1.-Vietnam
Inútils pors
Horrors sense sentit
Guerra infinita.
Un infant fuig
Cap al no res potser
Desesperança.
2.- Parella al final de la guerra, París
Tot recomença
Després de les batalles
L’amor retorna.
Sempre la vida
Torna a ocupar el seu lloc
Tossuda i feble.
3.-Enderrocament mur Berlín
Uns van fer el mur
Els altres l’enderroquen
En tràgic cercle.
No hi ha prou gent
Per enderrocar tants
Murs prescindibles.
Exercici 4:
Del llibre que estàvem llegint, utilitzar com a disparador la primera frase o
paràgraf de la pàgina 69.
A partir del primer
paràgraf de la pàgina 69 del llibre Una
dolça destrucció, d’Hugo Claus.
En anar a
cobrar els meus cent mil francs a la galería l’Age d’Or, entenc per què el tipus
va veure indicis d’un nou corretn en la meva poc traúda imitació d’ASUR. Ha
disposat els dibuixos sobre una taula antiga perquè els firmi. M’havia passat
per alt completament. Ni se m’havia acudit però ell ho interpreta com una
estratègia.
-Tens raó
–diu-, Picasso tampoc no firma les obres fins que no s’ha
venut.
No sabia què
fer, la veritat. El que he portat a la galeria és un garbuix de treballs
anònims, d’aquests que s’apleguen a les carpetes de l’Escola d’Art i que ningú
no reclama. A final de curs el professor ens va dir que llençaria allò que no
fos de ningú. Vaig intuir, sense cap mena de seguretat, quines obres eren meves
i me’n vaig endur unes quantes més que em feien peça o em cridaven
l’atenció.
Em vaig
adonar, a casa, que havia triat aquelles pintures sobre paper que mostraven una
certa afinitat estètica entre elles, tot i que no sé pas qui les devia haver
fet. Fins i tot podria ser que portessin a la carpeta mesos, anys.
Com que de la
Galeria ens van demanar obra nova vaig arreplegat tot el feix i els vaig mostra
la pila. Alguna cosa hi devien veure. El tipus que m’ha pagat es va mostrar
admirat:
-Això és una
renovació innovadora que no traeix l’estètica del grup, molt
interessant.
Emmarcats i
penjats en aquella sala immensa i blanca, sota focus potents, feien patxoca. I
això que responien a senzills exercicis, pràctiques diverses i poc ambicioses
sobre colors, profunditats, ombres, aneu a saber què, vaja. Ja no podia recordar
quines creia que eren meves i quines no. No vaig pensar en cap moment que es
vendrien tan bé, tan sols que necessitava alguns calerons.
Com que estava
segur que ningú no vindria a reclamar les obres d’art, aneu a saber on paren els
autors, alumnes com jo dels primers cursos de Teoria del Color, vaig acabar
firmant sense manies. En aquell moment tot havia passat a ser obra meva, un nou
artista del grup ASUR acabava de néixer. El que no sé és el que faré ara. El
paio de la galeria m’ha demanat més material, per la tardor vol ver una altra
exposició ja que cal no deixar refredar l’entusiasme per la novetat, per aquests
propostes tan excitants. Hauré de regirar més papereres i carpetes oblidades,
tots els acrílics sobre paper que no vol ningú, anar fent calaix. Pel que fa a
la meva pròpia obra em veig incapaç d’imitar amb certa grapa aquestes
coloraines. Estic segur que la nova fornada d’obres d’art no aconseguirà
desvetllar tanta incondicionalitat.
Exercici 5:
Escriure un relat, poesia, conte o assaig en relació a un fet viscut el cap de setmana.
TARDA DE DISSABTE
Era
un dissabte ensopit i rúfol, un d’aquells dies en els quals la tardor ofereix
la seva imatge més depriment i menys poètica. Havia plogut sense ganes, no feia
fred però la humitat barcelonina es ficava fins al moll de l’os, com sempre.
Al
seu petit despatx el marit de l’Emília endegava la maqueta d’un avió, era una
afició antiga, que darrerament havia recuperat. Ella va pensar en anar al
cinema, al teatre, però una mandra fonda i la seguretat que cap pel·lícula no
era prou interessant com per fer-la animar a mudar-se i sortir de casa la va
acabar d’aclofar al sofà.
Va
intentar dibuixar una mica, sense ganes ni bons resultats. Tenia moltes
aficions i feia un gran nombre d’activitats des que s’havia jubilat però potser
per això mateix també resultava agradable, de tant en tant, fer el dropo.
Aquella
mena de dies el seu fill, jove, els anomenava dies moc. Era un nom molt adient, semblava que suraves enmig d’una
gelatina que t’immobilitzava i aclaparava. La televisió era el complement ideal
en aquells casos, així que va agafar el comandament i va començar a passar
canals, documentals sobre micos, telefilms poca-soltes, bestieses sense suc ni
bruc.
Aleshores
es va ensopegar amb un programa xaró però distret. La presentadora, una senyora
grandeta i encotillada, que tenia una certa fama en els mitjans de comunicació
dedicats a la tafaneria incombustible, anava vestida de groc canari i de
carbassa viu.
Enmig
d’anuncis diversos destinats a la tercera edat, cremes per a les arrugues,
compreses per a les pèrdues de pipí, iogurts que feien minvar el colesterol i
col·leccions de compactes amb música de boleros, la dama va presentar tota una
família extensa, que va anar ocupant els seients del plató, la d’un antic
cantant de cobla andalusa mort feia alguns anys. La vídua, un germà molt
vellet, els fills de la primera dona, els fills de la vídua, que era la segona,
i alguns néts...
Ja
li havien comentat que aquell era un programa per a jubilats. Feia poc temps
una amiga, després de veure’l, l’havia telefonat per comentar-li com havien
envellit els components d’un grup de cançó molt anomenat feia anys, les dones
estaven arrugadíssimes, una d’elles anava amb bastó i l’altra tenia un metre de
papada, els homes duien perruca i també s’havien apergaminat, jo no vull envellir així, havia
exclamat, gairebé enfadada davant de la constatació evident del pas del temps
malgrat cremes i vitamines.
Pel
programa van passar antigues filmacions del cantant, pertanyia a una època de
cinemes de barri, discos sol·licitats i poques alegries. En aquella època el
senyor li semblava antic i caspós, ara li havia de reconèixer la grapa, en el
seu gènere i fins i tot les lletres de les cançons eren força poètiques, ben
mirat.
A
casa de l’Emilia eren molt catalans però tenien una debilitat que ella no
entenia per la cobla andalusa, pel flamenc. La família del cantant n’evocava la
bondat, com havia ajudar a d’altres artistes, els fills més joves també
cantaven, força bé per cert i amb un estil més adient al present.
El
temps, va pensar l’Emília, tot ho millorava, les cançons passaven de velles a
antigues, d’antigues a clàssiques. La senyora vestida de groc i taronja,
talment una sortida de sol pintada per un parvulet, va tornar a interrompre el
programa per anunciar bajanades i ella ja en va tenir prou. Va tancar la
televisió i se’n va anar a l’ordinador, tenia una novel·la començada que es
trobava una mica bloquejada, tot i que s’havia fet un esquema i endegat alguns
apunts sobre els personatges.
De
sobte li va venir la inspiració i va escriure a doll tot un nou capítol mentre
la tarda es convertia en nit i tot s’enfosquia de forma ràpida i tardorenca, el
mateix que quan de petita, durant el mes de novembre, sortien del cine del
barri després d’haver vist un programa doble que incloïa una pel·lícula
espanyola, potser protagonitzada pel cantant evocat, una altra d’americana, més
‘professional’ i, evidentment, el NODO.
Exercici 6:
Escriure un relat, poesia, prosa o
assaig en relació aquesta cançó:
Pel llarg camí del vent els pelegrins
avancen.
Són del país llunyà on el sol sempre enceta
El seu camí silent, constant i universal.
Caminen sense pressa, el temps no té
fronteres,
La vida no els inquieta, han renunciat a
tot
Menys a aquesta pregària llançada a les
palpentes
A un déu indefinit de santuari incert.
M’he afegit al seguici, encara l’esperança
Em fa creure que hi ha un final del camí
On tot el cansament esdevé pau eterna
I on algú escolta encara les pregàries perdudes.
La música llunyana acompanya la ruta,
no ho fa amb el so marcial dels himnes
militars
ni amb el ritme esforçat dels vells cants
muntanyencs
ni amb el to esbojarrat dels balls de
carnaval.
Es tan sols melodia del vent i la
distància,
El so de les esferes i dels mars més
tranquils,
La pau definitiva, la poesia antiga
Que acompanya, precisa, el pas dels
pelegrins.
Exercici 7
Escriure
un relat, poesia, conte o assaig
utilitzant com a disparador bona
nit.
La nit és breu quan el passat és
breu.
Quan de la fosca a l’alba no hi
ha res més que somnis
Oblidats ben aviat enmig dels
entusiasmes
De la vida que passa,
sempre massa de
pressa.
Amb els seus grans
paraigües,
Acull amb innocència el descans
merescut,
Llença la sorra fina que fa
aclucar parpelles
I castiga amb malsons els qui no
fan bondat.
La nit és llarga quan
els records
s’amunteguen,
Quan la vida s’abreuja,
quan el temps és molt
fràgil,
Quan el demà és incert i han
marxat els amics,
Quan els nostres fantasmes
passegen en les ombres,
I aquell vell homenet és ja sols
un record
Dibuixat en un conte que no
sabem on para,
Però que encara conserva el
perfum de la màgia
D’uns anys de meravella,
quan tot era
possible.
[i] L’homenet de la son, ‘el
viejo conciliasueños’, és un personatge d’uns contes
d’Andersen.
Exercici 8
Escriure en relació a la soledat un assaig, conte, relat o poema.
REFLEXIONS I
EVOCACIONS SOBRE LA SOLITUD
Allò que fa
l’home sociable és la seva incapacitat de suportar la solitud (Schopenhauer)
La solitud és un sentiment estrany, lligat a la
individualitat dels homes i les dones. Es neix sol, es pateix sol i es mor sol
i sovint et pots sentir molt sol enmig de multituds o fins i tot al costat de
gent que estimes i t’estima. La solitud és absolutament subjectiva. De vegades
és necessària, volguda, i d’altres pot representar una veritable tortura
interior. Sobre la solitud s’ha escrit i
cantat molt, cosa que ha conformat en nosaltres un imaginari sentimental del
qual costa fugir. Qui pot no sentir una certa tristor nostàlgica en escoltar
Moustaki parlant de la seva solitud?:
Pour avoir si souvent dormi
Avec ma solitude
Je m'en suis fait presqu'une amie
Une douce habitude
Ell' ne me quitte pas d'un pas
Fidèle comme une ombre
Elle m'a suivi ça et là
Aux quatre coins du monde...
Una altra cantant, també francesa, segurament una gran
solitària, va personificar aquest sentiment en la figura d’una mena de monstre
del qual no es pot fugir:
Depuis, elle me fait des nuits blanches.
Elle s'est pendue à mon cou,
Elle s'est enroulée à mes genoux.
Partout, elle me fait escorte
Et elle me suit, pas à pas.
Elle m'attend devant ma porte.
Elle est revenue, elle est là,
La solitude, la solitude...
En el fons la solitud no és tan terrible sinó
profundament humana. Per més sociables que esdevinguem, en algun moment estem o
estarem sols de la mateixa manera que, per desgràcia, en algun moment estarem
morts. La solitud dels morts va ser evocada de forma pessimista per Bécquer (Dios mío, qué solos se quedan los muertos..)
però els difunts són difunts i ja no poden, em sembla, sentir-se sols. I és que
la solitud s’ha relacionat sovint amb el silenci i aquest amb els cementiris.
Avui els cementiris generen fins i tot visites turístiques i s’hi fan concerts,
han perdut misteri i llegenda, tot plegat és un intent més d’oblidar que la
vida passa, una mena de defensa en contra d’aquesta temporalitat tan evident i solitària.
Mentre som vius ens movem entre la necessitat
d’esdevenir diferents, individuals i singulars i la tendència al gregarisme i a
formar part de grups socials diversos. Trobar l’equilibri entre un sentiment i
l’altre no és fàcil, més aviat tot el contrari. Crec que el gregarisme ha
generat més tragèdies col·lectives que no pas la tendència a la solitud. Per no
sentir-se sols els homes han compartit moltes coses, no sempre recomanables. Per
això em causen força prevenció els moviments de masses i les manifestacions
multitudinàries, fins i tot quan es realitzen amb uns objectius aparentment
seriosos i lloables. Quan l’ésser humà perd la individualitat, la capacitat de
reflexionar en solitud i de qüestionar la seva pròpia massificació o els
lideratges convencionals, no anem bé.
Sobre el silenci, ens podem sentir molt sols en llocs
sorollosos com ara una discoteca, entre les multituds, al cinema o a la
muntanya o fins i tot al llit amb la parella, o sigui, en circumstàncies molt
variables. La solitud, de tant en tant
és gairebé necessària, sempre que esdevingui voluntària i temporal. En això,
com en tot, cadascú té el seu propi tarannà i la seva manera de viure la pròpia
solitud. Dels poemes i les cançons n’hem de fer un cas relatiu, els artistes es
construeixen una mena de personatge públic que sovint sembla més solitari del
compte, com en el cas d’Espriu, i ve a tomb evocar-lo a causa del seu centenari
i perquè també va escriure molt sobre morts i solituds:
FINAL DEL LABERINT
Quan aquells dits sensibles
toquin músiques fràgils
i lentament vacil.lin
llums canviant de ciris,
surt de la festa. Mira
quanta nit, quina extrema
solitud se t'emporta,
per la rialla, a l'home
justificat i lliure
que neix del teu silenci.
Havia pensat redactar
un inspirat sonet canònic sobre la solitud i al final m’ha sortit tota
una altra cosa. Per cert, l’ordinador i les noves tecnologies han contribuït
força a fer minvar el sentiment de solitud en moments íntims. Engegues
l’ordinador, el mòbil o el que sigui i ja ets al món. Això, de tota manera, i
com totes les activitats humanes, té llums i ombres.
Exercici 9:
Exercici lliure:
Ni déus ni pàtries
Ni déus ni pàtries ni camins fresats,
ni reis, ni culturetes, ni llenguatges,
ni amors apassionats, ni tants miratges,
no em semblen adients per als combats.
Baratar servituds per vanitats,
conrear una fe cega, fer un viatge
per retrobar l’inici de l’ultratge
al racó més pregon de vells passats,
Acaba esdevenint més servitud
abillada amb parracs d’una virtud
que oblida allò que no li cal saber,
mentre algun rodamón, a un vell carrer,
senyoreja la terra dels indignes
per no patir banderes ni consignes.
Exercici 10:
Escriure en relació aquest quadre (jove llegint una carta de Vermeer) un conte, assaig, poema o relat.
Oh, noia del passat, adolescent antiga,
Que llegeixes la carta davant del
finestral,
Mai sabré què t’explica aquest estrany
missatge,
Si és d’un amor llunyà o d’un parent banal.
Respira pau la tendra llum que ombreja el
teu rostre,
Ets més real i eterna que el meu precís
present,
Les fruites de la vida reposen a la taula,
El vidre reflecteix el teu posat absent.
Vull córrer la cortina i amagar el teu
misteri,
Del que saps i esperaves no en conec el
secret,
No sé res dels teus pares ni de la teva
feina,
Ni on és la teva casa, ni el teu petit
indret
Oh, noia del passat, eterna i immutable,
La pau sense neguits et protegeix del mal,
Si un dia vas ser feble i tendra i
malaltissa
avui ets art per sempre, bella noia immortal.
