Treballs Mireia Companys

Exercici 7:

Escriure un relat, poema, conte o assaig utilitzant com a disparador bona nit.

SIGNES DE PUNTUACIÓ

           

            El novel·lista de fílies postmodernes entra al bar tentinejant i es deixa caure sobre un tamboret situat al costat de la barra. Dels seus llavis s'escapa un “bona nit” pastós i trist, que es reparteix entre un venedor d'assegurances que abraça amb passió un gintònic, un cambrer que prepara cafès que ningú no ha demanat i una dissenyadora finlandesa de cabells molt curts i escot molt ample que llegeix un llibre de Julian Barnes i ignora educadament el món que l'envolta. Ningú contesta, ningú sembla veure'l, però el novel·lista insisteix amb tres o quatre “bona nit” d'intensitats diverses, fins que el cambrer li clava una mirada tèrbola i el venedor d'assegurances abandona uns instants la contemplació de l'escot de la finlandesa.

            - Un whisky – demana el novel·lista. La seva veu sembla sorgir de les profunditats d'alguna cova amb connexions directes amb l'avern. - Doble.

            Els ulls del venedor d'assegurances, que només beu gintònics, li adrecen un comentari reprovador, tot i que si algú observés amb deteniment les seves pupil·les, diminutes i esmolades com les ungles vermelles de la dissenyadora finlandesa, s'adonaria que contenen un ínfim percentatge de compassió. El cambrer continua preparant mècaniment els cafès sense destinatari. De sobte s'atura, i mentre el novel·lista s'enganya pensant que es disposa a buscar l'ampolla de whisky i es relaxa sobre el tamboret, el cambrer es treu el mòbil de la butxaca i torna a rellegir un missatge que ha rebut fa pocs minuts, en el qual la seva dona li comunica que ha decidit deixar-lo i anar-se'n a viure amb un camioner bielorús que van conèixer fa un parell de setmanes en un club d'intercanvi de parelles.

            - És un desastre, tot plegat és un desastre - exclama el novel·lista, dialogant amb les pupil·les tímidament compassives del venedor d'assegurances, que ja tornen a fugir vers l'escot indiferent de la lectora de Barnes. - Una autèntica tragèdia – deixa anar amb una veu alcohòlica i gairebé incomprensible, mentre amb una mà colpeja l'espatlla del seu interlocutor per reconduir la seva mirada inquieta i amb l'altra acarona, distret, la tassa de cafè amb llet que el cambrer li acaba de posar al davant. - És una editorial d'un prestigi immens, enorme -. El venedor d'assegurances el contempla amb un odi breu, punyent, i torna a concentrar-se en la finlandesa, que ara tanca el llibre, deixa un bitllet sobre la barra i s'aixeca. - Era l'ocasió de la meva vida – prossegueix el novel·lista, tot i que els ulls del seu interlocutor es troben absorbits per unes ungles vermelles que corden a poc a poc una jaqueta de pell-, i aquells imbècils ho han arruïnat tot. Han acabat el capítol cinc, el més important de la novel·la, amb un signe d'admiració. I en realitat hi havia d'haver un signe d'interrogació! Se n'adona? Això ho canvia absolutament tot i...

            El novel·lista s'interromp en sentir sobre els llavis el cafè bullent en lloc del whisky i deixa anar un crit. La finlandesa recorre amb elegància i parsimònia els pocs metres que separen la barra de la porta del bar, i el venedor d'assegurances s'adona que coixeja lleugerament. El cambrer contempla la pantalla del mòbil i es debat entre enviar a la seva dona un  vastíssim enfilall d'insults o una declaració d'amor. Des del sostre del local, el llum tremola una mica. El novel·lista contempla el seu voltant i en els seus ulls es dibuixa, nítid i violent, un signe d'admiració. O potser es tracta d'una pregunta.

Exercici 8:

Escriure en relació a la soledat un poema, conte o assaig.

ELS CARRERS HAN PERDUT EL NOM

Avui els carrers han perdut el nom,

i em són estranys, i m'extravio

en la infinita simplicitat de l'Eixample.

El cambrer del bar de la cantonada

ha mudat el rostre i els acudits dolents,

i la cadira de sempre coixeja

i em rebutja, provocadora.

Avui el món ja no és el món,

els núvols no són els núvols,

i el meu cos va perdent les fronteres.

Avui hi ha un món sense tu,

un cel sense tu, un cos sense tu,

i les paraules ja no saben dir-te.

La soledat

era el peatge

devastador i necessari,

prometedor i necessari,

per tornar a mi.

Exercici 12:

Escriure en relació aquesta imatge un relat, poema, assaig o conte.

Avui em torno a perdre en un laberint de paraules.

            La nit porta fantasies de parelles, de trios,

            i oblido que, com sempre,

            les cartes estan marcades

            i la baralla és de segona mà.

            Escolto poesia sèrbia

            rajant a ritme d'heroïna fosa,

            devoro tenebres de negre Pizarnik,

            i m'enfonso en l'excés de l'absenta i les lletres.

            Literatura circumdant, bategant, esclatant,

            mentre camino

            per un laberint sense minotaure.

            I torno a adorar les carícies

            dels teus dits del teu pit del teu sexe

            que edifiquen paradisos

            més enllà de l'abisme del poema.

            I sacrificaria sense escrúpols

            les teranyines de versos

            per un pèl arrissat, minúscul,

            d'un racó ínfim de la teva barba.

            Sense la teva saliva

            les lletres es perden en mossegades balbes.

            Però sé que, malgrat tot, les paraules

            tornaran a ser fil i fugida i lluna

            quan, convertit un cop més en Teseu,

            m'abandonis de nou sobre la platja.