Any 2012
TENS LA PARAULA : El Premi Maria Guilera
Han passat tres anys. He redactat els textos dels companys, he netejat la pols de les seves taules, he carregat els equips d’un lloc a l’altre, dues vegades he estat a punt de morir electrocutat mentre arreglava els equips de so.
I per fi, avui he trobat un correu que em convocava al despatx del Cap. Ja tinc el premi: podré opinar cinc minuts diaris. Lliurement, sense censura. El meu espai es dirà Speak Corner.
A la cantonada del soterrani m’han col·locat un calaix a terra per a que m’hi enfili.
Toni Gassó
Tens la Paraula
Tens la paraula quan el silenci
esgrimeix el teu pas,
tens la paraula
quan no escoltes
l'encant del teu destí.
També la tens
per recordar qui ets,qui vols ser,estimar, sentir,
aquell que
alliberarà el final
del teu camí.
Què passa si "tens la paraula"? Dani Ferrer
Tenir o ser? Qüestionava Erich Fromm. En l’època del capitalisme dur: tenir, acumular, posseir, etc. ha adquirit gran protagonisme. De manera que se’ns valora molt pel que tenim o pel que som capaços de posseir i no tant pel què som o representem. Aquesta dicotomia entre ser i tenir crec que porta a una dicotomia semblant entre materialisme i existencialisme. No hi ha res purament material, ni res purament existencial. Matèria i existència cohabiten, en tant que la matèria existeix i què existeix més que tot allò que és material i ha estat transformat per fer-nos la vida més fàcil? Hi ha vida més enllà del materialisme, no ho dubteu. Hi ha una existència.
Què passa si tens quelcom immaterial? Tens quelcom que no es veu, que no es toca, que no se sent, que no s’ensuma. Com les paraules. És necessària la vista per llegir paraules? Pels invidents existeix l’alfabet Braille, que amb relleus es pot llegir i sentir allò que té a veure amb les paraules. No és imprescindible la vista per tractar amb paraules. És necessari el sentit del tacte per poder copsar paraules? Abans ho era, feien falta llibres manuscrits. Però ara? No cal tocar res. Cal sentir-hi? Les paraules poden transmetre’s amb el llenguatge de signes pels sord-muts. Ja no és necessari sentir les paraules, les entenem per altres mitjans. L’olfacte, és necessari l’olfacte? Potser és el menys imprescindible de tots els sentits per aquesta finalitat. No cal ensumar res per llegir paraules, tot i que els papers i els llibres i les revistes i els diaris desprenen olors inconfusibles.
Què passa si tens la paraula? L’emmotlles a la teva mida i a les teves capacitats i en treus veritables obres d’art, sí. Se’n pot treure un rendiment exhaustiu. El bagatge de cadascú farà que utilitzem unes paraules més que altres. Una vegada vaig sentir a dir que una persona pot arribar a dir una barbaritat de paraules en tota la seva vida. Una cosa és dir-les i l’altra escriure-les o simplement transmetre-les amb algun dels sistemes que he mencionat abans. I molts més que n’hi ha. Això és un exercici de comunicació: emissor, receptor i canal. Les paraules són el missatge que transporta el canal. I les paraules transmeten, ens fan emocionar, plorar, cridar, enfadar-nos, ens fa tornar irats, ens arriben molt endins o ens surten per l’altra orella. En fem el cas que volem, segons molts patrons que identifiquen el moment en què ens trobem quan som els emissors o els receptors.
“Tens la paraula” afirma. En primer lloc és una expressió afirmativa. Afirma que “la tens” i quan la tens, pots fer amb ella meravelles o desgràcies, però en tot cas, això és responsabilitat de qui la té, qui té la paraula. I puc estar molt content de tenir la paraula per escriure aquestes línies.
Si “tens la paraula” algú te la passa; algú te la dona; algú que ja ha parlat o ha expressat amb anterioritat les seves idees, te la cedeix, amb la voluntat de passar el relleu a qui vol fer ús d’aquesta paraula. A fi de bé, a fi de seguir afirmant o negant, però en definitiva, tu prens el relleu i no et pots callar, has de fer ús de la paraula mínimament, per no dir que t’han passat la paraula i has fet silenci. Si prens el relleu de la paraula, el mínim que pots fer és manifestar-te, com a mínim, amb el més ridícul dels monosíl·labs o la més rimbombant de les interjeccions. Es desconeix el màxim. No hi ha fronteres per les paraules, no hi ha un límit definit. Si “tens la paraula” pren-la i passa-la tant sovint com creguis oportú, perquè en la varietat està el gust i l’alternança és bona i positiva. Afirmativa, com dir que “tens la paraula”.
És la paraula qui fa
Rosmarí Torrens
Rosmarí Torrens
La paraula la tens.
Per dir què vols fer.
Per això està la paraula.
Per dir què vols fer.
Per això està la paraula.
Perquè és la paraula qui fa.
Fas dient; només pots actuar si dius.
Paraula per ser dita.
Si jo dic, tu dius que diràs el què.
Jo sóc aquí al terrat
mirant la
plaça vella i et crec.
Segueix el
recital.
Com sempre,
des de temps immemorials,
el cluc-cloc
de les gallines.
Aquella
paraula va lliscar i llisca encara.
Llisca,
llisca, no hi ha res a fer,
un verdet,
verdet, verdet
fet de vertadera, la matèria bàsica
del mot.
Parla fins
quedar-te mut, i després parla encara.
Trenca el
silenci, parla sense embuts.
El faristol
amb mots
es mou
d’esquerra a dreta,
no paro
quieta amunt i avall.
Sona el campanar
Sona el campanar
i és la
paraula qui fa.
TENS LA PARAULA
Francesc Tàrrega
Desprès de rumiar-ho molt de temps, finalment vaig prendre una decisió.
Decisió que no era pas fruit duna nit boja, poc meditada i/o precipitada. No. L’havia estat madurant, pensant i repensant durant dies, mesos i tal vegada, anys. Més del que ella podia sospitar. Però la por a no ésser entès, unes vegades, i d’altres, la mandra d’iniciar una conversa què, a tot segur encetaria el meló de la discussió, confrontació i “mal rotllo”, sovint, en feia abandonar. Molt possiblement, ens diríem tot allò que segurament teníem al llistat de greuges que cadascun de nosaltres havíem anat conformant durant el llarg temps de convivència.
Un dissabte de tardor, després d’haver esmorzat un bon pa amb tomàquet i pernil, ben regadet amb abundós Priorat, vaig respirar a fons unes quantes vegades, d’acord amb el consell autoritzat del meu psicòleg i tranquil·lament, em vaig armar de valor i vaig prendre la decisió de parlar-ne, tot aprofitant la jornada sabatina de descans i el bon estat d’ànim que semblava haver a l’entorn.
Li vaig fer un relat detallat, pausat i ben estructurat. Tal i com l’havia pensat i repensat durant tant de temps, amb tots els ets i uts, sense escatimar detalls, de forma que quedés clara la situació.
En acabar el relat li vaig dir.
- Bé. Això és tot el que et volia dir... ARA TU TENS LA PARAULA
I amb la paraula a la boca em vaig quedar, perquè res no va em voler manifestar, afegir o puntualitzar.
D’això farà ara, si mes no; 1 any, 6 mesos, 3 dies i 4 hores, i ... encara estic esperant resposta.
TENS LA PARAULA Mercè Portavella
“TIENES LA PALABRA” Gisèle
Corboud
¿Qué es realmente la palabra, que
significado encierra en su interior que tanto asusta a unos y enorgullece a
otros?
En si misma encierra diferentes
conceptos y es capaz de formar junto a otras
una cadena que servirá para el proceso de entendimiento humano y
transmisión de su pensamiento.
En su forma externa a parte de la
definitoria, entre otras muchas mas, puede llegar alcanzar simbología de
compromiso férreo de promesa, como por ejemplo las expresiones tan usadas a lo
largo de los tiempos como : “Tienes mi palabra” o “Palabra de Dios” pero en la
expresión que nos ocupa, “Tienes la palabra”, el compromiso abarca mucho más que el
cumplimiento de algo previamente acordado. No solamente es la promesa con uno
mismo de su correcta utilización sino de su adecuada transmisión.
¡Dios Mío! Que miedo me da esta
expresión que te obliga a exponerte ante la mirada crítica de un sector
determinado que posiblemente no alcancen a entender tu forma de expresión oral.
Mientras la palabra se halla en
otros uno puede permanecer tranquilamente en la sombra sin que su Ego pueda ser
entredicho por nadie pero en el momento que le pasan la palabra éste se verá
expuesto a cualquiera que quiera escucharle.
Realmente me pregunto cómo
reaccionaría yo ante la tesitura de aceptar el uso de la palabra concedida.
Seguramente un sudor frío recorrería toda la extensión de mi piel empañando mi
visión y secando mi garganta con el único fin de retener mis palabras en mi
interior.
¿Sería capaz de aceptar esta gran
responsabilidad adquirida en su total extensión o por lo contrario me retraería
en la más pura banalidad de su uso?
Estas dudas son las que me
impiden aceptar la palabra...
Tienes la Palabra
Verónica Gil
Un día tienes la palabra y ya no sabes qué hacer con ella.
Un día te despiertas vieja y descubres que entiendes la
poesía en coordenadas de otros. Has cerrado la puerta y no sólo ellos han
quedado fuera, te has dejado fuera, expulsada de ti, sin acceso ni emboscadas a
tu centro. Te miras. Inútilmente te miras las manos pero no hay memoria, te
miras superficialmente y pareces un juguete nuevo. Te envuelve una capa espesa
de ironías y poses y prioridades que no importan y la frivolidad que
construiste cuando empezabas a ahogarte.
Eres un guerrero impermeable.
Y eres vieja. Porque la oscuridad te cubre y no gritas hasta
abrirte en lucidez. Te dejaste legislar por otros, te extirpaste el corazón de
un golpe, te enviaste al exilio y ahora, vergonzosamente, buscas culpables para
tu huída, una lenta y afanosa construcción de la excusa. No hablas del pánico.
No dices que fuiste incapaz de exponerte hasta el hueso, de mostrar la raíz
última, el origen de tanto desacierto. Di que prefieres la mentira. Di que
disfrutas la incoherencia. Di que cogiste tantos aviones que perdiste las
preguntas, di que estuviste un año a solas contigo y no te dijiste una palabra,
sólo silencio y algunas muecas.
El daño se mastica mejor cuando juramos que la culpa es de
los otros. Sin embargo, la digestión es lenta y es pesada. Después nos cambia la
piel. Envejecemos. Crecen tumores. Nada nos salva.
Tens la Paraula
Ingrid Garasa
Tens la Paraula
Ingrid Garasa
Fa massa fred. Les seves mans petites no poden parlar
encara, la vermellor i la timidesa esclaten dins la tardor emocional.
L’ està esperant, espera a la Joanne, la noia de pensar
excèntric però silenciós. Ulls que trenquen sempre . Apareix a la floristeria
amb abric vermell, cabells recollits, llavis pinzellats per la candidesa.
L’Anna somriu. S’abraçen i entren al café. I només hi ha el seu silenci, la
resta és,segurament, aquell soroll sintàctic, sintàxic i sintètic de la resta
dels mortals. I ara, les mans de l Anna
ja no són el pecat d Adam. Començen a parlar, es mouen, juguen amb l’aire i després de tants anys de silenci imposat li diu a la Joanne: ,\,,/ T’ estimo.
TENS LA PARAULA
Júlia Costa
Tens la paraula, el somni i el camí,
plana el silenci per damunt del blat,
la nit oblida l’hora del combat,
tu segueixes el cant del pelegrí.
Tens la paraula, l’ambició, el destí,
els mots perduts de tants com van passar
pel camí ral que t’acompanyarà
fins a la platja on tot ve a convergir.
Tens la paraula, la cançó, el record,
els anys viscuts i els anys que no veuràs,
el ritme i el ressò de cada pas.
Tens la paraula: far, torrent i port,
matí, migdia, sol ponent, ocàs,
destí, enyorança, rebel·lia i mort.
Tens la Paraula
Adrián Guerrero
Tu tens la paraula; jo, el silenci. És aquell silenci que desbanca
tota resposta ambigua, aquell silenci que contè més rotunditat i claredat com a
resposta que qualsevol paraula emprada com a tal.
La paraula, doncs, s’esforça per tal
de disfressar de llisa honestedat el seu cos, un cos que, habitualment, es
troba ple de bonys; el silenci, d’altra banda, és compost de la més pura i
diàfana sinceritat.
Mentre
la paraula es disfressa d’honestedat,
És el silenci qui, sens
esforç,
S’encaixa el transparent vestit
de la Veritat.
Frederic Pérez
Paraules
que cauen per terra
des de
les branques d'un arbre
prou alt
i madur que trencat
pel pes
de tantes possibiltats
deixa una
suau pluja de cendra
als
nostres caps com si es tractés
de
pagines de llibres del poesia.
Paraules
de cotó sostingudes
a la pura
raó de ser un dia més
poeta i
treballador orgullós
de la
seva feina amb salari d’obrer.
Tècnic que escriu els versos
per
percebre entre les seus dits
els
llavis molsuts i envermellits
de la
llibertat d’imaginar,
la
felicitat de tenir la paraula.
Felicitat
envirollada al paper,
somniar
dormir per sempre
entre
grans branques plenes
de
paraules d’amor i records
dels
poetes més grans perduts
al bell
mig d’un vell bosc blau
amb
elefants de sua pell impregnada
de cacau
amarg sota l’ombra de Dalí
com si
fossin...
com si
fossin les tendres paraules
que van
inspirar les criatures
poètiques de Miguel Hernández
entre un
temps cruel ja passat.
Tot ha
estat oblidat menys la sang,
tots els
versos plens de paraules.
Temps amb
paraules plogudes del cel
Entre els
llavis prims que floten en l’aire
Nues
paraules d’amor, espurnes caigudes
Suaument
per endinsar-se a la nostre llum.
La nit
Avui
Paraules
Amagades
Rere
Arbres
Udolant
Llibertat
Asfixiada.
Paraules
i paraules
que se’ns endinsen en la memòria i ja no ens deixen
mai sense
l’alè davant l’estimada que un dia van
estimar
menys que les nostres pròpies paraules,
les nostres pròpies paraules.
Jean Sapeau
Són les paraules
reflexe del pensament,
també del sentiment,
portaveus del cor i
la raó
i, gairebé sempre, el
preludi d'una acció,
més llunyana, més
propera, al llarg del temps.
Però només les
paraules que ens despullen,
les que ens mostren
tal com som
allà on estimem i ens
estimen,
es manifesten colze a
colze amb el dolor aliè
i posen en perill el
poder de déus i tirans,
seran paraules dignes
de ser pronunciades o escrites.
Tens la paraula,
la valuosa opció de
construir.
No la malvenguis.
Mai la menyspreïs.
Que mai et traeixi.
Más triste que un torero... al otro lado del telón de acero. Así estoy yo sin ti.”
Joaquín Sabina
Dani ferrer
(Imatge 3)
Joaquín Sabina
Dani ferrer
(Imatge 3)
8x3 pedres angulars de la postguerra
En el passat:
S’aixecaren barricades quan les bombes s’havien refredat.
S’aixecaren els militars sota el pretext de vetllar per la pau.
S’aixecaren les veus dels cadàvers morts per les armes.
S’aixecaren els estendards del distanciament.
S’aixecaren les crostes de les ferides encara no curades.
S’aixecaren, totxo sobre totxo, les parets de la vergonya.
S’aixecaren les diferències entre els poderosos i el poble.
Però un bon dia:
Caigueren els símbols de la fredor.
Caigueren els règims dictatorials.
Caigueren els mites d’un món bipolar.
Caigueren les ideologies del pedestal.
Caigueren els règims del Capital i d’allò Comú.
Caigueren els militars davant la voluntat popular.
Caigueren els falsos i els hipòcrites.
Caigueren els referents de la repressió.
I després:
Vingué la fi de la tensió acumulada.
Vingué l’apropament mutu.
Vingué l’entesa entre les gents.
Vingué la germanor d’uns i altres.
Vingué el progrés del poble.
Vingué la reconciliació i la renaixença.
Vingué la voluntat d’anar junts de la mà.
Vingueren millors temps per a tots.
Llàgrimes de Sang
Toni Gassó (Imatge 1)
En la meva terra sento l'horror en els meus peus,
crema per les armes dirigides per corbates de sang.
Corro sense saber on anar per no caure,
no tinc temps per a pensar
No hi ha vida sense
demà i aquest se'n va
Déu Meu
Mercè Portavella (Imatge 1)
Déu meu, Déu meu…per
què m’heu abandonat?
No trobo els meus
pares ni germans…
tot és
gris i negre…s’han cremat les flors…
tot és
caos, crits , gemecs i plors…
Déu meu, Déu meu…on et puc trobar…
Estic nua, i la pell em crema…
per què no em dónes la mà…?
No veig casa meva…. ni l’escola…
Aquest foc se’ns ha endut la terra…
No veiem més el cel clar…
Què hem fet per carregar amb aquesta guerra,
amb les bombes, els trets…
la fam de tants germans…?
No vull mirar més enrera…
trobaré qui em salvi…si miro endavant…?
FICCIÓN
Maria Guilera (Imatge 2)
La besó. Delante de un público de ojos
asombrados, la besó.
Cuando escuchó el clic del obturador,
lentamente, sacó la hoja afilada de la cintura de ella y esperó a que los transeúntes
siguieran su camino con el corazón alterado por la belleza del abrazo.
La arrastró hasta la esquina y la apoyó en
el muro. Luego, sin prisas, junto a la falda almidonada, firmó en la pared, y
en rojo, su obra.
Era un hombre a quien no le gustaban los
aplausos.
THE WALL
Un trosset de mur
Francesc
Tàrrega (imatge 3)
Aquella tarda no va ser una tarda, qualsevol. Va ser una tarda diferent.
Mai no hauria imaginat que els esdeveniments arribessin tant de sobte, tan de pressa, després de tants i tants anys de separar-nos físicament, tot i compartir un mateix espai físic. Dels 81 passos fronterers que dividien la ciutat, només en van quedar escassament, una dotzena.
A files militars em van remetre con si es tractés d’un paquet de correus.
Un munt de xicots amb el clatell repelat , expectants alhora que preocupats, vam acudir a la seu de la Caixa de Reclutes per veure el resultat del sorteig.
Vaig tenir sort¡ Em va tocar al lloc de residencia i podia quedar-me a casa, a ciutat.
A casa tots ho varem celebrar; la mare, perquè em tindria gairebé cada dia a casa i res no canviaria; el pare, perquè podria continuar els estudis i no es trencarien els cursos a la Universitat i, jo, n’estava especialment content perquè podria continuar veient-me amb la meva xicota, ara que (per fi) havien trobat un lloc discret on passar la tarda, on evitar el mal d’ous , per culpa de les rebregades genitals no consumades.
Els militars ens van instruir per matar. No tenien altra missió instructiva atesa la situació del país i, més concretament, de la ciutat.
Hores i hores dedicades a conèixer les parts fonamentals del Kaláshnikov (el fusell d’assalt AK-47). Muntar-lo, netejar-lo, oliar-lo, tornar-lo a muntar : Tenir-lo sempre enllustrat i dur-lo a passejar.
- "Penseu que es com la vostra xicota. Sempre perfecte. Sempre a punt".
Els exercicis de tir al blanc, al camp de tir situat a uns 30 kilòmetres de ciutat, eren continus , repetitius i avorrits. Encara què el fet de sortir al aire lliure i compartir una estona amb els companys, feien, fins i tot, desitjable l’eixida al camp.
Es tractava, entre d’altres tasques, de controlar els passos fronterers de la ciutat, les guàrdies interminables al davant edificis oficials o al llarg de tot el mur. Menjar ranxo infecte per obligació, aquells dies que no tenies suficient temps lliure per anar a casa. Tot conformava una situació que desitjaves acabés quan mes aviat millor. Però el temps, certament, passa molt esplai, poc a poc, quan voldries que ja fos un temps passat.
En els intents desesperats de travessar el mur, fos de dia, fos de nit, havíem d’actuar sense contemplació: Tret al cos i abatre’l. Res de ferir-lo, perquè l’haurem de mantenir i, tot seguit, un cop restablert, tornarà a intentar-ho. Són cassos perduts. - Deien els militars.
No us podeu imaginar el neguit, la preocupació dels companys quan ens tocava fer guàrdia al mur: Pot ser un familiar teu, o meu. Com el puc abatre?
Però, si aconseguia passar-lo, la repressió més dura que et puguis imaginar queia sobre teu.
Fou la tarda el 9 de novembre de 1989. Ho recordaré sempre per qué era la data del nostre aniversari, quan per primera vegada es vam estimar i no vaig poder acudir a la cita.
A mitja tarda va sonar la sirena d’emergència del quarter i tots vam acudir formats al pati, armats, en formació de combat.
La nostra brigada va ser destinada al centre de la ciutat, a l’ Alexanderplaz. Vam arribar amb les furgonetes a toc de sirena i a tota velocitat pels carrers cèntrics de Berlin.
El rebombori era immens, la cridòria a l’altra banda del mur increïble.
Mai no havíem vist una concentració de gent semblant.
Vam grimpar fins dalt del mur, deixant els armes degudament custodiades, i vam poder contemplar la immensitat de la situació.
Una gentada immensa, sobretot joves vinguts d’arreu, proveïts de masses, martells i tota mena d’eines, picaven i repicaven per rebentar el mur i fer-lo caure a terra.
Les ordres rebudes no les vam aplicar. Ens vam negar. Com actuar contra una gentada carregada de raó. Al cap i a la fi es el que havíem estat desitjant tants d’anys.
Vam pensar, tots plegats, que ja havia arribat l’hora de deixar lliures d’entrebancs els carrers, els bonics carrers de Berlin, de la mateixa forma com els van parir els arquitectes i treure tota aquella vergonya del mig.
Desprès de gaudir de forma continguda, l’alegria que a tots plegats ens envaïa la situació, finalment vam ajudar als picapedrers a travessar a l’altra banda del mur i donar-los la benvinguda. Abraçades i llàgrimes foren els ingredients bàsics d’aquell agermanament.
Quan recordo els fets encara se m ‘irisin els pels, s’humitegen els ulls i el cor em batega al ritme dels grans esforços o de les grans emocions.
Un trosset de mur el tinc a casa.
Primer el vaig situar a un lloc visible. Al rebedor, com si es tractés d’un trofeu.
Però el record i les sensacions que comportàvem la seva presencia em van aconsellar desar-ho a un lloc més discret, de forma que el veies només quan tingués el desig de recordar el temps passat i reviure les emocions.
Ara, al cap del temps, veure’m a la foto al capdamunt del mur amb els companys de brigada, amb el braç recolzat i la mirada fixa a la multitud, mentre els xicots intenten abatre’l, torno a reviscolar aquelles sensacions sense necessitat d’anar a cercar el tros de mur que finalment vaig desar al fons de l’armari de lluna.
Decididament, el retornaré al rebedor.
Supervivencia como modo de vida
Adrián Guerrero (imatge 1)
Quizá sea propio de nuestra
naturaleza lastimar a nuestros semejantes y no precisamente el ser buenos y
clementes con ellos.
No es de extrañar que exista una ley desconocida por nosotros que se rija justamente por ese principio: da una buena vida a quien sigue esa máxima, a quien busca dolor ajeno, venganza y demás; en cambio, a quien ofrezca su ayuda al resto, a quien no le importen los méritos más que la propia acción y la buena intención, a quien se sacrifica desinteresadamente y siente que su propio bienestar se encuentra en el de los demás; a ése será quien le toque cargar con el peso del castigo de quien no cumple la ley natural basada en herir al prójimo; ése será quien sufrirá las injusticias, ése será quien recibirá toda clase de injurias, ése, cuya muerte tampoco será, al igual que su vida, digna y justa, será el apestado, la escoria desde los ojos de la naturaleza y el devenir. Pues, dime, ¿quién nos asegura lo contrario?
No es de extrañar que exista una ley desconocida por nosotros que se rija justamente por ese principio: da una buena vida a quien sigue esa máxima, a quien busca dolor ajeno, venganza y demás; en cambio, a quien ofrezca su ayuda al resto, a quien no le importen los méritos más que la propia acción y la buena intención, a quien se sacrifica desinteresadamente y siente que su propio bienestar se encuentra en el de los demás; a ése será quien le toque cargar con el peso del castigo de quien no cumple la ley natural basada en herir al prójimo; ése será quien sufrirá las injusticias, ése será quien recibirá toda clase de injurias, ése, cuya muerte tampoco será, al igual que su vida, digna y justa, será el apestado, la escoria desde los ojos de la naturaleza y el devenir. Pues, dime, ¿quién nos asegura lo contrario?
Gisèle Corboud (Imatge1,2 i 3)
“Tres fotografías- Tres
vergüenzas- Tres incongruencias”
por Gisèle Corboud
por Gisèle Corboud
Tres
fotografías que reflejan distintas visiones del ejercicio de la violencia y que
a su vez, cada una de ellas, encierran 3
efectos causados sobre el ser humano desde el inicio de la confrontación bélica
hasta llegar a su supuesto definitivo final, pasando por el acuerdo del armisticio
entre los confrontantes sellado por un apasionado beso de los dos efectivos
humanos más importantes en una guerra: el que hiere y mata y el que cura las
heridas infringidas por el anterior. Totalmente incongruente.
Mahatma Gandhi gran pensador y político dedicado a promulgar la no violencia
entre las personas definió a la violencia como el miedo a los ideales de los
demás y que su ejercicio solo otorgaría una libertad violenta, ya que
aunque parce causar el bien éste solo es temporal y el mal que causa es
permanente.
Dicho pensamiento queda
reflejado perfectamente en las tres imágenes:
1ª fotografía: miedo,
desesperación, dolor: por una generación
perdida
2ª fotografía: esperanza,
alegría, paz: ganan unos pierden otros
3ª fotografía: vergüenza,
humillación separación
Viendo el estadio actual del
ejercicio de la violencia me pregunto en dónde fueron a parar las buenas
intenciones acordadas y promulgadas por vencedores y vencidos tras finalizar la
segunda guerra mundial, al aprobar y proclamar la Asamblea General de las
Naciones Unidas el 10 de diciembre de 1948, la Declaración Universal de
Derechos Humanos cuya preámbulo transcribo a continuación:
PREÁMBULO
Considerando
que la libertad, la justicia y la paz en el mundo tienen por base el
reconocimiento de la dignidad intrínseca y de los derechos iguales e
inalienables de todos los miembros de la familia humana;
Considerando
que el desconocimiento y el menosprecio de los derechos humanos han originado
actos de barbarie ultrajantes para la conciencia de la humanidad, y que se ha
proclamado, como la aspiración más elevada del hombre, el advenimiento de un
mundo en que los seres humanos, liberados del temor y de la miseria, disfruten
de la libertad de palabra y de la libertad de creencias;
Considerando
esencial que los derechos humanos sean protegidos por un régimen de Derecho, a
fin de que el hombre no se vea compelido al supremo recurso de la rebelión contra
la tiranía y la opresión;
Considerando
también esencial promover el desarrollo de relaciones amistosas entre las
naciones;
Considerando
que los pueblos de las Naciones Unidas han reafirmado en la Carta su fe en los
derechos fundamentales del hombre, en la dignidad y el valor de la persona
humana y en la igualdad de derechos de hombres y mujeres, y se han declarado
resueltos a promover el progreso social y a elevar el nivel de vida dentro de
un concepto más amplio de la libertad;
Considerando
que los Estados Miembros se han comprometido a asegurar, en cooperación con la
Organización de las Naciones Unidas, el respeto universal y efectivo a los
derechos y libertades fundamentales del hombre, y Considerando
que una concepción común de estos derechos y libertades es de la mayor
importancia para el pleno cumplimiento de dicho compromiso;
LA
ASAMBLEA GENERAL proclama la presente DECLARACIÓN UNIVERSAL DE DERECHOS HUMANOS como ideal
común por el que todos los pueblos y naciones deben esforzarse, a fin de que
tanto los individuos como las instituciones, inspirándose constantemente en
ella, promuevan, mediante la enseñanza y la educación, el respeto a estos
derechos y libertades, y aseguren, por medidas progresivas de carácter nacional
e internacional, su reconocimiento y aplicación universales y efectivos, tanto
entre los pueblos de los Estados Miembros como entre los de los territorios
colocados bajo su jurisdicción.
Las buenas
intenciones para que realmente sea
auténticas realidades no deben quedarse en solo intenciones y por lo visto son
solo eso, ya que el hombre jamás aprende de sus errores y constantemente vuelve
a caer en los mismos de forma repetitiva, pero con el agravante que a medida
que su capacidad creativa aumenta el grado de la violencia aplicada es cada vez
mayor.
¿Hasta cuando el ser humano seguirá transitando por el mismo camino
sin percatarse que cada vez se halla más cerca de su destrucción?
“SI A LA
ARMONIA ADIOS A LA VIOLENCIA: Asociación sin Ánimo de Lucro cuyo cometido es
erradicar la violencia de nuestra sociedad
Ingrid Garasa
(Imatge 1)
Dolorosament real ,tant que esdevé fílmic,
teatral. El blanc i
negre sobre
la sang, sobre la pell que cruix, plors
que juguen amb el sense sentit, amb aquella ombra que els contes dibuixen només de biaix.
50 estels i
avions de napalm , 1000 graus de patir en un nord de
crits infantils. Què diuen
els moviments
convulsos, els caminar incerts i els ulls del fotògraf precís?
Les arrels joves
de l’ arbre ballen un vals que està a punt d’ acabar, i el pèndol em diu que tot pot tornar a
passar, és així, la fidelitat amb el dolor, amb el caos, amb la desintegració.
Silenci: rellisquen , ja, els míssils que esgarrapen
el teló de la
incredulitat.
Verónica Gil
(Imatge 1)
Para qué queremos la memoria. Hay mujeres de sesenta años
que saben cantar el nombre de todos los ríos de España pero cuando les hablas
de dictadura dicen que es mejor no remover en el pasado. Todos saben que lo que ocurrió durante la Segunda Guerra
Mundial fue dramático, injusto y abominable pero cuando la pobreza empieza a
ser cotidiana y hay personas suicidándose porque prefieren la muerte antes que
el hambre y la calle, los aterrados van a votar a la derecha a ver si eso nos
salva. Por qué iba a repetirse la historia, por qué iban la represión y el odio
a traernos de nuevo más terror y más
desgracia. Hay quien fotografía o escribe la tragedia, con la esperanza de que
no se repitan los errores del pasado, pero las tragedias modernas se editan con
photoshop y maquillaje, se entierran
con pan y circo para el pueblo y aquí seguimos con ojos inútiles, cómplices de
todo lo que no cambiamos, fingiendo un sentimiento de rechazo colectivo a
cualquier tragedia de antaño pero ignorando el mecanismo del aprendizaje, eso
que hace que la historia tenga sentido y que lo que ayer nos desangró, mañana
no nos desangre.
Júlia Costa
(Imatge 1,2 i 3)
1.-Vietnam
Inútils pors
Horrors sense sentit
Guerra infinita.
Un infant fuig
Cap al no res potser
Desesperança.
2.- Parella al final de la guerra, París
Tot recomença
Després de les batalles
L’amor retorna.
Sempre la vida
Torna a ocupar el seu lloc
Tossuda i feble.
3.-Enderrocament mur Berlín
Uns van fer el mur
Els altres l’enderroquen
En tràgic cercle.
No hi ha prou gent
Per enderrocar tants
Murs prescindibles.
Frederic Pérez
(Imatge 1 i 2)
Els aires
malèvols no són humans
Nenes
nues radioactives plorant
Sota l’ombra de Little Boy i
Fat Man
No és humà que en un sol instant
les
joguines quedessin desintegrades
pel fum
de la reacció en cadena
de la
fissió dels nuclis pesants
de l’urani o el plutoni al 1945.
Aquell
fum que sense descans es va colar
per tots
el forats de les seves pells han estat
la més autentica de les vergonyes mundials.
Lluny és el dia que l’aire malèvol
deixarà pas als petons innocents
de l’amor sense murs al servei
de la
bogeria de viure sense llibertat.
L’esser humà és incapaç de fer tant de mal.
Hi ha un
monstre que s’inventa guerres
i crisis
per dominar els individus feliços
amb aires
malèvols. Ens hem de revelar !
Alberto Lendinez
(Imatge 1,2 i 3)
Imatge 1
Busco por los nichos los huesos de un fantasma del pasado…
Busco el otoño en las hojas
de un árbol de invierno,
de un árbol de invierno,
Y la fruta del manzano en
el consuelo de mis hermanos
el consuelo de mis hermanos
¡Maldito el marchito recuerdo!
¡Malditos los huesos del pasado!
¡Malditas las hojas y el fruto
con el que jamás debió haberse jugado!
con el que jamás debió haberse jugado!
Busco por los nichos los huesos de un fantasma del pasado…
Imatge 2
Libre ante un mundo con cadenas,
Libre, con sus gozos y sus penas,
Preso ante un mundo callado,
Preso ante un mundo amurallado…
Libre ante el mundo, el mundo en un muro,
El muro que, con temor y rencor
alzamos por miedo a recobrar el corazón
alzamos por miedo a recobrar el corazón
Imatge 3
Mar y tierra entre los labios,
Miel y azúcar en sus manos,
No hay sangre en las espinas de los tojos,
Pues no hay mayor placer ni antojo
que un beso dado con los ojos.
que un beso dado con los ojos.
Jean Sapeau
(Imatge 1)
Niños de incierto
futuro,
cuando no amputado,
cuando no
inexistente,
hijos del horror y la
barbarie,
exponente vivo del
progreso
al servicio del dolor
y la sinrazón,
no hurtéis jamás al
mundo vuestra imagen:
Que habite
permanentemente en nuestras conciencias,
en la historia de las
vergüenzas
y en las vergüenzas
de la historia.
Convertid en lucha
vuestras miserias
y sean denuncia
vuestros patentes traumas y secuelas
contra la violencia
de los sistemas,
sus instituciones y
mandatarios,
y la de los grandes
lobbies financieros
que, en la sombra,
pergeñan las guerras,
las provocan y
desatan,
y colocan sus alfiles
al mando.
No nos rinda su
poder.
Algún día,
tal vez ya no muy
lejano,
hallaréis la justicia
que hasta ahora se os ha negado.
Los grandes próceres
que hacen hueco hoy en sus agendas
para vender sus
mejores ángulos y perfiles,
en el falso propósito
de ofrecerse solidarios,
serán juzgados y
condenados por los mismos tribunales
que encarcelaron a
los mayores genocidas de la historia contemporánea.
Y ojalá que vuestra
imagen,
horror y barbarie en
grado máximo,
presida y castigue
entonces cada minuto de su vida carcelaria.
Marta Pérez i Sierra
(Imatge 1)
Marta Pérez i Sierra
(Imatge 1)
Res. Les mans buides
i la boca saturada de dolor,
oberta. Eix el plor eixut.
La xafogor els estreny
de gel les costelles.
Penja dels seus dits
un lament que crema.
Cap cosa. Els llavis de foc,
de sang, d’horror, fan mal.
Avancen cap a nosaltres,
estels esquinçats,
i les seves veus sordes,
-s’ha aturat el crit
a la carretera-
m'eixorden.
els hi havien arranat les ales
aquell dia.
Rosmari Torrens
(Imatge 1)
Rosmari Torrens
(Imatge 1)
Miedo
Todos los hermanos tienen el mismo miedo.
De un fuego a otro, miedo.
De un miedo a otro, fuego.
Fuego, miedo,
de los estantes, las lavadoras,
miedo derretido y
ácido.
Miedo al ojo secular de la vaca
de cuya entraña nació su padre,
miedo al rifle cargado,
a la paloma mensajera,
a las llantas cargadas de metralla.
Miedo al sonido hueco del tronco
antes de la ceniza
espolvoreada sobre el plato,
como azucar glaseado,
miedo a mascar la ceniza de tus muertos,
a la escama reseca que el pez nutre en el río,
al pez que esta en el vientre de la vaca
o en el ojo de la vaca, y es absorbido.
Miedo a todo lo segmentable,
Silabable, intermitente,
a lo que no continúa.
Miedo al sumidero
del río, precipitándose.
Una gran boca,
la de su padre, cerrrándose para siempre
sin soltar su último aliento.
Un rostro anónimo muriendo
sorbe todo lo que fue
y luego se sumerge en el agua.
y el río se aquieta. Y el temor se dilata.
Su frente abierta por el rifle
no la sabe nadie,
Solo la tierra.
Aquella boca cerrándose,
El agua que se derrama
como la sangría en el río,
el ombligo abierto del río
reteniendo el agua que no llegó al mar,
la oquedad del río deglutiendo río.
Como una tumba cóncava
en el trascurrir del tiempo,
mi deseo no suelta tampoco
su último aliento.
El passat 8 d'octubre la Maria Guilera ens va proposar
un exercici molt interessant.
Escriure dins l'espai limitat d'una postal, una història en
un lloc distant de la nostra residència habitual a un amic, familiar, parella etc.
La història havia d'estar inspirada per la frase escrita a
l'altra cara de la postal.
Vam triar la postal a l'atzar i aquest va ser el resultat!
Dani Ferrer
(Hi ha també el dictat de la sang que empeny les palpentes)
(Hi ha també el dictat de la sang que empeny les palpentes)
Com hi ha món! Aquest indret és tan bucòlic i cosmopolita alhora... Tan efervescent en l’essència, tan fluid en el discórrer, que no queda altra que anomenar aquesta ciutat com a bocinet de vida. Quan sóc aquí, flueixo com el Tàmesi a l’Atlàntic, em sé ubicar com el meridià de Greenwich en els mapes i viatjo pels volts de la City per un tub. Hi ha ciutats, però també hi ha Londres, que és com m’agrada viure: ben lluny com més a prop, ben bonic com més magnànim, ben divers com més únic. Una abraçada sinergètica a les palpentes, entre la boira i el plugim.
Gisèle Corboud
(L'escala fosca del desig no té barana)
Alberto Lendinez
(Les meves contradiccions són les meves esperances)
(Les meves contradiccions són les meves esperances)
Hola Rho,
Te escribo esto con la esperanza de que no lo leas jamás.
Me encuentro perdido en medio de la más absoluta nada,
únicamente con un bolígrafo y una postal que encontré por los mercados de
sueños de esta tierra.
Desearía que estuvieses aquí conmigo, tan sólo si fuese
capaz de no verte.
Todo me recuerda a ti y, sin embargo, no puedo olvidarme de
tantas otras cosas… ni siquiera sé el porqué estoy escribiéndote esto, si es
improbable que guardes algún tímido esbozo de mi en tus recuerdos.
Así que me despido con un saludo, esperando encontrar la
soledad entre el murmullo de la gente, ya que con su indiferencia encuentro el
consuelo que no encuentro en mis deseos más intensos.
Alberto Lendínez
C/ Caminos del Alma 9
27375 Villaverde, Madrid
C/ Caminos del Alma 9
27375 Villaverde, Madrid
Ingrid Garasa
(L'escala Fosca del desig no té barana)
¿Sabes? Está sonando
"Inverno Grigio" y me penetras con los ojos de la ausencia; no
recordaba, además, que fueras capaz de resquebrajar la falda de mi mente sin
romperla.
¿Te he dicho que sólo hago que mordisquear el humo de tus cigarrillos y jugar al ajedrez con tus palabras sin más protección que mi fina piel?
Tu cabello es mucho más largo que el mío, por él escalan notas sostenidas , y yo ,tímida, te lo cojo como el pez que se aferra a sus tres segundos de memoria.
¿Te he dicho que sólo hago que mordisquear el humo de tus cigarrillos y jugar al ajedrez con tus palabras sin más protección que mi fina piel?
Tu cabello es mucho más largo que el mío, por él escalan notas sostenidas , y yo ,tímida, te lo cojo como el pez que se aferra a sus tres segundos de memoria.
Y sí, hace tiempo aprendí a subir
escaleras, pero no las tuyas: jamás me enseñaste a hacerles el amor con
sosiego, sólo con la consonante "d" de dolor, tal vez con la
"m" de misterio y por supuesto con la "a" de angustia y la "e" de electricidad.
La verja del profundo jardín huele a hierro y a sangre. La lamo, eres
tú. Me lanzo y te clavas en mí, no me dueles,me elevas, pero muero, no aguanto.
Toni Gassó
(Jo sóc això que miro i se m'escapa)
T'escric molt lluny, en un indret que no mereix remitent,
potser
per això t'escric la primera postal sense segell.
Et voldria preguntar què estàs pensant i com et va amb la
teva
parella, si ets feliç o si
t'escapes encara escrivint versos pensant
en mi .
Crec que ja sóc un trist record fugisser que mires i
se t'escapa
però bé, potser només podem arribar
a ser això...
T'adjunto un recull de poemes que parlen de tu i mai
t'he recitat
ni has pogut llegir, potser, d'aquesta manera, deixaré de tenir la
necessitat d’escriure
versos.
T'envio aquest
manifest al vent i et desitjo, que tinguis molta mar,
bon viatge.
PD:
Jo sóc això que miro i se m'escapa
Jordi Sarsanedas
Rosmarí Torrens
"Una vegada hi havia un barco carregat de menta".
Rosmarí Torrens
"Una vegada hi havia un barco carregat de menta".
Una vegada hi havia un barco carregat de menta, cucs de fulla petita fent-se camí entre elles, i un nen a la coberta que jugava amb un vaixell petit dins d’un cub de color lila. El barco, de veles vermelles, era empès per les onades, unes onades petites i lleugeres que poc a poc es van afeixugar i embogir. Era un vaixell petit de juguet, fet de peces delicades i claus diminuts curosament clavats que no es movien ni un mil.limetre. Algú havia netejat la coberta acuradament i tot lliscava al ritme de les onades, però el nen, el cub i el vaixell petit romanien inmòbils.
Aquest nen era el meu pare, que somniava fer-se gran i navegar amb un vaixell fet per ell mateix. Es va fer gran, va estudiar oleohidràulica i va fer el vaixell amb el buc d’un ballener. Després va anar a pescar amb el seu primogènit, el Lluís, i el nen va caure a l’aigua. L’esglai va ser enorme, no sabia nedar, però després va créixer i va ser enginyer nàutic. I el meu pare es va fer gran i més gran, i llavors feia maquetes, amb una simple fotografia et feia un trirrem romà o un vaixell viking a escala, i quan aquelles mans enormes, d’un poder immens, van començar a tremolar i la precisió necessària ja no era possible va fer juguets per nens, juguets per ser mullats que no naveguen, i després un càncer se’l va emportar, i ara que veig arribar les onades del Tsunami amb aquest tè de menta a les mans penso que ell m’està mirant des del fons del cubell.
I que jo no moriré en aquesta tempesta perquè la seva mà vindrà a buscar-me des del cel. I que per fi m’explicarà el principi de Bernoulli i que potser jo podré cridar finalment amb aquestes cordes vocals, perquè ara mateix només puc plegar els maleïts plecs vocals falsos.
Mercè Portavella
(Les presons paoroses, les que fan patir, són les presons imaginàries)
Sóc al llit de l’hotel; acabo de despertar-me del malson maleït…d’aquell
que ja saps que m’empaita com la meva pròpia ombra…on apareixen les cares amb
ulls de neguit i boques obertes demanant auxili…on tot és tenyit de gris i els
crits són angoixants…
Em pregunto una vegada rere l’altra per què ara?…per què avui?…per què un
cop més m’envaeix aquesta penombra, aquest malviure?…potser haurà estat el fet
de viatjar en avió…bé saps que a mi em fa pànic volar…Ahir ja tenia basques
només en sentir com anunciaven el vol i vaig estar tot el viatge amb una suor
freda que m’empapava de cap a peus…
Estic pensant de visitar una vident quan torni a Barcelona…potser es tracta
d’un senyal…d’un presagi…vés a saber…Déu…com hi ha món! Em sento presonera de mi mateixa, com si tota
jo estigues vestida amb la pell d’un altre…d’un desconegut…d’algun dels
personatges que apereixen en el somni…quina bestiesa, oi…? Estic tipa de patir…
Ja no puc més!…Vull acacbar amb aquest neguit d’una vegadea per totes… T’estimo
molt i vull que m’ajudis…
Demà procuraré gaudir de la meva estada a Roma…Vull comprovar si de debò
el viatge i el malson s’ho val…
Verónica Gil
(Les meves contradiccions són les meves esperances)
He formado con mi voz un nuevo pacto:
Voy a dejar de decir tu nombre
- y esto me va a costar años-.
Con el tiempo entenderás que no es desprecio.
Sabrás que es un regalo.
Francesc Tàrrega
(D'una llambregada m'emporto el paisatge)
Maria: No et pots
imaginar el que m’ha succeït.
Vaig prendre el tren fins arribar a Sant Celoni i, d’allí,
vaig prendre el bus fins Arbúcies.
Tenia molt clar allò que volia pintar. Carregat de carbonets,
colors i paper, em vaig enfilar muntanya amunt i, en una clariana del bosc, vaig divisar el Castell de Montsoriu. Magnífic.
Vaig dibuixar
l’esboç, el vaig perfilar i retotar fins deixar-lo a punt.
Al moment d’anar a pintar m’adono que m’havia
deixa’t els pinzells a casa ¡¡¡
D’una llambregada
m’emporto els paisatge.
Maria Antònia Masdeu de Ruyra
C/. de l’Horitzó, 24, 1r
08933-BARCELONA
Arbucies, 17/08/1923
Adrián Guerrero
(Una cultura només és viva en la mesura que és conflictiva)
Querido hijo, querido desconocido:
Antes de nada, es importante que sepas que el término
‘cultura’ posee varios significados, conteniendo todos ellos aspectos por los
que el ser humano no debe dejar de interesarse. Existen, así, muchas de esas
culturas, así como infinidad de hombres sujetos a ellas. Pero existe, hijo mío,
una única cultura que no es comparable a todas las otras, en ningún sentido.
Muchos, demasiados diría yo, son los que comparten las
características de esa cultura tan peculiar, sus costumbres y sus gustos; y todos
ellos intentan obviar esos mismos impulsos que, al tiempo, despiertan a diario
para alimentarlos. Esa cultura, hijo, es diferente al resto de culturas; ésta
en concreto, a la que me refiero ahora, es la del depredador, la de la bestia
que ignora su monstruosa personalidad y su afán destructivo.
Es, en definitiva, la cultura del hombre sin cultura.
Debes saber que una de las muchas definiciones de ‘cultura’ es
un claro sinónimo de ‘humanidad’, pues no es otra cosa que saber estar, saber
vivir y convivir, querer conocer tu alrededor y aprender a tratarlo como es
debido, abogar por una armonía entre uno mismo y su entorno, creer en la
honradez y la justicia como única forma de establecer un equilibrio y así
aprender a apreciar tu propia vida al igual que las de los demás; y, por
último, no perder nunca la curiosidad ni las ganas de ahondar en ese inmenso y
turbulento océano que es el conocimiento, así como tampoco dejar de valorar
toda la sabiduría que hayamos podido extraer de la única maestra que ha
existido jamás, la experiencia.
Pues bien, aun así existe todavía quien menosprecia e
incluso maltrata a la cultura, le falta al respeto y se interpone en su
progreso. Esas son, precisamente, las personas cuya cultura se centra en no
poseer cultura alguna. Mientras tanto yo sigo preguntándome: ¿cómo puede ser
tan fría la sangre que esconden sus venas, cómo puede estar tan ciego para no
ver que está lastimando al bien más preciado con que cuenta la humanidad?
El passat 5 de novembre l'Adrián Guerrero va proposar un exercici molt interessant.
Del llibre que estàvem llegint utilitzar com a disparador la primera frase o paràgraf de la pàgina 69, aquí teniu el resultat!
Mercè Portavella
“-Vaya amigos
que tienes, nena. Si así es como las gastan por aquí, prefiero el pueblo.”
LUBINA AL HORNO
– Maria Guilera. MISCEL.LÀNIA POÈTICA
Si ja ho diuen…”més val boig conegut que savi per conèixer”…I és que crec
que aquestes amistats no et convenen gens ni mica; tenen un aire pretenciós, de
superioritat…d’aquells que et “miren per sobre l’espatlla”, com si es “volguessin
menjar el món”… Només faltaria que t’ho encomanessin a tu, que precisament ets
la innocència personificada, la bona fe i la bondat…quins tipus…valga’m Déu!
Creu-me, hauries de sovintejar altres ambients, altres locals més “sans”…ja
m’entens; allà on la gent és “tal com raja” i parla “sense embuts”…on no hi ha
doble cara, ni prejudicis… estic segura que et seria inclús més bo per a la
teva faceta artística; de ben segur que t’ajudarien a poder desenvolupar-te com
a bona escriptora que ets, a “treure’t el suc” de tot allò que portes dins i
que fins ara no ha sortit a la llum…
Portes massa temps a l’ombra, perduda enmig de falsos amics…només fan que
eclipsar-te i el que tu necessites és precisament el contrari…que puguis
brillar amb llum pròpia, com un bonic astre que ens enlluerni a tots plegats…
De be segur que cada “dos per tres” t’inspires i escrius un poema o un
relat d’aquells que tant m’agraden i que em llegeixes mentre prenem una tassa
de te… Sempre t’he dit que la literatura no és ni de bon tros com les
matemàtiques…on “tres i tres i tres fan nou”… on tot és tan exacte… quan
escrius dónes opció a que el qui ho llegeixi pugui fer-ne interpretacions molt
diverses…tot depèn del “color del mirall amb què cadascú ho vegi”…amb què
cadascú ho llegeixi……….
Alberto Lendinez
“Sobre sus
desmesurados y redondeados hombros descansa un casco, unido al tronco por una
especie de articulaciones”
Erich Von Däniken: “Recuerdos del futuro”
E.V.A
Podía apreciar parte de su rostro brotar de entre las
cavidades del casco. Sus ojos, estáticos, susurraban palabras y lágrimas
muertas, expresando una frialdad impactante y terrorífica. La nanotecnología
obraba milagros hoy día, y nos tubos ni las piezas mecanizadas con las que
habían reconstruido parte de su cuerpo la hacían una chica diferente a la que
yo me enamoré.
Dejé escapar un suspiro mientras observaba el monitor con
sus constantes vitales, ahora estables. Los recuerdos, imbuidos por el
incesante metrónomo de la máquina, bombardeaban mi mente con imágenes
desfiguradas de un pasado conjunto y de un futuro incierto; del momento en el
que el tiempo dejó de tener sentido para ella, al igual que para mí.
- Ella volará alto
– repetía mi subconsciente. – Se alejará
de ti y de todos, del cielo y del mundo… pero, sobretodo, de ti. Ella será éter,
estrella, planeta, universo… y tú, tan sólo podrás contemplarla.
La idea de no poderla tocar, ni de despertarme con su pelo
acostado sobre mi pecho no era capaz de concebirla. Podría decirte que me
arrepiento de aquella noche, que me arrepiento de haberte cortado las alas…
pero te mentiría, a ti y a mi mismo.
Estaba fuera de mí. Tus besos ya no me sabían a miel; sabían
a abejas. Tu lengua envenenaba mi alma, menguando la sensación de placer y
libertad que mi mente años atrás había forjado, y que no iba a ser capaz de
dejar escapar. Tu sonrisa pícara era el centro de todas las miradas, y las mías
eran puñales directos a aquellos impresentables que creían tener el derecho de
disfrutar de tu figura. Sentía ira, rabia, celos… miedo. Sentía mucho miedo, pánico,
terror… y sólo podía hacer una cosa para apaciguar dichas emociones.
Al llegar a casa, te ataqué a traición. Ironía del destino…
con cada golpe, me liberaba del caos interno, y lo proyectaba en ti… sentías
miedo, pánico, terror… podía olerlo, podía palparlo en cada caricia violenta
que te regalaba. Mis manos seguían el ritmo incesante de la locura, mientras tu
vida taladraba tu alma para salir poco a poco entre suspiros y llamaradas. Tu
sangre iba creando hilos que unían mis dedos con tu cuerpo… y tu mirada se
paralizó, se volvió estática: se murió. La estrella, que años atrás brillaba,
se apagó.
Ante el macabro escenario, no podía hacer otra cosa más que
reírme a carcajadas. Mientras recogían tu cuerpo y hacían las pruebas
pertinentes, yo te observaba desde la sombra, secundando todas las decisiones
que tomasen los médicos para comenzar un nuevo camino juntos, sin que nadie se
interpusiera entre nosotros. Volvería a hacer brillar a la estrella, y su luz
sólo podría acariciarme a mí. Te presenté a la muerte, pero ahora te devuelvo
la vida.
Dani Ferrer
Salvador Espriu
Extracte del llibre “Les Hores”
II. Recordant sempre la meva mare
POEMA:
Invitació a partir
1ª FRASE:
“La fruita d’or, llunyana, deixa enrere
el record de la perduda tarda”.
La fruita d’or, llunyana, deixa enrere el record de la
perduda tarda.
És a les
acaballes del dia que satisfaig les meves ànsies tot sopant.
A l’alba,
esmorzo pa amb tomàquet i pernil i prenc fruita d’argent, no gaire enllà.
Però és al
migdia que dino amb un àpat consistent i que espanta els dubtes.
La fruita
de bronze, propera, engallina encara més aquest buit incansable.
Quan torna
a ser tarda, un piscolabis engrandeix aquest míser afamat.
És fosc i
ve de gust quelcom com una infusió de bona nit per acomiadar-se.
I pel matí
faré fruita d’estany, a tocar, per no dir que no esmorzo.
El dinar
tindrà molta fruita de coure, davant els nassos, que va minvant.
Quan la
tarda arribi res més lluny que el berenar s’espera a la casa.
És quan cau
la nit, que la fruita de paper, a sobre, no m’estranya.
I torna a
fer-se de dia, que és quan faig l’entrepà i em penjo la medalla d’or.
I per la
tarda, quan bereno, em mereixo el bronze de l’esforç i el sacrifici.
La nit ens
té per sopar: estany, coure i paper, res que entabani el procés digestiu.
Júlia Costa
A partir del primer
paràgraf de la pàgina 69 del llibre Una
dolça destrucció, d’Hugo Claus.
En anar a cobrar els meus cent mil francs a la galería
l’Age d’Or, entenc per què el tipus va veure indicis d’un nou corretn en la
meva poc traúda imitació d’ASUR. Ha disposat els dibuixos sobre una taula
antiga perquè els firmi. M’havia passat per alt completament. Ni se m’havia
acudit però ell ho interpreta com una estratègia.
-Tens raó –diu-, Picasso tampoc no firma les obres fins
que no s’ha venut.
No sabia què fer,
la veritat. El que he portat a la galeria és un garbuix de treballs anònims,
d’aquests que s’apleguen a les carpetes de l’Escola d’Art i que ningú no
reclama. A final de curs el professor ens va dir que llençaria allò que no fos
de ningú. Vaig intuir, sense cap mena de seguretat, quines obres eren meves i
me’n vaig endur unes quantes més que em feien peça o em cridaven l’atenció.
Em vaig adonar, a
casa, que havia triat aquelles pintures sobre paper que mostraven una certa
afinitat estètica entre elles, tot i que no sé pas qui les devia haver fet.
Fins i tot podria ser que portessin a la carpeta mesos, anys.
Com que de la
Galeria ens van demanar obra nova vaig arreplegat tot el feix i els vaig mostra
la pila. Alguna cosa hi devien veure. El tipus que m’ha pagat es va mostrar
admirat:
-Això és una
renovació innovadora que no traeix l’estètica del grup, molt interessant.
Emmarcats i penjats
en aquella sala immensa i blanca, sota focus potents, feien patxoca. I això que
responien a senzills exercicis, pràctiques diverses i poc ambicioses sobre
colors, profunditats, ombres, aneu a saber què, vaja. Ja no podia recordar
quines creia que eren meves i quines no. No vaig pensar en cap moment que es
vendrien tan bé, tan sols que necessitava alguns calerons.
Com que estava
segur que ningú no vindria a reclamar les obres d’art, aneu a saber on paren
els autors, alumnes com jo dels primers cursos de Teoria del Color, vaig acabar
firmant sense manies. En aquell moment tot havia passat a ser obra meva, un nou
artista del grup ASUR acabava de néixer. El que no sé és el que faré ara. El
paio de la galeria m’ha demanat més material, per la tardor vol ver una altra
exposició ja que cal no deixar refredar l’entusiasme per la novetat, per
aquests propostes tan excitants. Hauré de regirar més papereres i carpetes
oblidades, tots els acrílics sobre paper que no vol ningú, anar fent calaix.
Pel que fa a la meva pròpia obra em veig incapaç d’imitar amb certa grapa
aquestes coloraines. Estic segur que la nova fornada d’obres d’art no
aconseguirà desvetllar tanta incondicionalitat.
Gisèle Corboud
“MÁXIMAS”
FRANÇOIS
DE LA ROCHEFOUCAULD
Editorial
Edhasa
Colección
Aforismos
Página
69: (263)
“Lo que se llama generosidad a menudo no es más que la vanidad de
dar, que para nosotros cuenta más que lo que damos.”
Esta
máxima del filósofo francés “de la Rochefoucauld” nos viene como anillo al dedo
para hacer una correcta valoración de la falta de valores que impera hoy en día
en nuestra sociedad actual del Estado del Bienestar y que está creando una
alarma social de genocidio de la clase más pobre hasta salpicar a la clase
media.
Generosidad:
Altruismo, desprendimiento,
grandeza, lucimiento, magnificencia, esplendidez, lujo, munificencia,
excelsitud, filantropía, nobleza, filantropía, desinterés, etc.
Podríamos
extender así hasta la saciedad si continuamos buscando sinónimos de la palabra
generosidad y de los sinónimos de sus sinónimos y a la conclusión que
llegaríamos sería que precisamente la mayoría de los seres humanos han perdido
esta cualidad o mejor dicho, Virtud que es la generosidad y que le permitía
llevar el “es ser” como “debe ser”.
Hoy
de nuevo se ha teñido la prensa de sangre al notificar un nuevo acto de
rebeldía ante la injusticia que hoy impera en nuestra sociedad en respuesta a
un nuevo desahucio, uno más de los miles que cada día asolan los hogares de los
más desfavorecidos, la clase obrera.
Clase
obrera que en su día le aseguraron que podía salir de dicha condición si
invertía sus ahorros en su lugar de vivienda. Craso error el que hizo el “páter
familias” al seguir este invite, ya que ahora, en lugar de hallarse libre de
deuda se halla abocado a ser deudor de por vida y a sufrir la gélida frialdad invernal bajo el
árido hormigón y asfalto de las
ciudades, arrastrando de paso junto a él a todas las personas que se hallan
bajo su responsabilidad vital, su familia.
No
es de extrañar que precisamente este asfalto cada día se cubra de la sangre de
una nueva víctima de la aplicación de una obsoleta Ley Hipotecaria totalmente
inconstitucional, ya que no cumple con el Estado Social y Democrático descrito
en la Constitución Española y que solo beneficia a la Entidad Bancaria tenedora
del Contrato Hipotecario.
Viendo
toda esta desidia permitida por el poder político y económico, cuya generosidad
solo se halla dirigida hacia sí mismos y miembros de su propio status me induce
a pensar que “La Rochefoucauld” dio en el clavo al establecer que normalmente
la generosidad en el ser humano no es más que el fruto de una vanidad escondida
que solo busca un beneficio particular, satisfacer a su Ego.
Me
pregunto cuándo cierta sección de la humanidad volverá a recuperar esta virtud
perdida y comience un nuevo cambio social en el mundo en el que todos los
sinónimos de la misma reinen entre el mundo animal supuestamente racional, que
somos…
Francesc Tàrrega
Era increïble però
no impossible...
Pag. 69. Primer
paragraf. “El abuelo que salto por la
ventana y se largo”
Jonas Jonasson. Salamandra
2012.
________________________
Diuen que la realitat supera la
ficció.
I no es pas una frase feta o una
mena de comodí que emprem de tan en tan quan voler significar quelcom especial
que ens ha succeït.
El fet cert és que la realitat és
molt més rica, plural i sorprenent que el somni o el pensament, per més entremaliat que pretengui ser, per
més càrrega de ficció que li vulguis ficar.
Un poc de saborija
Els germans havien sortit del
poble. Van pujar a la muntanya fins assolir els peus de la Serra de Santa
Àgueda.
La mare els havia demanat que anessin
a cercar uns quans grapats de saborija. Era l’herba perfecta per donar el sabor
ideal a les olives trencades.
Olives què, un cop trencades, i desprès
de tres canvis d’aigua (deixant-les a sol i serena durant tres dies consecutius),
el darrer dia, caldria fer la prova l’ou per tal de posar la quantitat justa de
sal, afegir la saborija i la resta d’elements com ara; alls, taronja, llimona, pebrot,
etc. (al gust de cadascú) i, als quaranta dies de repòs ja estarien perfectes
per menjar.
En sortir del l’escola, van seguir
muntanya amunt pel barranc dels frares.
L’estiu havia estat molt calorós
i gairebé no havia plogut ni una sola gota. El llit del barranc era polsegós i
més eixut que una estora d’espart, cosa que dificultava i molt el creixement de
l’anyellada herba flairosa. Però, sense humitat ambiental esdevenia impossible
el seu creixement a temps.
L’únic punt negre de la ruta a
seguir era que camí circumdava el cementiri.
Lloc de respecte i de por per
totes aquelles les històries que la tia Antònia els explicava una i altra
vegada per fer-los atemorir. Era una mena de bruixota, vestida de negre, com
totes les iaies vídues del poble. La toca damunt els muscles i el mocador,
també negres, remataven aquell tètric vestuari.
Amb aquell de somriure sardònic que
lluïa, per entre llavis prims i molt arrugats deixava entreveure un parell de negres
dents. El rostre picat de verola, amb aquells clotets foscos a les marcides
galtes arrodonia l’aspecte bruixot.
A mesura que s’acostaven al cementeri, allargaven les passes per fer més
curt el tram. Gairebé a peu de marxa atlètica.
Una vegada remuntada la muntanya,
aplegaren al pla. Allà dalt van trobar tota la saborija que volgueren, perquè allà
dalt, l’alçaria, feia que la rosada de la nit mantingués d’humitat i fes
brotar, generosament, l’herba.
Començaren a baixar i fer el camí
de retorn cap a casa.
Allà baix, a la plana, es veien
de lluny engegades les llums dels carrers i de les cases. La foscor començava,
poc a poc a ocupar la brillantor del dia. Al fons, a la caiguda del sol rere
les muntanyes, es podia encara contemplar aquells núvols vermellosos típics de
la tardor desprès de la tempesta.
A
mesura que s’acostaven al cementiri, el record dels contes escabrosos,
els apareixien a la memòria, i malgrat que cap d’ells no gosava parlar-ne, tots
dos sabien perfectament quin era el pensament de l’altre.
-
Tu creus
que els morts resuciten? - Preguntava el menut.
-
No
diguis bajanades nen ... - Responia el gran.
Feia tan sols un parell de dies
què, tots dos, havien assistit a l’enterrament de l’avià del seu cosí Miquel. I,
com era costum, van acompanyar la comitiva fúnebre al cementiri fins que l’enterrador
ajudat pels homes que transportaven el fèretre, van ficar la caixa dins del nínxol,
tapant-lo amb uns quants maons i guix. Un parell de ram de flors mal deixats a
la llinda intentaven dissimular la fredor de la paret, sense làpida.
-
Per què
no girem per l’altre camí enlloc de passar per allí ...
-
Perquè és
molt tard i doblarem el camí. A més estic molt cansat, portem més de tres hores
de marxa.
La nit ja era omnipresent. Els
llums eren massa lluny. La tapia del cementiri massa a prop. El silenci gairebé
total, era trencat per la brisa de l’aire que acaronava la renglera de
xipresos, d’un verd fosc intens, arrenglerats al voltant del mur i escampats per tot el camp sant.
El menut estava ja cagat de por.
-
I si
aprentem a córrer a veure qui arriba abans a l’entrada del poble?
-
Si home.
Per córrer estic jo ara. –Rebla el germà sense ganes.
El ventet, poc a poc s’anà
transformant en ventada i els xipresos començaren a doblar l’espinada com si
fossin gimnastes en plena actuació atlètica.
El vent es ficava per entremig de
les reixes de ferro de les portes d’accés i xiulava. Semblava una queixa, un
lament compartit per tots els morts
La por ja era també absoluta i compartida
pels germans.
Allargaren les passes tremoloses al
mateix ritme que els batecs del cor s’escurçaven. El ritme cardíac, semblava
imitar les pautes, cada vegada mes fortes del vent, augmentat la velocitat.
Tot just arribats a la porta
principal d’accés, una mà prima ossuda i cadavèrica s’aferrà a la reixa
d’entrada. Una imatge prima i fosca ombrejava l’espai, a contra lluna, al temps
que les faldilles negres i davantal es movien al ritme del vent.
Una veu tremolosa, com sorgida
del més enllà, els cridava:
-
Xiquets,
veniu veniu ... que no em coneixeu?
Òstia, l’àvia d’en Miquel ¡¡¡ -
Pensaren tots dos alhora, al temps que apressaren
a córrer sense parar fins sa casa.
La saborija es va perdre pel
camí.
La brega de la mare va ser sonada
per arribar tard a sopar.
Aquella nit, ni l’un ni l’altre,
no van poder aclucar els ulls.
Van maleir, per sempre més, les
olives, la saborija, l’avia d’en Miquel i la mare que els va parir.
Toni Gassó
La llum de la lluna llisca empaitant noctàmbuls
(pag. 69 del poemari Misteriosament feliç de Joan Margarit)
La llum de la lluna
llisca empaitant noctàmbuls,
comparteix la nit amb ells acotant el cos,
rumoreja en la nit.
Juga amb somnis inquiets i la deixo fer,
demà no tinc agulles
passant les hores
i el temps no figura.
Em reconforto just abans d’escoltar
la meva cançó,
el meu particular bonus
track,
la pista que em deixa
somia tranquil
deixant enrere melodies ensordidores.
Les repasso amb molt
de fum i un got de vi
i arribo
una lluna més al llit.
No pretenc res més
que acostar-mi,
abraçar els llençols, recollir el cos, alliberar-me,
una nit més.
Maria Guilera
Pag. 69
“El último encuentro” Sándor Marai
Se acercaron a la chimenea y se observaron con atención, con mirada de
expertos, entornando los ojos como cegatos a la luz fría y centelleante de una
lámpara de pared.
Ella, atenta a cada uno de los imperceptibles movimientos de quien era la representación
del peligro. Él, sintiendo en su piel el cosquilleo de los pelos al erizarse.
Las llamas pintaban en sus cuerpos sombras que desfiguraban su identidad,
que alentaban la imaginación y acrecentaban el deseo en uno y el miedo en la
otra.
Desde los enormes cuadros que colgaban en las paredes del salón, personajes
adormecidos durante décadas parecían revivir gracias a la curiosidad que les
suscitaba la escena.
El silencio era un velo de gasa finísima que podía rasgarse en cualquier
momento. Olía a leña húmeda y a historia repetida.
Él esperaba; hacía uso de la mejor estrategia, con la sabiduría ancestral
que le regalaba su genética y con el malinterpretado gesto de una sonrisa que,
voluntariamente, nunca podría dibujar.
Ella, inmóvil, medía la distancia que la separaba de la puerta y calculaba
la velocidad necesaria para huir. Sabía que la victoria sería de quien moviese
mejor su cuerpo. ¿Cómo había llegado hasta allí? ¿Por qué había desafiado a su instinto,
desobedecido a su naturaleza, buscado el límite?
Vencido por el fuego, un leño se desplomó provocando un manantial de
chispas. Él giró su cabeza redonda, enderezó aún más las orejas, sintió el
temblor de los finos bigotes.
Ella obedeció el resorte de sus pequeños músculos traseros y corrió veloz,
bordeando la alfombra persa, su aliada, que enganchó fatalmente las uñas del
verdugo y ralentizó su carrera.
Su pequeño corazón bombeaba con
fuerza. No miró atrás y alcanzó la salida.
Frederic Pérez
Jonas Hassen Khemiri Montecore
, un tigre Únic (pag. 69)
Khemiri
troba l’amor de la seva vida entre
totes les turistes que cada any visitaven Tunísia. Pernilla Bergman que va arribar en un vol de
d’Estocolm va troba el seu amor.
Va arribar per segrestar els ulls de Khemiri.
És l’inici d’un llarg camí d’un immigrant tunisià , fotògraf de professió cap a Suècia, on viu amb Pernilla la seva vida lluny de Tunísia.
Meravellosa
historia d’un immigrant escrita pel seu
fill.
Adrián Guerrero
"Las ensoñaciones del paseante solitario" de J.J. Rouse
De cuántas
embarazosas discusiones le gustaría a uno librarse diciendo:
“no quisiera seguir
con esto, pues no soy yo quien habla en estos momentos, sino que mi mente,
controlada por un ente cuyo origen, cuyo significado y esencia escapan
enormemente a mi comprensión, arremeterá contra ti haciendo uso de una serie de
argumentos que, a modo de estocadas, acertarán en su objetivo con una precisión
inmejorable; esos argumentos, tan brillantes como delirantes, provocarán de
forma irremediable tu mortal silencio como sincera y silenciosa prueba de que
mi estoque dio en el centro de tu razón y causó la súbita muerte de tus
palabras.”
Pero eso no sucederá jamás, pues las personas son ingenuas y
vanidosas, sobre todo cuando se trata de algo que tenga que ver con su propio
beneficio o el aumento de su reputación, por lo que resulta complicado que
reconozcan cuándo no actúan por sí mismas, al mismo tiempo que a mí se me
antoja una sencilla tarea el hacerme dueña de sus mentes cuando me place.
Ah, esos humanos… Son seres interesantes al fin y al cabo. Y
esas mentes de las que hablo son más que interesantes; en su interior se
esconden misterios que ni los propios poseedores de esas mentes conocen. Sólo
ellos podrían comprenderlos y, aunque resulte increíble, podrían utilizar esos
conocimientos aún ocultos a modo de respuesta, como solución. Como salvación.
Yo, que me he dado cuenta de que puede resultar distraído
adentrarse en los territorios vírgenes que se ocultan entre las tinieblas de
esas mentes, me dedico a instalarme en sus inmensos aunque vacíos y oscuros
aposentos para así iluminarlos con la luz que la verdad me ha otorgado. Yo soy
el fenómeno que los hace retorcerse de placer o de dolor cuando los hago
dueños, por momentos, de la lucidez más absoluta. Yo soy la causa de esos
instantes delirantes que bastan a esas mentes para percatarse, aunque sea
durante un tiempo limitado, del horrible caos que llevan labrando desde su
génesis en los campos de su historia. Yo soy quien posee la llave de las
portaladas que esconden las respuestas y yo misma soy quien decide a quién
concederla.
Incluso ellos mismos se han dado cuenta de que existo,
aunque no me hayan contemplado nunca, aunque no sepan nada sobre mí; me han
bautizado; han dedicado una palabra concreta a algo inconcreto, casi
desconocido para ellos, un ente del que apenas conocen y a quien, al mismo
tiempo, aprecian tanto… Bien, no hay de qué sorprenderse, pues lo mismo
hicieron con ese tal Dios. Aunque en este caso al menos yo puedo recompensarles
con mi existencia; al menos no es en vano cuando me nombran, aunque sus
sentidos apenas sirvan para sentirme y sea yo algo que trascienda a sus propias
vidas y a todo lo que puedan experimentar.
Me divierte ponerlos a prueba. Quién sabe, quizá acaben
alcanzando la verdad con mi ayuda. ¡Se quejaban muchos de que Dios era cruel
por ser todopoderoso y no ayudar aun así a sus hijos!;¡si llegaran a
conocerme…!
Si supierais que tengo la llave que abre la caja que
contiene todos los misterios que os rodean y que sólo os dejo mirar a través de
la ranura de la cerradura…
Pues yo no soy otra que la musa incorpórea que rasga las
cuerdas del arpa, el primer instrumento que conoció la Historia , y soy quien,
desde los inicios, interpreta, en nombre de la verdad, la melodía del caos; quien
compone, día a día, la sinfonía del destino, ineludible como la propia muerte.
Yo soy la Inspiración ,
nacida del sufrimiento, de la locura, de la verdad, de la eternidad.
“Esa cintura, ese débil volumen
de un pecho triste”, del poema Canción a una muchacha muerta, extraído de La destrucción o el amor, Vicente Alexandre, página 69.
Esa
cintura, ese débil volumen de un pecho triste,
Esa
casa tuya que teje ovillos de lana gris
y mirada lánguida,
Y los
gatos que llevan días entrando sin pausa por la ventana.
Marrones,
negros, blancos y rojizos y quieres
deslizarte bajo la cama de vagones inhóspitos.
Sospechas
que Ligeti va a romperte con sus cuchillos melódicos de notas frías y
sintéticas
Mas la
aguja de droga dura la tienes ya clavada
en la vena de Kronos.
El
silencio felino enmascara tu soledad, y cual enredadera, la danza de la
muerte escala tu mente.
Fumas
tu último cigarrillo en el suelo, aparece la sombra de la luz
El passat 26 de novembre vam escriure un relat, assaig o poesia en relació a una experiència viscuda durant el cap de setmana.
Frederic Pérez
La inspiració llegint un diumenge...
Una veu vermell vertigen
-8è crit, colors de vida-
d'un destí remor de danses.
Poema de Bruna Generoso i Miralpeix
PANGEA
Ho sabia tot, em vaig girar d'esquena
i les calentes pedres es van esquarterar
una a una en el silenci d'un petó de tardor
mentre esperava que la felicitat vessés
dels teus llavis envermellits tota la nit.
Ho sabia tot, vaig dormir amb el teu alè
encès dins l'instant que tot va fluir,
cercles de temps sense memòria
l'univers amb el so amortit
de les pedres esquarterades
Ho sabia tot.
Ho sabia tot, em vaig girar d'esquena
i les calentes pedres es van esquarterar
una a una en el silenci d'un petó de tardor
mentre esperava que la felicitat vessés
dels teus llavis envermellits tota la nit.
Ho sabia tot, vaig dormir amb el teu alè
encès dins l'instant que tot va fluir,
cercles de temps sense memòria
l'univers amb el so amortit
de les pedres esquarterades
Ho sabia tot.
Adrián Guerrero
Destellos de oscuridad
Desde hace tiempo vive con cierto recelo. No puede acabar de
estar seguro de algo, pues pasa todo su tiempo sospechando de la realidad en la
que está viviendo. Está en continua alerta, intentando encontrar cualquier
señal que pueda indicarle que se encuentra dentro de un sueño.
El pasado fin de semana, en la madrugada que unía al sábado
con el domingo, sus sentidos volvieron a jugarle una mala pasada, pues él
finalmente había conseguido lo que tanto había buscado. Sí, lo había encontrado,
y tenía intención de mantenerlo. Pero en un instante fue testigo de cómo aquel
bien tan preciado se desvanecía, sintió cómo el pesado telón de la realidad
volvía a caer, ocultando una vez más todo lo que el inmenso escenario de su
sueño tenía intención de mostrarle.
De esa manera, despertó, volvió en sí. Abrió los ojos pero
no distinguió más que oscuridad, por lo que, instintivamente, hizo lo posible
por abrir aún más los ojos, pero sólo consiguió que le dolieran. Esas pocas
horas de sueño le habían bastado para obtener aquello que tanto había deseado,
aquello en lo que tanto había pensado. Pero nada era lo que recordaba, nada era
lo que su mente había almacenado.
Lo conoció durante poco tiempo, pero lo sintió de la manera
más intensa; sintió que ello llegó a formar parte de su propio ser.
Y aunque aquello con lo que había soñado cayó en las
tinieblas del olvido, la sensación que le había invadido trascendió las
confusas barreras que se encuentran entre el sueño y la realidad, y quedó
impregnada su alma de esa sobrecogedora sensación. Jamás antes había
experimentado un contacto tan intenso ni había alcanzado un grado de lucidez y
comprensión tal.
Esa revelación le proporcionó todo aquel conocimiento que
siempre ha ansiado poseer, la solución que siempre ha querido obtener.
Siempre ha tenido ese tipo de sueños durante la noche, por
lo que cada vez le resulta más complicado confiar en que realmente existe
aquello que tanto busca o si, por el contrario, se trata, sencillamente, de un
simple delirio causado por su escasa capacidad para conseguir establecer una
armonía entre su propia existencia y el mundo en el que le ha tocado vivir; nada
sino una mera ilusión que se ha creado en lo más profundo de su alma cuya razón
de ser se basa en su desesperado deseo por encontrar una respuesta que probablemente
no exista más allá de su mente, más allá de sus sueños.
Rosmari torrens
Rosmari torrens
Blanco de zinc
Hay días en los que si alguien te pregunta
si ha sido negro o gris
no sabrías qué responder.
No tanto por las nubes,
con un atardecer súbitamente tornasol
o un gris de Payne,
o los árboles verde-dorado
en la carretera de la Arrabassada,
sino por un blanco de zinc.
El de tu pensamiento, blanco, sin respuestas.
Con lo que es y está.
Sin instrumentos.
Sin nada que mezclar.
Un cielo-no-cielo, un no-azul.
Pobre de colores,
tu pensamiento es un punto y nada más.
No hay línea.
No hay donde ir.
No hay donde escapar.
La carretera sigue sus curvas
y, secretamente, le estás agradecida.
Ella y sus recodos son hoy tu única certeza.
Francesc Tàrrega
Cap de setmana: (Sant Martí)
No és que no li agradés sortir de cap de setmana al
Montseny. Però l’anunci d’un temps convuls amb pluges persistents i abundoses
no engrescava massa sortir de casa.
D’altra banda,
una cartellera de cinema generosa d’un seguit de films estrenats divendres
resultava d’allò més engrescador per romandre a ciutat.
Al cinema anàvem de tant en tant , sobretot, els dies plujosos
i algun que altre divendres al vespre, al barri de Gracia. En sortir de la sala
picar quelcom al Salambó, a tocar del
carrer Verdi, és el complement cinematogràfic ideal per alabar o posar a parir
la cinta.
Aquesta tardor
afavorida per les persistents pluges, els boscos del Montseny estan farcits de
boletaires que abandonen en massa la ciutat. Rengleres de gent amb la canalla,
carregats de cistells de vímet, remenat tot el que troben, aixafant el que no
veuen i fent malbé el sotabosc es la típica de tardor. Una plaga que cada
tardor creix, cada vegada més.
No “cacen
bolets”, materialment els arrenquen a mà de soca-rel, enlloc d’emprar una
navalla i tallar la tija per tal de mantindre l’entorn òptim per a la propera
temporada. Altres ataquen els castanyers picant les rames amb branques seques.
Diumenge tarda,
la caravana de retorn es lenta i penosa. Retornen a casa amb els atuells buits,
embafats com porcs d’un dinar més que abundós als restaurants que fan l’agost i
venen com mai bolets vinguts d’arreu: de
l’Aragó, de França o de Romania, com si fossin collits a casa nostra.
- Alguna
mostra de bolet hauràs de portar a casa. No?
La pluja no va
deixar de caureu durant tot el cap de setmana. Els regalims d’aigua baixant
pels vidres entelats van ser omnipresents a finestres i balconades. El caliu de
la llar feia apropar una mena d’ enyor llunyà,
una barreja de pensaments melancòlics embolicats amb la boira baixa que
no deixava entreveure dos metres més
enllà de la porta d’entrada.
Els gats
salvatges puntuals a la cita del cap de setmana. Tan aviat com senten remor per
la casa obren els ulls com a plats, de bat a bat, albirant si unes quantes
restes del s àpats aniran a parar al seu lloc de costum.
Mentrestant, no
paren de miolar i picar els vidres de la
porta d’entrada, neguitejant-se per l’espera. De menjar, mai no en tenen prou.
La boira continua baixant, la grisor és solemne.
-
Els ocells han deixa’t de piular
-
Tothom resta dins les cases prop la llar
-
La pluja persistent n’és la reina del
Montseny
Alberto Lendinez
Metamorfosis
La lluvia era ácido para sus mejillas…
Con una chaqueta negra y encapuchado, caminaba cabizbajo con
la música como única guía, rehuyendo el gentío que se congregaba en la calle de
la iglesia para visitar el mercado medieval que, muy a su pesar, se había
preparado ese fin de semana.
Con un nerviosismo temeroso, deseaba no encontrarse con
ninguna cara conocida, en especial con una…
En un arrebato infantil, se quitó las gafas mientras se
repetía a sí mismo:
- “Ojos que no ven, corazón que no siente”
La multitud iba quedando atrás y las calles cercanas de la
principal restaban solitarias. Era el escenario propicio para despojarse de su
resguardo y permitir a la luz artificial de las farolas dar la bienvenida a su
desnudo rostro.
Caminando cuesta arriba, llegó a una urbanización transitada
sólo por el viento y el rumor de las hojas de otoño. Su seguridad iba
aumentando con cada paso, y su semblante serio y miedoso se transformaba en una
picaresca mueca, rebelde frente el paisaje que se alzaba en el horizonte.
- No deja de ser una curiosa crisálida – pensé para mis
adentros, mientras observaba en un espejo al caminante.
Sus recuerdos cobraron vida. Se veía a sí mismo y a ella
separados por un muro invisible de prudencia y respeto. Unas miradas esquivas
que perseguían una sonrisa furtiva. ¡Y pensar que un solo gesto de aprobación
bastaría para alegrarle el día…!
Pero todo se esfuma en un segundo y, frente a una puerta, el
caminante detiene su marcha, mira el reloj y da media vuelta. De nuevo, nervioso;
de nuevo, inseguro; de nuevo, perdido; de nuevo, su capucha cubre su rostro.
Y, entre tantos sentimientos confusos, la letra de una
canción le susurra al oído:
“Aprendiendo a perder en cada paso que das”
Toni Gassó
Hivern
Aquest cap de setmana,
les places estan buides i segueixo per instint
en cada carrer, girant,
esquivant parets,
el gir és dur però sincer i et segueixo
sense perdre el pas per no desconectar-me dels somnis
que tinc reservats per tu,
aquesta nit.
Et somio veient un paisatge que em commou
i em faig petit entre el teu cos
i t’ agraeixo,
el nostre hivern.
Gisèle Corboud
Gisèle Corboud
¿Qué es lo que he hecho este fin de semana?
Los fines de semana son para mí totalmente distintos que lo podrían ser
para la normalidad de la gente. En absoluto son para descanso y recuperación
del stress acumulado a lo largo de la semana laboral. Tampoco lo son para gozar
de la compañía de los seres queridos, familia, amigos, etc. En realidad son una
continuidad de los días laborables, pero normalmente con un notable incremento
de trabajo y de soledad.
Trabajo, porqué es cuando hago el
doble del que podía hacer a lo largo de una jornada laboral cualquiera, sin
descanso alguno a excepción de: cuando finalmente puedo tomarme un poco de
tiempo para ingerir algún alimento que me permita seguir con la energía
suficiente para continuar trabajando.
Soledad, porqué es cuando mejor puedo comprobar la gran soledad, valga la
redundancia, en la que me hallo. No es que ella me disguste, al contrario; se
navegar perfectamente en sus, a veces tormentosas, aguas; sabiendo que
finalmente la calma volverá a ellas, pero hay algunas fechas especiales en las que
en realidad me gustaría carecer de ella; y la de hoy, es una de ellas.
Estamos en plena festividad de la Pascua. Para unos es una fiesta de
celebración religiosa pero para mí, es la reunión de la “Familia” que celebra
la llegada de la primavera, del cambio estacional, del despertar de la
naturaleza a una plena fogosidad creadora y productora tras un periodo de
hibernación forzoso en la que toda actividad queda reducida a la mas mínima
expresión, y en algunos momentos a ninguna, en la que la soledad aún se hace más
impactante.
Hasta hace bien pocos años yo seguía cultivando nuestra tradición ancestral
enseñada por mi padre y que consistía: en el día anterior al lunes de Pascua,
el domingo, en colorear unos huevos, que previamente habían sido cocinados, de
bellos y llamativos colores; y seguidamente,
tras embadurnarlos de aceite para que brillaran, se envolvían en papel
de seda escribiendo en su lazada el nombre del destinatario al que iba
dirigido.
Era un trabajo en el que todos los miembros de la familia participaban. Las
mujeres con los niños se dedicaban a colorear los huevos y los hombres a
esconderlos para que al la mañana del día siguiente toda la familia reunida
fuera en su búsqueda antes del desayuno. El recuerdo que guardo de esta
festividad pagana dedicada a la fertilidad y cuya imagen está representada por
el Conejo de Pascua, me llena de alegría.
Oír los gritos de júbilo de los pequeños y no tan pequeños al hallar su
paquete de huevos, que supuestamente había sido dejado por el Conejo de Pascua,
confirmaba el total despertar de la vida en todos sus aspectos; era el
preanuncio de la pronta llegada de la bonanza estival y con ello el dejar tras
de sí la fría e inhóspita temporada invernal que había obligado a la vida a
guarecerse en el interior, agazapada hasta el momento en que de nuevo pudiera
eclosionar al exterior.
Ahora ya no oigo nada, sus voces han desaparecido en el tiempo al igual que
el canto de la naturaleza parece haber sido disipado por el repiqueteo del agua
cayendo de forma continuada al igual que las lágrimas que brotan de mi interior
lamentando su ausencia. Lágrimas de amor e inocencia perdidas, lágrimas por una
soledad no deseada pero si tenida; en definitiva, lágrimas de añoranza de un
deseo no cumplido: tener una familia.
Júlia Costa
TARDA DE DISSABTE
Era
un dissabte ensopit i rúfol, un d’aquells dies en els quals la tardor ofereix
la seva imatge més depriment i menys poètica. Havia plogut sense ganes, no feia
fred però la humitat barcelonina es ficava fins al moll de l’os, com sempre.
Al
seu petit despatx el marit de l’Emília endegava la maqueta d’un avió, era una
afició antiga, que darrerament havia recuperat. Ella va pensar en anar al
cinema, al teatre, però una mandra fonda i la seguretat que cap pel·lícula no
era prou interessant com per fer-la animar a mudar-se i sortir de casa la va
acabar d’aclofar al sofà.
Va
intentar dibuixar una mica, sense ganes ni bons resultats. Tenia moltes
aficions i feia un gran nombre d’activitats des que s’havia jubilat però potser
per això mateix també resultava agradable, de tant en tant, fer el dropo.
Aquella
mena de dies el seu fill, jove, els anomenava dies moc. Era un nom molt adient, semblava que suraves enmig d’una
gelatina que t’immobilitzava i aclaparava. La televisió era el complement ideal
en aquells casos, així que va agafar el comandament i va començar a passar
canals, documentals sobre micos, telefilms poca-soltes, bestieses sense suc ni
bruc.
Aleshores
es va ensopegar amb un programa xaró però distret. La presentadora, una senyora
grandeta i encotillada, que tenia una certa fama en els mitjans de comunicació
dedicats a la tafaneria incombustible, anava vestida de groc canari i de
carbassa viu.
Enmig
d’anuncis diversos destinats a la tercera edat, cremes per a les arrugues,
compreses per a les pèrdues de pipí, iogurts que feien minvar el colesterol i
col·leccions de compactes amb música de boleros, la dama va presentar tota una
família extensa, que va anar ocupant els seients del plató, la d’un antic
cantant de cobla andalusa mort feia alguns anys. La vídua, un germà molt
vellet, els fills de la primera dona, els fills de la vídua, que era la segona,
i alguns néts...
Ja
li havien comentat que aquell era un programa per a jubilats. Feia poc temps
una amiga, després de veure’l, l’havia telefonat per comentar-li com havien
envellit els components d’un grup de cançó molt anomenat feia anys, les dones
estaven arrugadíssimes, una d’elles anava amb bastó i l’altra tenia un metre de
papada, els homes duien perruca i també s’havien apergaminat, jo no vull envellir així, havia
exclamat, gairebé enfadada davant de la constatació evident del pas del temps
malgrat cremes i vitamines.
Pel
programa van passar antigues filmacions del cantant, pertanyia a una època de
cinemes de barri, discos sol·licitats i poques alegries. En aquella època el
senyor li semblava antic i caspós, ara li havia de reconèixer la grapa, en el
seu gènere i fins i tot les lletres de les cançons eren força poètiques, ben
mirat.
A
casa de l’Emilia eren molt catalans però tenien una debilitat que ella no
entenia per la cobla andalusa, pel flamenc. La família del cantant n’evocava la
bondat, com havia ajudar a d’altres artistes, els fills més joves també
cantaven, força bé per cert i amb un estil més adient al present.
El
temps, va pensar l’Emília, tot ho millorava, les cançons passaven de velles a
antigues, d’antigues a clàssiques. La senyora vestida de groc i taronja,
talment una sortida de sol pintada per un parvulet, va tornar a interrompre el
programa per anunciar bajanades i ella ja en va tenir prou. Va tancar la
televisió i se’n va anar a l’ordinador, tenia una novel·la començada que es
trobava una mica bloquejada, tot i que s’havia fet un esquema i endegat alguns
apunts sobre els personatges.
De
sobte li va venir la inspiració i va escriure a doll tot un nou capítol mentre
la tarda es convertia en nit i tot s’enfosquia de forma ràpida i tardorenca, el
mateix que quan de petita, durant el mes de novembre, sortien del cine del
barri després d’haver vist un programa doble que incloïa una pel·lícula
espanyola, potser protagonitzada pel cantant evocat, una altra d’americana, més
‘professional’ i, evidentment, el NODO.
Ingrid Garasa
Vallcarca, caminars sota les llums de les set i pujada per
la muntanya esglaonada. Cada escala
redimia els meus pecats. Però tot deia que m’estava perdent en el dèdal dúctil de
l’ascens que Dante va anomenar Purgatori. Sí, arribava ja a l’últim dels tres jardins, el pèrfid vermell. Però, a diferència dels pecadors de la Divina
Comèdia, que sentien esperança en cada nou pas, jo volia arribar a l’infern d’aquella
nit de febrer. Per què? perquè era vitalista, Nietzscheà, amb un punt melodramàtic
però ben realista. Així que no hi havia res més grat que sentir- se ateu
en aquell moment. Saber- se àliga
allunyada de tota moral, sentir que l’aire dels eterns passadissos del metro
eren els crits dels àngels portadors d’espases de foc que perdonaven, una mica més si s’esqueia, les
esgarrapades de les meves vides passades.
Mirades ennuvolades entre la calor humana d ‘hora punta
urbana. Intentava escriure paraules concises, lineals i depurades, però aquell
viatge m ‘ho impedia. Sabia que en el fons m’esperava el regne del paradís.
Faltaven,segons les indicacions del meu guia, menys de
cinc minuts per arribar-hi. Els rius Lete i l’Eunoe em seduïren. No vaig dubtar
en beure del primer, que em va fer oblidar els meus errors. I quan la pluja va començar a cridar el seu
nom, la porta va obrir-se. Ell va aparèixer , ràpid i embolcallat pel fred. I
amb ell , el riu Eunoe, del qual també
vaig beure i em va fer recordar tot allò positiu de temps enrera.
Ambdós vam
transhumar. El cau era allà, blau, verd, potser també vermell. El segon
viatge acabava de començar. No era ara un viatge Dantià,però, n’era un de
mortals que no tenien gaire por als seus pecats.
Rosmari Torrens
Blanco de zinc
Hay días en los que si alguien te pregunta
si ha sido negro o gris
no sabrías qué responder.
No tanto por las nubes,
con un atardecer súbitamente tornasol
o un gris de Payne,
o los árboles verde-dorado
en la carretera de la Arrabassada,
sino por un blanco de zinc.
El de tu pensamiento, blanco, sin respuestas.
Con lo que es y está.
Sin instrumentos.
Sin nada que mezclar.
Un cielo-no-cielo, un no-azul.
Pobre de colores,
tu pensamiento es un punto y nada más.
No hay línea.
No hay donde ir.
No hay donde escapar.
La carretera sigue sus curvas
y, secretamente, le estás agradecida.
Ella y sus recodos son hoy tu única certeza.
El passat dilluns 3 de desembre l'Alberto Lendinez ens va proposar escriure un relat, poesia o assaig en relació aquestes dos cançons.
Francesc Tàrrega
(Elefant Ghun Beirut)
La música començà
a sonar.
Era una balada de
suau de tacte a l’oïda, com si d’una pell tèbia es tractés quan la ressegueixes
amb el palmell de la ma, gairebé sense tocar-la, eriçant-la.
Poc a poc els
instruments de vent fan acte de presència i la balada s’enlaira cap un ritme més
intents, gairebé semblen els compassos d’una ranxera mexicana.
Ella; respirava al ritme dels instruments i del cor de veus què, de tant en
tant, accentuaven els compassos més intensos de la peça que apareixien i desapareixien
entremig de les notes musicals.
La gandula de
coto teixida en algun indret d’Indonèsia, estava fermament fixada a la paret de la porxada exterior de la cambra i orientada
cara mar. Lloc ideal per deixar anar lliures els pensaments i la mirada perduda
fixada en la immensitat de l’horitzó llunyà, mentre la sensació musical anava
resseguint tots i cadascun dels espais
més íntims del cos, fent-lo sentir viu.
Des del darrera
de la finestra, entre l’entramat enreixat de la persiana de bambú, ell;
se la mirava i remirava bocabadat, amb
por de trencar l’encant d’aquell moment especial que furtivament guaitava com
viciós voiyeaur contemplant el tendre
plaer musical aliè.
Esperava gelós que la balada acabés per apropar-s’hi
sigil·losament i resseguir amb la punta dels
dits aquell meravellós cos de dona, bronzejat al sol de l’Índic sota la
transparència sensual d’aquell vestit de gassa pegat al cos que tan l’afavoria.
Alberto Lendinez
HEAR YOUR PRAYER (YUKI KAJIURA)
Alberto Lendinez
HEAR YOUR PRAYER (YUKI KAJIURA)
Limbo
Paseando por los rincones de mi mente, en un estado de shock
perpetuo, descifrando las sombras y los mensajes de los recuerdos, me paro a
descansar en el lago de los futuros inciertos mientras observo a dos niños
jugar con un balón de fútbol en muy mal estado, usando como portería los
troncos de dos pinos.
Mi yo, absorto en sus pensamientos sigue con los ojos el ir
y venir de la pelota, el monótono ruido del pie golpeando el cuero, las risas
de los chicos…
Aquello, que le estaba enviando un constante mensaje cifrado
al pasado, optaba por ignorarlo. Seguía centrado en sí mismo, en un presente
acomodado en una especie de limbo; entre el ayer y un mañana parecido.
De golpe, un balonazo le sacó de su coma cerebral. El
impacto le hizo recobrar la lucidez. Uno de los chicos, (el rubio de los rizos
de oro y ojos melosos) se acercó a mi yo y le preguntó:
- ¿Está bien, señor?
- Sí, pero tened más cuidado, pequeños – respondí
El niño sonrió y se disponía a marcharse, pero antes, se
volvió a girar y me preguntó:
- ¿Usted se acuerda de cuando era pequeño?
Anonadado ante la impertinente pregunta, miré de un lado a
otro y me humedecí los labios. ¡Qué pregunta más estúpida! ¡No soy ningún
vejestorio! En fin, tan sólo es un niño, un estúpido y soñador niño…. Tras una
risa forzada, respondí:
- Prefiero no acordarme
El niño me miró y se rió a carcajadas. Se reía de mí; un
niño, un niñato malcriado e insolente se estaba mofando de mí. Ante mi
descolocada imagen, el niño volvió a mirarme y me respondió:
- ¿Y entonces, qué hace aquí?
El tiempo y el espacio se detuvieron. Todo se torno blanco,
gris, negro… Todo se desvanecía entre símbolos codificados que no entendía. Los
árboles, el río… todo desaparecía ante mis ojos, mientras el niño se iba.
Sólo entonces me percaté de que todo lo que me rodeaba era
mi yo, yo mismo. Yo era el río, el tronco del árbol, incluso era el vacío… yo
era todo… menos el niño.
Escric amb el meu cos
sense cap més ment que l’ànima,
els batecs s’esgoten
però no tinc por
de veure el que hi ha
enrere.
Perdo forces que
s’avituallen en l’interior,
estan deslliurant el
meu revox oxidat de tants assajos.
Es desplega com mai
però ser que s’acaba la cinta,
no em puc queixar, he
viscut, però m’agradaria
seguir donant voltes.
No em fa mal deixar
de gravar però si
me’n fa deixa deixar
d’escoltar-vos.
No em queda directe
per compartir i tot començar a diluir,
ja no despertaré i arribo a la marca…
Bon sols i llunes a tots,
ens retrobem en la
porta de servei.
(Elefant Ghun Beirut)
Si una bici passés a prop meu em decidiria. Diria:
“Hi vaig. Vaig al port. Vaig al port i m’embarco”. I succeeïx. La bici passa.
“Ningún mar en calma hizo experto a un marinero”,
altrament dit, sense onades, el mariner no apren a navegar.
M'embarco. El vent em bufa més enllà, fins a l’horitzó, aquell horitzó on un cormorà va deixar línies de tinta, d’aquelles no paraleles com el full d’un pentagrama, d’aquelles que s’entrecreuen i composen paraules mal rebudes i mal transmeses. Un horitzó que es doblega poc a poc com un hemisferi. Caminaré cap a l’horitzó, deia el meu poema, arriscant marees circulars.
M'embarco. El vent em bufa més enllà, fins a l’horitzó, aquell horitzó on un cormorà va deixar línies de tinta, d’aquelles no paraleles com el full d’un pentagrama, d’aquelles que s’entrecreuen i composen paraules mal rebudes i mal transmeses. Un horitzó que es doblega poc a poc com un hemisferi. Caminaré cap a l’horitzó, deia el meu poema, arriscant marees circulars.
El horizonte marino
sigue resuelto el curso de su
tinta
no se dirige hacia delante, a lo
profundo,
sino hacia el lado derecho en el
que escribo.
Caminaré hacia allí y en lo
remoto
al no temer mareas circulares,
y el cormorán entintado
resolverá en un vuelo súbito el
misterio.
Son sus alas-esponja
la palabra, la sal y el alimento
y es mi lápiz nocturno
compositor de antiguos besos.
(...)
La línia de l’horitzó progressa cap a la dreta, sense espais en blanc,
sense pauses, però l’aire, malgrat tot, no manca a la meva veu cantant, i la
meva mà, que escriu, no es cansa. Navego alhora cap a endins del mar. Que el
vent em bufi el rumb i bufi la roda del destí, aquella carta del tarot que,
sense aire, no gira. Avui el mar està en calma i no guaito tsunamis a
l’horitzó. Toco de peus a terra més que mai en aquest vaixell, a alta mar, amb
la ressaca.
El cormorà, de sobte, deixa caure les seves ales entintades, i algunes
gotes de tinta es vessen sobre la meva esquena, i jo no em moc. Com ell, el meu
plumatge absorbeix els líquids, i la remor de les onades acompanya la meva
absorció lenta d’aquest negre fum que voldria ser blau d'ultramar.
Mercè Portavella
HEAR YOUR PRAYER (YUKI KAJIURA)
HEAR YOUR PRAYER (YUKI KAJIURA)
Si
existís un lloc tan pur …
on les flors no es marcissin,
on el temps no tingués pressa
i el Sol lluís molt més clar…
hi aculliria a tots els sers més estimats…
per gaudir d’aquesta pau,
d’aquesta llum,
d’aquest
espai únic,
i dansaríem al so d’una melodia suau…
ens abraçaríem sense pors ni prejudicis,
dibuixaríem somriures més francs
i cap més por ens empaitaria…
Si
existís un lloc tan pur…
Júlia Costa
HEAR YOUR PRAYER
(YUKI KAJIURA)
Pel llarg camí del vent els pelegrins
avancen.
Són del país llunyà on el sol sempre enceta
El seu camí silent, constant i universal.
Caminen sense pressa, el temps no té
fronteres,
La vida no els inquieta, han renunciat a
tot
Menys a aquesta pregària llançada a les
palpentes
A un déu indefinit de santuari incert.
M’he afegit al seguici, encara l’esperança
Em fa creure que hi ha un final del camí
On tot el cansament esdevé pau eterna
I on algú escolta encara les pregàries perdudes.
La música llunyana acompanya la ruta,
no ho fa amb el so marcial dels himnes
militars
ni amb el ritme esforçat dels vells cants
muntanyencs
ni amb el to esbojarrat dels balls de
carnaval.
Es tan sols melodia del vent i la
distància,
El so de les esferes i dels mars més
tranquils,
La pau definitiva, la poesia antiga
Que acompanya, precisa, el pas dels
pelegrins.
Adrián Guerrero
HEAR YOUR PRAYER (YUKI KAJIURA)
Adrián Guerrero
HEAR YOUR PRAYER (YUKI KAJIURA)
Ciencia o
ficción
Sobre
vuestras cabezas se alza
el sagrado
cielo que yo piso;
sobre la mía
está ese infierno que
tornó en
esclavo al santo más sumiso.
No existe
versión más fiel del cielo
que la que se
nos prohíbe ver;
rechaza la
Verdad , universal anhelo,
tan sólo
aquél que teme saber.
¿Dios? ¿Qué
es, sino la ignorancia
con otra
palabra a modo máscara?
¿Qué es, sino
la única y cruel verdad;
sino la
mentira que se pagó más cara?
Ingrid Garasa
HEAR YOUR PRAYER (YUKI KAJIURA)
Ingrid Garasa
HEAR YOUR PRAYER (YUKI KAJIURA)
Té
primaveral
Lluvia
cereza mi alma
El atardecer
De noche
fresca
Plateado el
arroyo
La luna gime
No hay comentarios:
Publicar un comentario