Treballs Eduard Mallén

Exercici 7:

Escriure un relat, poesia, conte o assaig utilitzant com a disparador bona nit.

Per a un detectiu, treballar en un nit plujosa és com intentar cordar-se les sabates amb les mans untades amb mantega, és a dir, fotudament difícil. I no ho dic pel fred o la humitat; que es van infiltrant inexorablement fins els ossos per moltes capes impermeables que portis; sinó per l’acció de la pluja mateixa. Les proves fresques desapareixen més ràpidament, la sang es dilueix i canvia d’àrea, les petjades s’esborronen i en general els teixits adquireixen noves propietats que no haurien de tenir.

I aquí estic, prenent-me un horrible cafè per emportar, sota aquesta dutxa inacabable de plugim desganat, esperant que els forenses acabin.

-          Senyor Ferrell?

La meva nova companya, acabada d’arribar de l’acadèmia, s’escarrassa en intentar impressionar-me amb dades útils. Tant de bo fos capaç de dir correctament el seu nom.

-          Què tens, Grunebald?

-          És Gruenewald, senyor Ferrell. Em sembla que hem trobat al senyor Estevez, o al menys el que ens en faltava.

L’Anselmo Estevez va desaparèixer de casa seva fa una setmana. Els va dir a la seva dona i a les seves filles que anava a comprar tabac i que tornaria de seguida, abans de l’hora de sopar. El senyor Estevez tenia per costum prendre un quinto al bar mentre es fumava la primera cigarreta, i de vegades també llençava unes quantes monedes a la màquina recreativa. Però de seguida, tal com prometia, tornava a casa per sopar.

Aquell dia no ho va fer, i vam trobar el seu cos decapitat ahir a la tarda, prop del moll.

Passem dins del magatzem atrotinat on alguns diuen que m’hi posaré les botes. Tinc fama d’encarregar-me dels casos més escabrosos i relacionats amb coses sobrenaturals. Aquest cop tenen raó. El que ens trobem és potser la major col·lecció de cranis humans mai reunida.

Estan distribuïts en enormes prestatgeries, tots molt ben col·locats en tosques vitrines, submergits en una mena de solució amb formaldehid. Cada vitrina té una targeta amb lletres escrites.

-          Ara ve la gran pregunta. Perquè? – Fa la meva companya, que obre la marxa il·luminant-nos el camí amb la llanterna.

-          Dona, quants cranis hi deu haver, aquí? És un magatzem gran i les prestatgeries arriben fins el sostre. Mil, potser? Segur que qui ho ha fet té els seus motius, però també és ben segur que nosaltres no els arribem a entendre mai, encara que enxampem als culpables i aconseguim que ens ho expliquin.

-          Deus tenir alguna hipòtesi. Hi ha tota una subcultura relacionada amb el robatori de cranis. Els 71 de Zarautz, els fets de Talca...

-          Sí. I Mozart, Haydn, Descartes, Goya i el Papa Luna van ser enterrats sense el seu cap. I algú va robar el cervell de Einstein i el de Kennedy. Però això és diferent, algú està col·leccionant caps de fumadors...

La Gruenewald il·lumina una vitrina amb la seva llanterna, com per atzar. El cap fresc del senyor Estevez em mira amb els seus ulls reblanits, com de peix. A la vitrina hi posa Eb-Et:101.

-          Pobre home. Fumava com un carreter, era jugador i tenia principis d’alcoholisme, però carai, malgrat tot era un bon cap de família. Quina ironia.  

-          Les proves forenses no són concloents, encara. Potser no sigui un patró vàlid.

-          Això ho decidirem demà. Me’n vaig a dormir, Grundal.

-          És Gruenewald. Bona nit, senyor Ferrell.

La meva companya va a reunir-se amb la resta de l’equip, deixant-me sol amb el meu cafè fred. Tinc la impressió que aquest assumpte em portarà de cap a partir d’avui.  

Exercici 13:

Escriure en relació a l'estiu un relat, assaig, conte o poema.

El sol torna a calentar, i can Rata comença a omplir-se novament de famílies que acudeixen com eixams per a donar-se un altre tiberi. Aquest calorós dia d’estiu s’hi ha congregat una gentada d’impressió. N’hi ha de grans, de petits, de joves que acaben de sortir al món i d’ancians que no duraran un altre dia.

Quan ets un dels nostres, menjar és més que un acte social. Primerament perquè d’àpats n’hi ha molt pocs, al llarg de la nostra vida; gairebé tant pocs com veure sortir o amagar-se el sol.

En segon lloc perquè ho fem tots junts, sense molestar-nos ni rondinar perquè un s’afarti més que un altre. I sempre hi ha menjar per a tots, i mai en faltarà, així s’acabi el món! Me n’oblido ja de la meravellosa sensació que et proporciona saber que el propi menjar i el lloc on te’l menges són la mateixa cosa indivisible.

Can Rata és això i molt més, al menys per al dia en curs. Diuen els més vells que existeix des de fa ben bé una setmana, però això és difícil de comprovar. Ni tan sols el vell Biel s’ho creu, i això que és el moscot més ancià que hi ha per aquí.

En Biel Segur va néixer a l’inici del mes d’Agost, ja té més de vint dies de vida. Diuen que va sobreviure a un esdeveniment anomenat “Concert d’Estiu”, una força de la naturalesa plena d’aliment abundant en forma de suor infinita, però caracteritzada per altes dosis de violència aleatòria sense fi. El vell Biel va perdre a molts amics i familiars durant aquell llarg dia, i encara es mou neguitós i remena les ales quan sent un soroll remotament semblant a una manotada.

Quan li preguntes perquè detesta l’estiu, quan és la nostra millor estació, et respon amb escarafalls:

-          És la única cosa que conec ni coneixeré, aquesta calor insuportable! A l’estiu tota cuca viu, diuen. Ha! El que passa és que proliferem estrepitosament, però t’asseguro que dels que neixen, en cauen també un fotimer. Així que què hi guanyem?

 

Treballs Mabel Escribano

Exercici 7:

Escriure un relat, poesia,conte o assaig utlilitzant com a disparador bona nit:

LA DAMA DE LA NOCHE

Dormitaba una estrella en el charco

donde un gorrión saciaba su sed

yo contaba adoquines presos en el asfalto

farolas mirando a un cielo sin luz

con los brazos abiertos

esperando la caricia de una nube generosa.

Ella -la clochart de la noche barcelonesa-

seguía acumulando bolsas llenas

de memorias, ciertas e inciertas

bolsas baratas de un todo a cien

elitistas de Gucci,

verdes de un Corte Inglés con asas reforzadas

perdidas entre el maremágnum

de galletas maría

naranjas secas

y revistas de reinas y princesas.

Ella aseándose en la fuente

de La Sagrada Familia

me miró desde la altura

de su miseria digna y con un gesto

donde la indiferencia le servía de pijama

me dijo "¡Buenas noches!"

Exercici 8:

Escriure en relació a la soledat un conte, assaig, poema o relat.

Justo en esa esquina, la soledad me espera,

a su lado un gato se limpia la cola,

y dos niños discuten el juego de Messi.

Justo en esta esquina, donde el corazón duerme,

late tu nombre ochenta veces por minuto

y no se calmarlo,

mientras el médico me receta pastillas para la tensión.

Aquí nos juntamos, cual parada de metro,

los que amamos y aquellos que no saben amar,

los necios, columpiando esperanzas,

muertas antes de nacer.

Aquí dormimos los sueños no natos,

intercambiamos cromos..."No me amó" -lo tengo repe-

y vale por tres aquel que dice "Y seguimos siendo amigas",

porque las mentiras dichas a conciencia,

valen por tres y en ocasiones, cuatro.

Justo en la esquina, un hombre canta,

destrozando la canción que llamamos "nuestra".

Hace calor, mi piel llora el aire que no respiramos juntas.

Aquí la luz se duerme,

se enrosca entre mis brazos

y espera esa melodía que nunca te canté

por miedo a despertarte.

Suena un blues,

se encienden las luces y mi móvil, esconde su vacío

avisándome con fuerza...ya son las cinco.

Es mañana

acabo de matar el "hoy"

aplastado entre mi soledad y

la falta de amor que hay en tus ojos.

Exercici 9:

Exercici lliure:

Aquella mujer me miró con tanta intensidad que me sentí ruborizada desde la cabeza hasta la punta de mis botas.

Se dio cuenta de mi turbación y sonrió más ampliamente que instantes antes.

Siguió hojeando el periódico y yo volví a mirar el reloj y a la puerta, por donde no entraba nadie, pese a mis ruegos internos.

...La volví a ver mediante el enorme espejo de la barra del bar, y me devolvió la mirada, esta vez con mayor descaro.

Suspiré aliviada al verle. No me di cuenta de que ella se había levantado y venía hacia mí.

Juan me hizo una seña. Tenía que hablar por teléfono y entró en la cabina.

Sentí su respiración cerca de mi oído, al tiempo que me preguntaba si Juan era mi novio. Le dije que no, que era mi marido.

Olí su perfume al tiempo que volví la cara para mirarla. Era una mujer de un atractivo poco común, no disimuló su acento francés ni se apartó un ápice de mí.

Sonrió al inclinarse hacia la barra, mostrándome la firmeza y plenitud de sus senos. Se dio cuenta de que la miraba y cómo . Sonriendo me tomó de la mano y me arrastró con ella hacia el interior del bar, preguntando al camarero ¿Où sont les toilettes ?.

No dije nada, estaba absolutamente perpleja. Juan me miró desde la cabina telefónica, haciéndome un gesto de extrañeza. Yo no hice nada, salvo seguir su mano.

Al llegar al servicio, dijo algo en francés que no pude entender y entonces, tomó mi cara entre sus manos y sonriendo me apretó contra la pared y con sus dientes, tomó mi labio inferior, sentí un calor intenso. Un escalofrío recorrió todo mi cuerpo y no fui capaz de rechazar su lengua cuando la sentí en mi boca.

No sé cuánto duró aquel beso no lo sé. Abrí los ojos y ya no estaba. Me quedé un rato en el lavabo, intentando volver a la realidad.

Al salir, Juan me esperaba tomando una cerveza, le vi decir adiós con la mano. Seguí el gesto con la mirada y la vi sonreír desde la puerta.

Por la tarde Juan contaba a sus amigos, que de no ser por mí, habría ligado con una espectacular francesa que conoció en el bar, mientras me esperaba.

Exercici 10:

Escriure en relació aquest quadre (L'Ancià dels Dies de Blake) un conte, relat, assaig o poema.

.Pensaba desde el amanecer

de aquel día en el que apenas descansó.

Se  sintió dentro del reloj de sus horas

en un momento era segundero

posteriormente cuerda

esfera estática.

Sin saber la razón

estaba varado el día

entre la arena de la nostalgia

y el agua de la tristeza

Poco a poco

sintió el cansancio de las horas

arrastró los pies sin fuerzas.

No hubo mediodía

no apareció el atardecer.

Llegó la noche

con el cielo blanco

y la luna el cabestrillo.

Cosas de un anciano día

abandonado y triste.

Exercici 11: 

Escriure un relat, poesia, conte o assaig amb una d'aquestes tres paraules:

Arpa, corda i pluma.

Vuela la pluma en tu aliento

y soy pájaro de ala rota

suspirando por alcanzarte

desde el suelo.

Exercici 12:

Escriure un relat, conte, poema o assaig en relació aquesta imatge.

Era un laberinto de palabras

donde se perdía intentando componer

fonemas, unos tras otros

largo tren de letras inconexas

sobre extraños raíles

sin otra locomotora que la de sus ojos

camino que todos parecían conocer

alzaban la voz, abrían la boca 

de manera desmesurada 

y el suelo,  describía el sonido

de aquel precioso 

aparentemente divertido

juego, que su sordera 

no le permitía percibir. 

Exercici 13:

Escriure en relació a l'estiu un poema, assaig, relat o conte.

LLEGAMOS A AMSTERDAM

Vacaciones...Estamos de vacaciones. Mochileras sumando mas de ciento treinta años, pero la ilusión es la misma, aunque los riñones no respondan tanto.
Y de repente las bocas son perfectos túneles, la admiración se nos sale de los ojos, las mochilas y los zapatos que ya bailan queriendo ir a ver tantas maravillas que intuimos nos esperan...lo malo es que no tenemos ni idea de por donde. Somos dos personas muy pero que muy adultas...ejem, o sea...nos miramos y nos decimos "Information", y nos convertimos en investigadores privados de una lengua que utiliza las consonantes como si fuesen churros o alfajores, en su defecto. Pues esa I no es es es solo para los trenes. Bueno, pues finalmente nos señalan señalan muy bien educados ellos, según se sale a la derecha y el otro que a la izquierda...vamos que como el gusanito de Alicia pero bueno, salimos otra vez y allá que vemos otra I pero mas grandota, tipo ario. Esto funciona como en la charcutería, ale a tomar numero y a esperar. Un señor colombiano casi llora de la emoción de escucharnos hablar en español y argentino, no tiene hotel, esta cansado y no sabe ingles, y móvil descargado y a su señora le duelen los pies, el asía y parte de Cuenca y Badajoz. Luego de un rato en la cola, nos toca...pos no en español en argentino, na de na. Ale, Mónica a darle al ingles que para eso lo aprendiste. Las informantes, nos informan que tenemos que tomar el metro, hacer combinación o ropa interior simple, porque de la manera que nos lo explican, es lo mismo. Nos dan un papelito con la dirección y el dedo como el de Colon, señalando la M de metro holand.
Mas animadas que un concursante de la tele, nos vamos en busca del hotel perdido, a ver si soltamos las mochilas de una vez. El metro esta cerquita, casi pegado a la I de information, y claro eso esta muy bien. Vale...no vale, no hay taquillas, ah, pero ahí pone tikets y la flechita...sigue si haber taquillas. Ah, claro hay unos aparatitos amarillos para comprar...corre que no se escapen...jeje están en la pared.
No funcionan con monedas. Tampoco con billetes...Y si le canto eso de "Dame limosna de amores, Dolores?", pues tampoco y eso que a los holandeses les gusta el flamenco. Con tarjeta...bien la tarjeta hasta el fondo, como si buscásemos petroleo...y ahora la pantalla táctil...Dale Mónica, -y le da con toda la educación que tiene mi amiga, que es mucha- Yo si tuviese un martillo se iba a enterar la pantalla esta,...pues nada ni con educación la señorita maquinita funciona. Mira un palito de esos que llamas y te informa la voz de su amo, o de quien sea pero te informa. Y Mónica con un espíritu de guru indu, sonríe y suavemente aprieta el botón del "palito informativo" y el milagro sucede...una cosa parecida a una voz humana, responde
-Información?
Si
oiga que estamos en el metro
si, están en el metro
pero es que tenemos que ir a SUBANESTRUGENBAJEN, este donde esta el hotel.
-Si, metro
que si, que estamos en el metro pero tenemos que ir...y la voz esa, como que no se entera, y nosotras, con la maquinita, el palito parlante y sin saber como y por donde se va al hotel....QUE SI QUE ESTAMOS EN EL METRO, SO PALO PELMA...Se hace el milagro, yo creo que el bichito de los billetes me vio la cara que se me estaba poniendo de asesina en serie de maquinitas amarillas y después de que la paciente Mónica, preguntase en correcto ingles, a medio mundo como demonios funcionaba aquello, antes de que me liase a patadas con mis zapatos en perfecto español la maquinita nos soltó los billetes, y resoplando, nos adentramos en el metro, en busca de algún señor de amarillo que nos diera alguna formula magistral para llegar al nuestro hotel perdido....en algún lugar cercano mas o menos dentro de HOLANDA.

Treballs Aïda Sánchez

Exercici 7:

Escriure un relat, poesia, conte o assaig utilitzant el disparador bona nit.

En aquell aprenentatge, i  fins i tot vaig arribar a comprendre la obsessió científica dels descobridors d’ una vacuna. 

BON DIA

Cada matí li passava per davant i li dedicava el més enèrgic dels  meus  BON DIA, però  res, no deia res. Em mirava i m’ ignorava, aquella ignorància em treia totalment  de polleguera. No és tan difícil, em repetia  constantment, són dues paraules, només dues, i es més, son  ben fàcils. No ho entenc. Però algun dia ho aconseguiré pensava per mi, i seguia martiritzant-me amb aquella estultícia amb la que de vegades intentem aconseguir reptes imbècils que ens porten a cap lloc. Però així és l’ ésser  humà, tant intel.ligent per unes coses I tan caparrut per unes altres.

De vegades, penso en quin tipus de mecanisme devem tenir en la nostra desconeguda matèria gris, per intentar aconseguir sempre allò que ens resulta més difícil i sentir aquella mena de plaer torturador en la consecució de reptes impossibles.

Al dia següent tornava, em seia a la taula del davant  i em prenia el meu cafè amb llet natural i en got de vidre que tant donava per sac a les cambreres del bar.

 Joan, el tallat com sempre? Em preguntaven- però jo sabia que aquella pregunta estava marcada per un pensament intern que deia, Joan, torracollons, el tallat com sempre? Però en fi, cadascú havia de portar la seva creu i a mi a la feina m’ ho feien passar canutes, així que em sentia amb aquella espècie de dret autoconferit a poder fastiguejar a tos aquells treballadors que d’ alguna manera havien d’estar al meu servei.

Mentre esmorzava, tot maleint interiorment els crits del personal,  fullejava el diari  i aprofitava la part d’ Economia per repetir les dues paraules escollides  amb un to, que poc a poc cada dia anava perdent, aquell desig implícit de felicitat. Tant és així, que es va convertir en la meva obsessió, en la meva raó de ser, en el motiu per aixecar-me cada dia. Però com podia ser tan idiota.

BON DIA , BON DIA, BON DIA, em vaig proposar arrencar-li aquestes aparents senzilles paraules de la boca, vaig començar a llegir llibres que parlessin del tema, em vaig aficionar a explicar les meves tonteries en foros, i dedicava tot el meu temps lliure a intentar solucionar aquell estúpid problema que tot sol m’ havia creat.

La gent del voltant em mirava sorpresa, cada dia resultava més histriònic en la meva manera d’ actuar, de vegades sentia alguna rialleta de les comercials d’ HP que també prenien religiosament el cafè, en aquella mena de temple que havíem creat. Cada dia em sentia més encuriosit

El dia 6 de juliol vaig rebre la trucada del meu amic Flavi, que em deia que en el sopar del dia anterior, m’ havia trobat estrany, que estava com drogat,  que em veia diferent, com si tant  se’m en fotés la família, els amics i la resta , com si pensés en una altra cosa. -Estàs bé? em va preguntar.

-Si, es clar, que m’ ha de passar? tinc una feina perfecta, una família encantadora i una salut de ferro, que més es pot demanar? Me’ l vaig treure de sobre com vaig poder i li vaig penjar el telèfon.

Però aquelles paraules no em van ser del tot indiferents, em van fer pensar que  aquell tema ja se’m estava anant de les mans i que m’estava afectant massa. Frena- vaig pensar, no sé que et passa però sembles un desconegut.

Saps què, deixaré d’ anar aquell bar i s’ acabaran els meus problemes.

Dit i fet, vaig estar un temps sense trepitjar el MOS, cosa que  em va anar molt bé per la meva salut mental i la de la meva família, que per fi podia gaudir de mi en plenitud de facultats. Em sentia relaxat, tranquil, havia trencat aquells lligams  imaginaris que m’ encadenaven  a aquell indret. Però un dia en aixecar-me, els astres es van alinear de tal manera, que van fer que els meus peus dirigits pel pilot automàtic del meu cervell, em portessin cap  al carrer Dragueria on estava situat el MOS. Sense pensar, com qui agafa el cotxe i empren la ruta de la feina , vaig en entrar per la porta i vaig sentir un fort i nasal BON DIA,  que no donava lloc a malentesos.

No podia ser, els ulls se’m sortien de les orbites i no donava crèdit, aquell  tossut animaló ara repetia fins a la sacietat les paraules que jo portava mesos  i mesos dedicant-li, el pitjor de tot, es que no havia estat al seu costat per sentir la seva primera paraula. De la incredulitat vaig passar  a una forta tristesa que em va fer abaixar el cap, prémer les dents i tenir un fort sentiment de ràbia, que poc a poc va anar apoderant-se de mi. Cada vegada em sentia més i més  enfadat, ple d’ ira i amb ganes de cridar i de llençar-ho tot pels aires.

Joan no exageris, t’ estàs passant, t’ ordeno immediatament que deixis de pensar això. I  tot palplantat davant la balda  on estava col·locat el meu amic de viatge,  vaig decidir bloquejar el meu pensament, tot  imaginant-me  el meu cervell des de fora, com si fos un metge qui l’ observés i  amb una creu vermella que la travessava de dalt a baix. I com que encara no em  sentia del tot a gust amb aquelles sensacions, vaig decidir pensar que alguna mà desconeguda introduïa  en forma de negres paraules la següent frase: aquell grapat de plomes verdes podia dir bon dia gràcies als meus  titànics esforços.

Així que amb un somriure que semblava tensat d’ orella a orella, i ara si,envaït de serenor, el  meu dia es va completar amb el regal que aquell animal li havia fet al meu ego, en adonar-me’n que aquelles  amables paraules només me les dedicava a mi, en exclusiva.

Ningú pot arribar a imaginar com de feliç em feia escoltar cada matí aquelles paraules. Però el millor de tot es que aquella bestiola que aparentment només repetia i repetia, m’ havia ensenyat a dominar els meus pensaments. Fins  i tot,  crec que era conscient, perquè m’aclucava l’ ullet...

I si li ensenyo a dir  el meu nom,? NO¡ para, para , no t’ embalis Joan,

Deixa-ho córrer. Bona feina. 

Exercici 8:

Escriure en relació a la soledat un relat, conte, assaig o poema.

SOLEDAT

Sento les gotes d’ aigua que poc a poc llisquen pel teu cor, amb el desglaç que el sol provoca.

Et miro asseguda a la finestra recordant dies passats, amb ulls que s’  enfonsen i ennueguen, i es que  la meva joventut, de la mà d’ una inesgotable    vitalitat, mai van permetre el teu plor, tot pensant que alleugeririen el teu mal.

No vaig entendre la teva solitud i entronitzada en la meva ignorància pensava que l’ única opció possible era la de la vida.

Ingènua, però amb la força d’un huracà, dempeus vaig tractar de posar-te, sense tenir present, que el record de tota una vida, no s’ esborra amb la simple voluntat.

Ara et comprenc, t’ escolto i soc capaç de sentir el teu plor, però tu ja no tens llàgrimes i en silenci els teus ulls m’ ho fan saber.

Les teves paraules impregnades de tristor, de desànim, de final, esmicolen la meva ànima en sentir-les i no puc comprendre, perquè jo, no et serveixo d’ al·licient.

Egocèntrica penso, que la meva força té poder suficient, per fer girar el món en sentit contrari i només quan em paro a pensar en el vuit tant gran existent, puc des de lluny, acostar-me al teu enorme patiment.

Egoista al voler fer les coses com  les he sentit, però convençuda , de no poder fer-les diferent.

Sento no haver-me apropat a les teves necessitats, però em conformo pensant que una petita llum t’ he encès per continuar  endavant.



Exercici 9:

Exercici lliure.

VÉRTICE DE MUNDO

Me gusta tu mundo,

sin maldad,

Y naturaleza en esencia.

Me gusta tu risa

 tu amor puro

Sin condiciones

Maldigo tus gritos

Que no atienden a razones

Y te ofrecen perdón ausente de razón

Recuerdo tu singular sonrisa, en tu redonda cara.

Tu pesadez extrema

Repitiendo hasta el hartazgo lo mismo una y otra vez.

Desconcierto me causa, tu pereza desmesurada

Y no alcanzo motivo.

Aún recuerdo la ineficacia del tiempo empleado

para enseñarte todo, sin que aprendieras nada

No me olvido de tu fortaleza que

inmune al dolor padece sin muescas

Exercici 10:

Escriure en relació aquest quadre de Vermeer un assaig, conte, poema o relat.

Ni un solo día pasa

sin que mi pensamiento borracho

anhele tu sonrisa.

Esta vida grisácea,

almibarada se torna

cuando estás junto a mí

Pero mis ojos encharcados

 y este nudo que agarrota mi cuerpo,

anteceden al preámbulo del fin,

que amargamente se despide

sin conocer aún el final.

Exercici 11:

Escriure un poema, relat, assaig o conte amb les paraules arpa, corda i pluma:

Tu cuerda atrapa mi arpa

    y  me siento pluma.

EXERCICI 12:

Escriure en relació aquesta imatge un poema, relat, assaig o conte:

PARAULES DE PEDRA

Paraules de pedra

que enfonsen l’ànima

i refreden el teu cor.

Vent esglaiador 

que amb la seva força

et despentina

I a cau d’ orella

et xiula bruscament.

Plou negre

en  aquest núvol tou,

esperançat que demà

et somrigui i es fongui

en paraules de seda.

Exercici 13:

Escriure en relació a l'estiu un conte, assaig, relat o poema.

VENT D’ESTIU

El vent m’ apropa el crit d’un nen

que acaronat per l’ aigua, la intenta atrapar,

 Juganera  s’ escapa entre els dits

I tot feliç deslliça un  riu i se’l mira.

Embadalit l’ assenyala,

el pare l’ agafa i a cau d’ orella

una cosa li diu,

El nen riu

Sento el mar que em saluda,

 I jo alço el meu barret tot agraint la benvinguda

 I em sento viu.

De fons sona aquella cançó,

m’  agrada, l’ aprenc i la canto.

T’ agrada, t’ apropes  i et canto

Et parlo I t’ ofereixo beguda

l’ acceptes  del tot convençuda.

Et miro natural i espontània,

t’ has endut la meva ànima que sobrada

volia jugar

 i jo aquí,

 convertit en aquell nen

 al que  la mà no li  abasta.

Treballs Emma Fores

Exercici 10:

Escriure en relació aquest quadre de Vermeer (jove llegint una carta) un conte, relat o assaig. 

 Es pot perdre tot o bé retrobar-ho tot en un instant mentre mirava el quadre . La vaig veure, feia tant i tant de temps!, sobtadament els dies en aquell instant s'havien aturat, de cop em va mirar amb aquells ulls, aquella mirada que jo havia dibuixat a la nit tants cops en els meus somnis,.L'havia buscat en el cos en les abraçades, en les besades, en el somriure de tantes dones, però sempre hi era ella qui retornava a mi en un espai imaginari en un somni en les albades.

La seva veu sensual, el seu cos, la seva dansa perfecta fen l'amor, seguia igual no havia passat el temps malgrat jo em sentia vell, el cor em bategava amb un ritme accelerat, la vida em tornava a sorprendre i ara em feia l'ullet.Dolçament en trobava en un camí en un destí on inexorablement tenia que seguir-lo i mentre l quadre amb la seva llum amb els seus colors seguien il.luminant aquella estància.

Treballs Kevin Iglesias

Exercici 9:

Exercici lliure.

Manual de un corredor: sobrevivir al desierto.

Toma un descanso, respira hondo, bebe agua y relájate.

Piensa en el descenso, mira hacia el fondo, álzate.

Sabes que puedes, sabes que debes, conócete.

Premia a los tuyos, también ansían tu victoria, regálate.

No cumplas los deseos de los que quieren verte caer, motívate, 

sólo eres genio de aquellos que te han despertado, prívate,

ellos te aguardan en la meta, sé paciente, 

te esperan caricias, sonrisas y llantos de algunas, valórate.

Baila la danza de las arenas, deslízate por las dunas, diviértete.

Pero recuerda, sin sacrificio no hay éxito, esfuérzate.

Exercici 10:

Escriure en relació aquest quadre de Vermeer (Jove llegint una carta) un relat, poesia, assaig o conte.

                                  

¿Otro día más? No, este es diferente. El gallo ha cantado a su hora, las nubes se han quedado con la luna y el sol se ha despertado más radiante que nunca. Por si fuera poco, el cartero ha llegado a primera hora sin retrasarse y, la carta... no sé cómo lo ha hecho esta vez pero ya no hay mejor manera de pedírmelo. Definitivamente, no se trata de un día cualquiera, hoy es el día.

Tengo la mejor mano, las mejores cartas. Nunca pierdo nada cuando lo intento, pero esta vez sería imposible no ganar. Decidido, voy a ir. Ya estoy de camino. La gente me sonríe, todos me animan, nada puede salir mal esta vez. Espera... no... esta vez no, por favor, ¿¡por qué!? ¿¡Por qué me sucede esto!? Otra vez esta agonía que me limita y me hace sentir esta impotencia...

Me ha vuelto a pasar, estoy volviendo a casa. Tal vez mañana tenga más suerte, aún me queda esperanza, esperanza de que llegue el día en el que consiga hacer lo que realmente quiero.


Exercici 11:

Escriure un relat, conte, poesia o assaig en relació a una d'aquestes tres paraules:

Arpa, corda i ploma.

La mentira

No tengo pluma pero si un tintero lleno de sangre, de su sangre. Fresca aún de heridas recientes y profundas. Heridas no causadas por ningún cuchillo pero que resultan igual de punzantes. Heridas no causadas por ningún mazo pero que resultan igual de contundentes. Estragos causados por el arma más peligrosa de todas, la mentira.

Fruto del deseo y la lujuria, te arrastra hacia el mal de serte infiel a ti mismo. Sí, a ti mismo, porque sabes que tú no eres así, no herirías a nadie de esta forma, ni tan solo a alguien desconocido por mucho que se lo merezca. Y a pesar de todo, te has dejado llevar por la máscara del engaño. Los remordimientos te han atado con cuerdas y cadenas de las que tiran con fuerza en tu contra.

Una pesada y dura carga que tendrás que soportar el resto de tu existencia. Podrás esperar a que bajen los ángeles con arpas y trompetas anunciando el apocalipsis pero el sufrimiento será como el primer día, pues tan sólo las heridas físicas cicatrizan.


Exercici 13:

Escriure en relació a l'estiu un relat, assaig, conte o poema.

 L'estiu

No pot ser, alguna cosa falla. Pensava que només es tractava d'allò però veig que amb aquest assumpte em passa el mateix. He perdut la il·lusió, la passió i les ganes de fer-ho. Què faré ara? L'estiu dona molt de temps per pensar. És clar, amb els banys a la platja, les curses a la piscina, el windsurf, el submarinisme, els salts amb paracaigudes, les sortides amb bici, les excursions al camp, les excursions a la muntanya i totes aquestes activitats que fan funcionar el cervell i el mantenen viu... Però, malgrat haver fet tots aquests exercicis mentals durant l'estiu no he trobat què fer ara que no tinc la il·lusió i passió que m'empentava a fer el que més m'agradava. Potser hauria de rumiar una mica més. Sí, em sembla lo més adient. Deixaré la feina i buscaré una altra per l'estiu que ve. Mentrestant, aquest hivern aniré a Sud-amèrica. Allà diuen que comença a fer calor, així tindré més temps per rumiar què fer perquè em torni la passió i la il·lusió perdudes mentre faig més windsurf, submarinisme, passejades a cavall, pesca, ala delta, escalada...

Treballs Mireia Companys

Exercici 7:

Escriure un relat, poema, conte o assaig utilitzant com a disparador bona nit.

SIGNES DE PUNTUACIÓ

           

            El novel·lista de fílies postmodernes entra al bar tentinejant i es deixa caure sobre un tamboret situat al costat de la barra. Dels seus llavis s'escapa un “bona nit” pastós i trist, que es reparteix entre un venedor d'assegurances que abraça amb passió un gintònic, un cambrer que prepara cafès que ningú no ha demanat i una dissenyadora finlandesa de cabells molt curts i escot molt ample que llegeix un llibre de Julian Barnes i ignora educadament el món que l'envolta. Ningú contesta, ningú sembla veure'l, però el novel·lista insisteix amb tres o quatre “bona nit” d'intensitats diverses, fins que el cambrer li clava una mirada tèrbola i el venedor d'assegurances abandona uns instants la contemplació de l'escot de la finlandesa.

            - Un whisky – demana el novel·lista. La seva veu sembla sorgir de les profunditats d'alguna cova amb connexions directes amb l'avern. - Doble.

            Els ulls del venedor d'assegurances, que només beu gintònics, li adrecen un comentari reprovador, tot i que si algú observés amb deteniment les seves pupil·les, diminutes i esmolades com les ungles vermelles de la dissenyadora finlandesa, s'adonaria que contenen un ínfim percentatge de compassió. El cambrer continua preparant mècaniment els cafès sense destinatari. De sobte s'atura, i mentre el novel·lista s'enganya pensant que es disposa a buscar l'ampolla de whisky i es relaxa sobre el tamboret, el cambrer es treu el mòbil de la butxaca i torna a rellegir un missatge que ha rebut fa pocs minuts, en el qual la seva dona li comunica que ha decidit deixar-lo i anar-se'n a viure amb un camioner bielorús que van conèixer fa un parell de setmanes en un club d'intercanvi de parelles.

            - És un desastre, tot plegat és un desastre - exclama el novel·lista, dialogant amb les pupil·les tímidament compassives del venedor d'assegurances, que ja tornen a fugir vers l'escot indiferent de la lectora de Barnes. - Una autèntica tragèdia – deixa anar amb una veu alcohòlica i gairebé incomprensible, mentre amb una mà colpeja l'espatlla del seu interlocutor per reconduir la seva mirada inquieta i amb l'altra acarona, distret, la tassa de cafè amb llet que el cambrer li acaba de posar al davant. - És una editorial d'un prestigi immens, enorme -. El venedor d'assegurances el contempla amb un odi breu, punyent, i torna a concentrar-se en la finlandesa, que ara tanca el llibre, deixa un bitllet sobre la barra i s'aixeca. - Era l'ocasió de la meva vida – prossegueix el novel·lista, tot i que els ulls del seu interlocutor es troben absorbits per unes ungles vermelles que corden a poc a poc una jaqueta de pell-, i aquells imbècils ho han arruïnat tot. Han acabat el capítol cinc, el més important de la novel·la, amb un signe d'admiració. I en realitat hi havia d'haver un signe d'interrogació! Se n'adona? Això ho canvia absolutament tot i...

            El novel·lista s'interromp en sentir sobre els llavis el cafè bullent en lloc del whisky i deixa anar un crit. La finlandesa recorre amb elegància i parsimònia els pocs metres que separen la barra de la porta del bar, i el venedor d'assegurances s'adona que coixeja lleugerament. El cambrer contempla la pantalla del mòbil i es debat entre enviar a la seva dona un  vastíssim enfilall d'insults o una declaració d'amor. Des del sostre del local, el llum tremola una mica. El novel·lista contempla el seu voltant i en els seus ulls es dibuixa, nítid i violent, un signe d'admiració. O potser es tracta d'una pregunta.

Exercici 8:

Escriure en relació a la soledat un poema, conte o assaig.

ELS CARRERS HAN PERDUT EL NOM

Avui els carrers han perdut el nom,

i em són estranys, i m'extravio

en la infinita simplicitat de l'Eixample.

El cambrer del bar de la cantonada

ha mudat el rostre i els acudits dolents,

i la cadira de sempre coixeja

i em rebutja, provocadora.

Avui el món ja no és el món,

els núvols no són els núvols,

i el meu cos va perdent les fronteres.

Avui hi ha un món sense tu,

un cel sense tu, un cos sense tu,

i les paraules ja no saben dir-te.

La soledat

era el peatge

devastador i necessari,

prometedor i necessari,

per tornar a mi.

Exercici 12:

Escriure en relació aquesta imatge un relat, poema, assaig o conte.

Avui em torno a perdre en un laberint de paraules.

            La nit porta fantasies de parelles, de trios,

            i oblido que, com sempre,

            les cartes estan marcades

            i la baralla és de segona mà.

            Escolto poesia sèrbia

            rajant a ritme d'heroïna fosa,

            devoro tenebres de negre Pizarnik,

            i m'enfonso en l'excés de l'absenta i les lletres.

            Literatura circumdant, bategant, esclatant,

            mentre camino

            per un laberint sense minotaure.

            I torno a adorar les carícies

            dels teus dits del teu pit del teu sexe

            que edifiquen paradisos

            més enllà de l'abisme del poema.

            I sacrificaria sense escrúpols

            les teranyines de versos

            per un pèl arrissat, minúscul,

            d'un racó ínfim de la teva barba.

            Sense la teva saliva

            les lletres es perden en mossegades balbes.

            Però sé que, malgrat tot, les paraules

            tornaran a ser fil i fugida i lluna

            quan, convertit un cop més en Teseu,

            m'abandonis de nou sobre la platja.