgut que resti inacabada deixant-la
expressament oberta a totes quantes interpretacions pugui fer cadascú.
I és que no
sempre l’autor vol expressar quelcom nítid i clar. Ans al contrari, ens agrada,
a tot plegats, que l’obra sigui un
impacte visual i que cadascun dels que la contemplin puguin dir la seva. Que
suggereixi.
- Això s’assembla a ...
- Vist des d’aquell angle, tal vegada voldria
representar ...
- Si estigués aquí l’autor
li preguntaríem que ha volgut expressar amb això tan enigmàtic ...
Bé. Millor que
l’autor no estigui allí en aquell precís moment, perquè la decepció molt
possiblement sigui majúscula.
Aquí, si ens hi
fixem be, la lletra O (al centre) sembla
un zero, i la lletra A, (baix a l’esquerra) sembla un quatre, perquè tota la
lletra no ha cabut sencera a la foto. I així successivament, podríem anar mirant i remirant la fotografia fins
deixar-la complement esmicolada.
Una segona impressió.
Hem suggereix la
immensa solitud a la que s’enfronta aquell que vol escriure quelcom davant d’un
tema com aquest. Que no l’ha escollit. Que li ha estat atorgat. És un tema
tancat.
Fins que no
t’apropes a l’ordinador i comences a picar tecles, fer i refer allò que poc a
poc vas construint al voltant d’una visió més aviat abstracta, no deixa de ser
un repte. Segurament mal resolt , perquè no sempre les muses et venen a visitar
quan tu voldries. Es cert què si han de venir (diuen els entesos) millor que et trobin treballant, cas contrari,
passaran pel damunt teu sense fer soroll i marxaran cap un altre indret on trobin a
d’altres més atents i receptius a la seva enigmàtica presència.
Quan un grup de
persones tenen una mateixa referència comuna, el més interessant no és el que
cadascú de nosaltres pugem dir o aportar, sinó la riquesa que es genera quan tenim una visió de
conjunt. L’objectiu fora la visió polièdrica.
M’explicaré.
Una simple vista
plana la podem transformar amb un element diferent, amb volum, fins i tot de
tres dimensions.
Imagineu-vos (posem per cas) un gerro de vidre
de Bohèmia tallat i polit. Cadascun dels angles que l’integren, formen parts individualitzades
d’aquella primitiva mirada de cadascú de nosaltres al contemplar aquell tros de
paper pla.
A mesura que anem
afegint visions i punts de vista diferents, serà com anar teixint i
conformant-lo cap a una transformació, amb resultat més dens,
fins i tot podem arribar a obtenir la descomposició del color que li
donarà una llum desconeguda.
Aquells que
hagueu fet estudis de Bioètica, sabeu perfectament el que intento explicar.
Quan es presenta
un determinat problema no resolt ni pels instruments que facilita el Dret ni
per les normes habituals d’us com són els protocols d’actuació, hem de recórrer
a principis de caire filosòfic i deontològic, única forma de poder entendre la
globalitat del problema a resoldre, i ho serà a partir de les aportacions de
tots aquells que hi tenen quelcom a dir.
No es tracta de
tenir a mans el millor especialista ni el millor tècnic en la matèria. És
necessària l’aportació de tots aquells que hi participen per tal que la visió de
conjunt sigui clara i precisa, sens fissures. Única forma d’entendre’l en la seva absoluta globalitat.
Serà així com les
successives mirades acumulades de la resta de col·laboradors, d’aquells que;
escriguin, relatin, facin versos o fins i tot, s’ho prenguin con assaig,
permetin finalment veure tantes parts diferents d’un mateix text.
És així com obtindrem
el pretès resultat polièdric; ple de detalls i ric en matisos.
Mercè Portavella
Busco entre els
meus poemes
paraules que m’ajudin a
entendre
la màgia de les
lletres i dels versos
i així arribar
a la veritat que m’empaita…
Quan la nit cau entre tenebres
la Lluna desxifra el missatge precís…
És aleshores
que el cor em batega amb força,
i l’alè desprèn olor de roses…
L’aire és càlid
i suau i mil espurnes
envolten les
imatges més daurades…
Tristeses i
joies es barregen enmig de paraules
que m’apropen al
teu cor incansable…
i són presagi d’un Món Nou,
d’una vida més plena!
…………………………………………………………………………………………………………
-
Poemes,
paraules,
Lletres que la nit desxifra…
El cor desprèn espurnes daurades…
Mireia Companys
LABERINT
DE PARAULES
Avui em torno a perdre en un
laberint de paraules.
La nit porta fantasies de parelles,
de trios,
i oblido que, com sempre,
les cartes estan marcades
i la baralla és de segona mà.
Escolto poesia sèrbia
rajant a ritme d'heroïna fosa,
devoro tenebres de negre Pizarnik,
i m'enfonso en l'excés de l'absenta
i les lletres.
Literatura circumdant, bategant,
esclatant,
mentre camino
per un laberint sense minotaure.
I torno a adorar les carícies
dels teus dits del teu pit del teu
sexe
que edifiquen paradisos
més enllà de l'abisme del poema.
I sacrificaria sense escrúpols
les teranyines de versos
per un pèl arrissat, minúscul,
d'un racó ínfim de la teva barba.
Sense la teva saliva
les lletres es perden en mossegades
balbes.
Però sé que, malgrat tot, les
paraules
tornaran a ser fil i fugida i lluna
quan, convertit un cop més en Teseu,
m'abandonis de nou sobre la platja.
Toni Gassó
Demà
Toni Gassó
Demà
Gaudeixo de jocs de
paraules
ballant amb elles
passos de diumenge
xiuxiuejant en el
balcó
un vers d'estiu puntejat per una llum
que tatua
la meva llibreta
desgastada pels paranys dels
esborranys
que hi ha escampats
en l'habitació.
Em llevo esquivant
l'endemà,
l'oblit del proscrit em commociona
però el
somni sorgeix
i ara mateix, hi ha
feina...
Una dutxa i un cafè
tinc
per seguir escrivint,
el que recitaré demà.
Aïda Sánchez
A dos centímetres de la terra
la meva mà, com una boira freda i seca
descriu signes horitzontals i críptics
per convocar el teu cos colgat.
La meva llengua, entre cols, llepa el seu desig
i està el meu sexe retallat, arran de terra.
Els teus pits, còncaus d’argila,
vessen bassals sepultats.
Travessen minerals els teus pits ensorrats.
Just després de les vacances d'agost vam escriure en relació a l'estiu un relat, assaig, conte o poema.
Aïda Sánchez
PARAULES DE PEDRA
Paraules de pedra
que enfonsen l’ànima
i refreden el teu cor.
Vent esglaiador
que amb la seva força
et despentina
I a cau d’ orella
et xiula bruscament.
Plou negre
en aquest núvol
tou,
esperançat que demà
et somrigui i es fongui
en paraules de seda.
Rosmari Torrens
la meva mà, com una boira freda i seca
descriu signes horitzontals i críptics
per convocar el teu cos colgat.
La meva llengua, entre cols, llepa el seu desig
i està el meu sexe retallat, arran de terra.
Els teus pits, còncaus d’argila,
vessen bassals sepultats.
Travessen minerals els teus pits ensorrats.
Just després de les vacances d'agost vam escriure en relació a l'estiu un relat, assaig, conte o poema.
Aïda Sánchez
Kevin Iglesias
No pot ser, alguna cosa falla. Pensava que només es tractava d'allò però veig que amb aquest assumpte em passa el mateix. He perdut la il·lusió, la passió i les ganes de fer-ho. Què faré ara? L'estiu dona molt de temps per pensar. És clar, amb els banys a la platja, les curses a la piscina, el windsurf, el submarinisme, els salts amb paracaigudes, les sortides amb bici, les excursions al camp, les excursions a la muntanya i totes aquestes activitats que fan funcionar el cervell i el mantenen viu... Però, malgrat haver fet tots aquests exercicis mentals durant l'estiu no he trobat què fer ara que no tinc la il·lusió i passió que m'empentava a fer el que més m'agradava. Potser hauria de rumiar una mica més. Sí, em sembla lo més adient. Deixaré la feina i buscaré una altra per l'estiu que ve. Mentrestant, aquest hivern aniré a Sud-amèrica. Allà diuen que comença a fer calor, així tindré més temps per rumiar què fer perquè em torni la passió i la il·lusió perdudes mentre faig més windsurf, submarinisme, passejades a cavall, pesca, ala delta, escalada...
VENT D’ESTIU
El vent m’ apropa
el crit d’un nen
que acaronat per
l’ aigua, la intenta atrapar,
Juganera
s’ escapa entre els dits
I tot feliç
deslliça un riu i se’l mira.
Embadalit l’
assenyala,
el pare l’ agafa
i a cau d’ orella
una cosa li diu,
El nen riu
Sento el mar que
em saluda,
I jo alço el meu barret tot agraint la
benvinguda
I em sento viu.
De fons sona
aquella cançó,
m’ agrada, l’ aprenc i la canto.
T’ agrada, t’
apropes i et canto
Et parlo I t’
ofereixo beguda
l’ acceptes del tot convençuda.
Et miro natural i
espontània,
t’ has endut la
meva ànima que sobrada
volia jugar
i jo aquí,
convertit en aquell nen
al que
la mà no li abasta.
Alberto Lendínez
Una mañana de verano
Dormí casi toda la madrugada en casa de ella, con el rostro
ante el constante foco de corriente de un pequeño ventilador. Fue una noche un
poco incómoda a causa del catarro que llevaba arrastrando esos días, y la
molesta mucosidad y la irritación no me permitieron conciliar un sueño
profundo. La mañana siguiente, aproximadamente treinta minutos antes de la hora
acordada, me levanté de la cama y sin ganas me vestí. Llegué a mi casa y aún
disponía de quince minutos, así que me apresuré a tomar un vaso de zumo para
llevar al menos algo en el cuerpo; luego corrí a vestirme. Me frotaba los ojos
mientras subía los escalones que llevan a la terraza, donde guardo la
bicicleta. Faltaban dos minutos para las nueve en punto y comprendí que no
había necesidad de ir con prisas. Aun así me deslicé velozmente calle abajo
hasta llegar al cruce, donde reduje la velocidad para asegurarme de que no se
acercaba ningún vehículo por el otro lado y me alegré de poder soltar el freno
al ver que, en efecto, la carretera no iba a ser invadida por ningún coche. No
me bastaron siquiera dos minutos para llegar a la biblioteca, más concretamente
a unos asientos cercanos a la entrada, un par de bancos comunes que se
encuentran bajo un árbol; ése es nuestro punto de encuentro.
Aparqué la bicicleta gris entre uno de los bancos y la enorme
maceta que contiene el pequeño árbol y me dejé caer sobre el asiento, con las
piernas separadas y las manos plácidamente cerradas sobre el pecho. La luz del
sol no me permitía abrir apenas los ojos, por lo que decidí dejar de esforzarme
y dejé descansar los párpados. Me sentía cada vez más relajado con el sol
bañando mi cara y no tardé mucho en amodorrarme sobre el banco. Ya pasaban de
las nueve cuando di un pequeño sobresalto. Noté que la mañana avanzaba
rápidamente, veía aparecer ante mí cada vez más vehículos, sobre todo coches y
algunas motos; algunos giraban curiosos la cabeza para mirarme. Saludé sin
muchas ganas al propietario del restaurante de enfrente, que hacía un rato que
miraba, como esperando mi saludo para poder proceder con lo que estaba
haciendo. Tardaban en llegar. Al principio me sentí un poco molesto, pero pensé
que normalmente soy yo quien les hace esperar a ellos; comprendiéndolo, sonreí
y me esforcé en aprovechar ese tiempo muerto; entonces pensé que a pesar de ser
ése un tiempo muerto, no significaba por ello que yo, siguiendo su ejemplo,
fuese a dejar de estar vivo también. Me vino a la mente entonces el curioso
pensamiento de que es ridículo que nos empeñemos en actuar como el tiempo, que
cuando alguien no piensa en él, deja de existir y de ser valioso. Pensé que
nuestra existencia no necesariamente debe tener lugar sólo cuando se encuentra
en el pensamiento de los demás, sino que la existencia del hombre valeroso es
independiente y existe por sí misma, pues su persona no deja de existir aunque
nadie piense en ella, así como los astros no cesan de dar luz aunque nadie las
contemple. Entonces pensé en Enric. En ese momento me di cuenta de que no había
dejado dejado ni un momento de imaginarme con mis amigos, pedaleando
alegremente, de camino no sé adónde. Mantuve los ojos abiertos con dificultad,
pues el sol aguijoneaba con crueldad. Pensé también que mi apariencia poco
tenía que preocuparme y que no debía dejarme torturar por palabras y
pensamientos ajenos, pues ¿qué son las palabras y el pensamiento, me dije, sino
la débil brisa que empuja a una balsa sin destino? Entonces me dije que eso era
estúpido y carente de sentido. Pero al instante eché a reír al descubrir en mí
la convicción de que incluso las grandes hombres e incluso los poetas dicen
soberanas tonterías, pero se borró la sonrisa cuando me sorprendió la cuestión
de si acaso había pensado en mí mismo al decir eso, pero hube de interrumpirme,
pues los vi aparecer, primero uno y luego el otro, cada uno montado en una
bicicleta, y sentí alegría al verlos venir.
Mabel Escribano
LLEGAMOS
A AMSTERDAM
Vacaciones...Estamos
de vacaciones. Mochileras sumando mas de ciento treinta años, pero la ilusión
es la misma, aunque los riñones no respondan tanto.
Y de repente las bocas son perfectos túneles, la admiración se nos sale de los ojos, las mochilas y los zapatos que ya bailan queriendo ir a ver tantas maravillas que intuimos nos esperan...lo malo es que no tenemos ni idea de por donde. Somos dos personas muy pero que muy adultas...ejem, o sea...nos miramos y nos decimos "Information", y nos convertimos en investigadores privados de una lengua que utiliza las consonantes como si fuesen churros o alfajores, en su defecto. Pues esa I no es es es solo para los trenes. Bueno, pues finalmente nos señalan señalan muy bien educados ellos, según se sale a la derecha y el otro que a la izquierda...vamos que como el gusanito de Alicia pero bueno, salimos otra vez y allá que vemos otra I pero mas grandota, tipo ario. Esto funciona como en la charcutería, ale a tomar numero y a esperar. Un señor colombiano casi llora de la emoción de escucharnos hablar en español y argentino, no tiene hotel, esta cansado y no sabe ingles, y móvil descargado y a su señora le duelen los pies, el asía y parte de Cuenca y Badajoz. Luego de un rato en la cola, nos toca...pos no en español en argentino, na de na. Ale, Mónica a darle al ingles que para eso lo aprendiste. Las informantes, nos informan que tenemos que tomar el metro, hacer combinación o ropa interior simple, porque de la manera que nos lo explican, es lo mismo. Nos dan un papelito con la dirección y el dedo como el de Colon, señalando la M de metro holand.
Mas animadas que un concursante de la tele, nos vamos en busca del hotel perdido, a ver si soltamos las mochilas de una vez. El metro esta cerquita, casi pegado a la I de information, y claro eso esta muy bien. Vale...no vale, no hay taquillas, ah, pero ahí pone tikets y la flechita...sigue si haber taquillas. Ah, claro hay unos aparatitos amarillos para comprar...corre que no se escapen...jeje están en la pared.
No funcionan con monedas. Tampoco con billetes...Y si le canto eso de "Dame limosna de amores, Dolores?", pues tampoco y eso que a los holandeses les gusta el flamenco. Con tarjeta...bien la tarjeta hasta el fondo, como si buscásemos petroleo...y ahora la pantalla táctil...Dale Mónica, -y le da con toda la educación que tiene mi amiga, que es mucha- Yo si tuviese un martillo se iba a enterar la pantalla esta,...pues nada ni con educación la señorita maquinita funciona. Mira un palito de esos que llamas y te informa la voz de su amo, o de quien sea pero te informa. Y Mónica con un espíritu de guru indu, sonríe y suavemente aprieta el botón del "palito informativo" y el milagro sucede...una cosa parecida a una voz humana, responde
-Información?
Si
oiga que estamos en el metro
si, están en el metro
pero es que tenemos que ir a SUBANESTRUGENBAJEN, este donde esta el hotel.
-Si, metro
que si, que estamos en el metro pero tenemos que ir...y la voz esa, como que no se entera, y nosotras, con la maquinita, el palito parlante y sin saber como y por donde se va al hotel....QUE SI QUE ESTAMOS EN EL METRO, SO PALO PELMA...Se hace el milagro, yo creo que el bichito de los billetes me vio la cara que se me estaba poniendo de asesina en serie de maquinitas amarillas y después de que la paciente Mónica, preguntase en correcto ingles, a medio mundo como demonios funcionaba aquello, antes de que me liase a patadas con mis zapatos en perfecto español la maquinita nos soltó los billetes, y resoplando, nos adentramos en el metro, en busca de algún señor de amarillo que nos diera alguna formula magistral para llegar al nuestro hotel perdido....en algún lugar cercano mas o menos dentro de HOLANDA.
Y de repente las bocas son perfectos túneles, la admiración se nos sale de los ojos, las mochilas y los zapatos que ya bailan queriendo ir a ver tantas maravillas que intuimos nos esperan...lo malo es que no tenemos ni idea de por donde. Somos dos personas muy pero que muy adultas...ejem, o sea...nos miramos y nos decimos "Information", y nos convertimos en investigadores privados de una lengua que utiliza las consonantes como si fuesen churros o alfajores, en su defecto. Pues esa I no es es es solo para los trenes. Bueno, pues finalmente nos señalan señalan muy bien educados ellos, según se sale a la derecha y el otro que a la izquierda...vamos que como el gusanito de Alicia pero bueno, salimos otra vez y allá que vemos otra I pero mas grandota, tipo ario. Esto funciona como en la charcutería, ale a tomar numero y a esperar. Un señor colombiano casi llora de la emoción de escucharnos hablar en español y argentino, no tiene hotel, esta cansado y no sabe ingles, y móvil descargado y a su señora le duelen los pies, el asía y parte de Cuenca y Badajoz. Luego de un rato en la cola, nos toca...pos no en español en argentino, na de na. Ale, Mónica a darle al ingles que para eso lo aprendiste. Las informantes, nos informan que tenemos que tomar el metro, hacer combinación o ropa interior simple, porque de la manera que nos lo explican, es lo mismo. Nos dan un papelito con la dirección y el dedo como el de Colon, señalando la M de metro holand.
Mas animadas que un concursante de la tele, nos vamos en busca del hotel perdido, a ver si soltamos las mochilas de una vez. El metro esta cerquita, casi pegado a la I de information, y claro eso esta muy bien. Vale...no vale, no hay taquillas, ah, pero ahí pone tikets y la flechita...sigue si haber taquillas. Ah, claro hay unos aparatitos amarillos para comprar...corre que no se escapen...jeje están en la pared.
No funcionan con monedas. Tampoco con billetes...Y si le canto eso de "Dame limosna de amores, Dolores?", pues tampoco y eso que a los holandeses les gusta el flamenco. Con tarjeta...bien la tarjeta hasta el fondo, como si buscásemos petroleo...y ahora la pantalla táctil...Dale Mónica, -y le da con toda la educación que tiene mi amiga, que es mucha- Yo si tuviese un martillo se iba a enterar la pantalla esta,...pues nada ni con educación la señorita maquinita funciona. Mira un palito de esos que llamas y te informa la voz de su amo, o de quien sea pero te informa. Y Mónica con un espíritu de guru indu, sonríe y suavemente aprieta el botón del "palito informativo" y el milagro sucede...una cosa parecida a una voz humana, responde
-Información?
Si
oiga que estamos en el metro
si, están en el metro
pero es que tenemos que ir a SUBANESTRUGENBAJEN, este donde esta el hotel.
-Si, metro
que si, que estamos en el metro pero tenemos que ir...y la voz esa, como que no se entera, y nosotras, con la maquinita, el palito parlante y sin saber como y por donde se va al hotel....QUE SI QUE ESTAMOS EN EL METRO, SO PALO PELMA...Se hace el milagro, yo creo que el bichito de los billetes me vio la cara que se me estaba poniendo de asesina en serie de maquinitas amarillas y después de que la paciente Mónica, preguntase en correcto ingles, a medio mundo como demonios funcionaba aquello, antes de que me liase a patadas con mis zapatos en perfecto español la maquinita nos soltó los billetes, y resoplando, nos adentramos en el metro, en busca de algún señor de amarillo que nos diera alguna formula magistral para llegar al nuestro hotel perdido....en algún lugar cercano mas o menos dentro de HOLANDA.
No pot ser, alguna cosa falla. Pensava que només es tractava d'allò però veig que amb aquest assumpte em passa el mateix. He perdut la il·lusió, la passió i les ganes de fer-ho. Què faré ara? L'estiu dona molt de temps per pensar. És clar, amb els banys a la platja, les curses a la piscina, el windsurf, el submarinisme, els salts amb paracaigudes, les sortides amb bici, les excursions al camp, les excursions a la muntanya i totes aquestes activitats que fan funcionar el cervell i el mantenen viu... Però, malgrat haver fet tots aquests exercicis mentals durant l'estiu no he trobat què fer ara que no tinc la il·lusió i passió que m'empentava a fer el que més m'agradava. Potser hauria de rumiar una mica més. Sí, em sembla lo més adient. Deixaré la feina i buscaré una altra per l'estiu que ve. Mentrestant, aquest hivern aniré a Sud-amèrica. Allà diuen que comença a fer calor, així tindré més temps per rumiar què fer perquè em torni la passió i la il·lusió perdudes mentre faig més windsurf, submarinisme, passejades a cavall, pesca, ala delta, escalada...
Eli Font
Fred d’estiu
Encisat pel sol que irradia
cel amb rajos de crémor,
cec d’aquesta llum eterna.
Saps on para el teu dolor?
Rere núvols i tempesta,
cel blau-negre i lluna plena,
et contemplen ulls d’estrella.
Xiuxiueig a cau d’orella,
bufa el vent, la brisa fresca…
Sents el cor que se’t desperta
en record d’un vell tresor
que marxà massa de pressa.
Sandra Roig
Estiu
Ara, que l’estiu és un llast d’estela.
M’he pintat
les parpelles de tardor,
els marges
mussiten remors
m’obren pas
mil estols
I els arbres em venten.
Al regne imaginari que em fa Deessa.
el besllum em corona,
i malgrat encara batego
en aquest silenci no hi caps tu.
Natàlia Murillo
NOCHES
DE ESTÍO
El joven muchacho apesadumbrado se
despierta entre sudores y pálpitos acelerados, es verano, y el calor atormenta
día y noche. La concilia del sueño se le hace imposible; ronda de un lado a
otro del colchón enredándose entre las sábanas, desenredándose, sacando una
extremidad por la derecha, otra por la izquierda...hasta cansarse y pegar un
bote.
Observa de un extremo al otro la habitación,
iluminada por el rayo de luz que emana la farola de la calle contigua al
ventanal, un poco distorsionada por la persiana.
No se distinguen más que siluetas,
siluetas de recuerdos, de objetos que le caracterizan; una guitarra eléctrica,
un ordenador portátil, un peluche canino, libros, y un marco de fotos del que
no se vislumbra la imagen. Presiona el interruptor que tiene a su derecha,
vuelve echar un vistazo general al cuarto y se acongoja, no está la fotografía
que sostenía el marco del que antes distinguió la silueta y se pregunta qué
recuerdo contenía.
Sale de la cama y se dirige al cuarto
de baño, ya en la pica abre el grifo y con las dos manos y agua fría se rocía
la cara y frota los ojos. Tras esto, vuelve a la habitación y coge el marco, lo
sostiene unos segundos y lo deja sobre la mesa. Coge un papel que había en el
suelo y cuando se dispone a tirarlo en la papelera, allí mismo, cortadas por la
mitad se encuentra un par de fotografías del verano pasado; una en la playa con
un sol espléndido y sonriendo, y otra con unos amigos dando una vuelta con la
Vespa negra del abuelo. Sonríe con cierta nostalgia y se vuelve a la cama, y a
dormir.
Se despierta entre sudores fríos y pálpitos
acelerados, es verano, y el calor
atormenta día y noche. La concilia del sueño se le hace imposible, así que se
coloca erguido y observa gracias al rayo de luz que emana la farola de la calle
contigua al ventanal, un poco distorsionada por la persiana, la silueta de una
silla de ruedas.
Diuen que a l’estiu
la perdiu xiula i canta dins el niu
però no la veig en cap arbre,
visc en una ciutat.
Diuen que a l’estiu les formigues fan el niu
però també estan de vacances.
Diuen que a l’estiu la filosofia no viu
però estic tot el temps pensant.
Diuen que a l’estiu qui escriu
no viu
però ara mateix estic escrivint
I em dic,
Si l’ocell no està en la meva finestra,
li escriure cançons perquè canti.
Eduard Mallén
El sol torna a
calentar, i can Rata comença a omplir-se novament de famílies que acudeixen com
eixams per a donar-se un altre tiberi. Aquest calorós dia d’estiu s’hi ha
congregat una gentada d’impressió. N’hi ha de grans, de petits, de joves que
acaben de sortir al món i d’ancians que no duraran un altre dia.
Quan ets un dels
nostres, menjar és més que un acte social. Primerament perquè d’àpats n’hi ha
molt pocs, al llarg de la nostra vida; gairebé tant pocs com veure sortir o
amagar-se el sol.
En segon lloc
perquè ho fem tots junts, sense molestar-nos ni rondinar perquè un s’afarti més
que un altre. I sempre hi ha menjar per a tots, i mai en faltarà, així s’acabi
el món! Me n’oblido ja de la meravellosa sensació que et proporciona saber que
el propi menjar i el lloc on te’l menges són la mateixa cosa indivisible.
Can Rata és això i
molt més, al menys per al dia en curs. Diuen els més vells que existeix des de fa
ben bé una setmana, però això és difícil de comprovar. Ni tan sols el vell Biel
s’ho creu, i això que és el moscot més ancià que hi ha per aquí.
En Biel Segur va
néixer a l’inici del mes d’Agost, ja té més de vint dies de vida. Diuen que va
sobreviure a un esdeveniment anomenat “Concert d’Estiu”, una força de la
naturalesa plena d’aliment abundant en forma de suor infinita, però
caracteritzada per altes dosis de violència aleatòria sense fi. El vell Biel va
perdre a molts amics i familiars durant aquell llarg dia, i encara es mou
neguitós i remena les ales quan sent un soroll remotament semblant a una
manotada.
Quan li preguntes
perquè detesta l’estiu, quan és la nostra millor estació, et respon amb
escarafalls:
-
És la única cosa que conec ni
coneixeré, aquesta calor insuportable! A l’estiu tota cuca viu, diuen. Ha! El
que passa és que proliferem estrepitosament, però t’asseguro que dels que
neixen, en cauen també un fotimer. Així que què hi guanyem?
Toni Gassó
Diuen que a l'estiu
Diuen que a l’estiu tota cuca viu
però no et conec cap que m’expliqui com s’ho fa.
Diuen que a l’estiu tothom viu però jo em quedo
i els amics són fora.
però no et conec cap que m’expliqui com s’ho fa.
Diuen que a l’estiu tothom viu però jo em quedo
i els amics són fora.
Diuen que a l’estiu
la perdiu xiula i canta dins el niu
però no la veig en cap arbre,
visc en una ciutat.
Diuen que a l’estiu les formigues fan el niu
però també estan de vacances.
Diuen que a l’estiu la filosofia no viu
però estic tot el temps pensant.
Diuen que a l’estiu qui escriu
no viu
però ara mateix estic escrivint
I em dic,
Si l’ocell no està en la meva finestra,
li escriure cançons perquè canti.
No hay comentarios:
Publicar un comentario