Exercici 1:
Escriure un relat, poesia,conte etc. amb la frase tens la paraula.
Què passa si "tens la paraula"? Dani Ferrer
Tenir o ser? Qüestionava Erich Fromm. En l’època del capitalisme dur:
tenir, acumular, posseir, etc. ha adquirit gran protagonisme. De manera que
se’ns valora molt pel que tenim o pel que som capaços de posseir i no tant pel
què som o representem. Aquesta dicotomia entre ser i tenir crec que porta a una
dicotomia semblant entre materialisme i existencialisme. No hi ha res purament
material, ni res purament existencial. Matèria i existència cohabiten, en tant
que la matèria existeix i què existeix més que tot allò que és material i ha
estat transformat per fer-nos la vida més fàcil? Hi ha vida més enllà del
materialisme, no ho dubteu. Hi ha una
existència.
Què passa si tens quelcom immaterial? Tens quelcom que no es veu, que no es toca, que no se sent, que no s’ensuma. Com les paraules. És necessària la vista per llegir paraules? Pels invidents existeix l’alfabet Braille, que amb relleus es pot llegir i sentir allò que té a veure amb les paraules. No és imprescindible la vista per tractar amb paraules. És necessari el sentit del tacte per poder copsar paraules? Abans ho era, feien falta llibres manuscrits. Però ara? No cal tocar res. Cal sentir-hi? Les paraules poden transmetre’s amb el llenguatge de signes pels sord-muts. Ja no és necessari sentir les paraules, les entenem per altres mitjans. L’olfacte, és necessari l’olfacte? Potser és el menys imprescindible de tots els sentits per aquesta finalitat. No cal ensumar res per llegir paraules, tot i que els papers i els llibres i les revistes i els diaris desprenen olors inconfusibles.
Què passa si tens la paraula? L’emmotlles a la teva mida i a les teves capacitats i en treus veritables obres d’art, sí. Se’n pot treure un rendiment exhaustiu. El bagatge de cadascú farà que utilitzem unes paraules més que altres. Una vegada vaig sentir a dir que una persona pot arribar a dir una barbaritat de paraules en tota la seva vida. Una cosa és dir-les i l’altra escriure-les o simplement transmetre-les amb algun dels sistemes que he mencionat abans. I molts més que n’hi ha. Això és un exercici de comunicació: emissor, receptor i canal. Les paraules són el missatge que transporta el canal. I les paraules transmeten, ens fan emocionar, plorar, cridar, enfadar-nos, ens fa tornar irats, ens arriben molt endins o ens surten per l’altra orella. En fem el cas que volem, segons molts patrons que identifiquen el moment en què ens trobem quan som els emissors o els receptors.
“Tens la paraula” afirma. En primer lloc és una expressió afirmativa. Afirma que “la tens” i quan la tens, pots fer amb ella meravelles o desgràcies, però en tot cas, això és responsabilitat de qui la té, qui té la paraula. I puc estar molt content de tenir la paraula per escriure aquestes línies.
Què passa si tens quelcom immaterial? Tens quelcom que no es veu, que no es toca, que no se sent, que no s’ensuma. Com les paraules. És necessària la vista per llegir paraules? Pels invidents existeix l’alfabet Braille, que amb relleus es pot llegir i sentir allò que té a veure amb les paraules. No és imprescindible la vista per tractar amb paraules. És necessari el sentit del tacte per poder copsar paraules? Abans ho era, feien falta llibres manuscrits. Però ara? No cal tocar res. Cal sentir-hi? Les paraules poden transmetre’s amb el llenguatge de signes pels sord-muts. Ja no és necessari sentir les paraules, les entenem per altres mitjans. L’olfacte, és necessari l’olfacte? Potser és el menys imprescindible de tots els sentits per aquesta finalitat. No cal ensumar res per llegir paraules, tot i que els papers i els llibres i les revistes i els diaris desprenen olors inconfusibles.
Què passa si tens la paraula? L’emmotlles a la teva mida i a les teves capacitats i en treus veritables obres d’art, sí. Se’n pot treure un rendiment exhaustiu. El bagatge de cadascú farà que utilitzem unes paraules més que altres. Una vegada vaig sentir a dir que una persona pot arribar a dir una barbaritat de paraules en tota la seva vida. Una cosa és dir-les i l’altra escriure-les o simplement transmetre-les amb algun dels sistemes que he mencionat abans. I molts més que n’hi ha. Això és un exercici de comunicació: emissor, receptor i canal. Les paraules són el missatge que transporta el canal. I les paraules transmeten, ens fan emocionar, plorar, cridar, enfadar-nos, ens fa tornar irats, ens arriben molt endins o ens surten per l’altra orella. En fem el cas que volem, segons molts patrons que identifiquen el moment en què ens trobem quan som els emissors o els receptors.
“Tens la paraula” afirma. En primer lloc és una expressió afirmativa. Afirma que “la tens” i quan la tens, pots fer amb ella meravelles o desgràcies, però en tot cas, això és responsabilitat de qui la té, qui té la paraula. I puc estar molt content de tenir la paraula per escriure aquestes línies.
Si “tens la paraula” algú te la
passa; algú te la dona; algú que ja ha parlat o ha expressat amb anterioritat
les seves idees, te la cedeix, amb la voluntat de passar el relleu a qui vol fer
ús d’aquesta paraula. A fi de bé, a fi de seguir afirmant o negant, però en
definitiva, tu prens el relleu i no et pots callar, has de fer ús de la paraula
mínimament, per no dir que t’han passat la paraula i has fet silenci. Si prens
el relleu de la paraula, el mínim que pots fer és manifestar-te, com a mínim,
amb el més ridícul dels monosíl·labs o la més rimbombant de les interjeccions.
Es desconeix el màxim. No hi ha fronteres per les paraules, no hi ha un límit
definit. Si “tens la paraula” pren-la i passa-la tant sovint com creguis oportú,
perquè en la varietat està el gust i l’alternança és bona i positiva.
Afirmativa, com dir que “tens la paraula”.
Exercici 2:
Escriure un relat poesia,conte o assaig
inspirant-se en aquesta imatge:
8x3 pedres angulars de la postguerra
Dani Ferrer
En el passat:
S’aixecaren barricades quan les bombes s’havien
refredat.
S’aixecaren els militars sota el pretext de vetllar
per la pau.
S’aixecaren les veus dels cadàvers morts per les
armes.
S’aixecaren els estendards del
distanciament.
S’aixecaren les crostes de les ferides encara no
curades.
S’aixecaren, totxo sobre totxo, les parets de la
vergonya.
S’aixecaren les diferències entre els poderosos i
el poble.
Però un bon dia:
Caigueren els símbols de la
fredor.
Caigueren els règims
dictatorials.
Caigueren els mites d’un món
bipolar.
Caigueren les ideologies del
pedestal.
Caigueren els règims del Capital i d’allò
Comú.
Caigueren els militars davant la voluntat
popular.
Caigueren els falsos i els
hipòcrites.
Caigueren els referents de la
repressió.
I després:
Vingué la fi de la tensió
acumulada.
Vingué l’apropament mutu.
Vingué l’entesa entre les
gents.
Vingué la germanor d’uns i
altres.
Vingué el progrés del poble.
Vingué la reconciliació i la
renaixença.
Vingué la voluntat d’anar junts de la
mà.
Vingueren
millors temps per a tots.
Exercici 3:
Escriure dins l'espai
limitat d'una postal, una història en
un lloc distant de la nostra residència habitual a
un amic, familiar, parella etc.
La història havia d'estar
inspirada per la frase escrita a
l'altra
cara de la
postal.
Dani Ferrer
(Hi ha també el dictat de la sang que empeny les palpentes)
(Hi ha també el dictat de la sang que empeny les palpentes)
Com hi ha
món! Aquest indret és tan bucòlic i cosmopolita alhora... Tan efervescent en
l’essència, tan fluid en el discórrer, que no queda altra que anomenar aquesta
ciutat com a bocinet de vida. Quan sóc aquí, flueixo com el Tàmesi a l’Atlàntic,
em sé ubicar com el meridià de Greenwich en els mapes i viatjo pels volts de la
City per un tub. Hi ha ciutats, però també hi ha Londres, que és com m’agrada
viure: ben lluny com més a prop, ben bonic com més magnànim, ben divers com més
únic. Una abraçada sinergètica a les palpentes, entre la boira i el
plugim.
Exercici 9:
Exercici lliure:
Exercici 9:
Exercici lliure:
I perquè no?
Perquè si existeix Ministeri, no existeix Disministeri?
Perquè si existeix Llei, no existeix Enlleiar?
Perquè si existeix Taxació, no existeix
Ataxació?
Perquè si existeix Impost, no existeix
Antimpost?
Perquè si existeix Govern, no existeix
Abgovern?
Perquè si existeix Treball, no existeix
Protreball?
Perquè si existeix Rajoy, no existeix
Desenrajoyar?
I perquè no?
Perquè si existeix Parlament, no existeix
Imparlament?
Perquè si existeix Borbó, no existeix
Desborbonitzar?
Perquè si existeix Infanta, no existeix Sinfanta?
Perquè si existeix Democràcia, no existeix
Ditdemocràcia?
Perquè si existeix Corrupció, no existeix
Pàriacorrupció?
Perquè si existeix el Socialisme, no existeix
el Parasocialisme?
Perquè si existeix Constitució, no existeix la
Biconstitució?
I perquè no?
Perquè si existeixo Jo, no existeix el Català?
Perquè si existeixo Jo, no existeix la Nació?
Perquè si existeixo Jo, no existeix el Poble?
Perquè si existeixo Jo, no existeix la
Llengua?
Perquè si existeixo Jo, no existeix
l’Agermanament?
Perquè si existeixo Jo, no existeix l’Univers?
Perquè si existeix Espanya, no existeix
Catalunya?
I perquè no?
Perquè existir depèn de la ditdemocràcia que
ens desenrajoya l’abgovern i els seus disministeris, que fan enlleiar, mitjançant
l’imparlament, la biconstitució desborbonitzada de sinfantes. Enlloc de
cuidar-se del protreball, pugen les ataxacions i els antimpostos, fet que crea
pàriacorrupció, fins i tot en els parasocialistes.
De manera que no només ens queda trepitjar en
ferm i autoafirmar-nos i autodeterminar-nos, sinó que el Català, que no és
només una nació i un poble amb una llengua pròpia, esdevingui motor
d’agermanament de l’univers per afirmar i determinar que Catalunya existeix,
més enllà de qualsevol realitat.
I perquè no?
Exercici 10:
Escriure en relació aquest quadre de Vermeer (Jove llegint una carta) un relat, poesia, assaig o conte.
Exercici 10:
Escriure en relació aquest quadre de Vermeer (Jove llegint una carta) un relat, poesia, assaig o conte.
Estimada Nicola,
Són 3 llargs anys, 8 innombrables mesos i 6
dies de llàgrimes els que porto enyorant-te. Des que em van destinar a
Barcelona, com a agregat al Consolat dels Països Baixos a Barcelona. T’he
escrit 8 cartes que no han trobat resposta. Estic preocupat per saber si
t’arriben les meves missives o s’extravien pel camí.
D’ençà que vaig arribar, se’m fa llunyà el teu
fil de veu, fosca la teva cara i lluminós el meu pensament. Malgrat tot, la
llum del teu rostre es fa present quan observo l’esbós del teu retrat que et va
fer el teu oncle i que, ara, rau a les meves mans.
La guerra, aquí, sembla no tenir fi. Mentre el
foc creuat i els projectils cauen en la perifèria de la ciutat, aquí temem per
les nostres vides. La vida de la ciutat és un bullici constant, però la guerra
amenaça l’estabilitat i la pau dels seus ciutadans.
Enrere queden els dies que passejàvem pels
carrers de Rotterdam i jo treballava com a mercader en el port, mentre tu,
bella i sibil·lina, teixies i cardaves la llana per fer jerseis i vànoves per vendre
a la botiga que la teva família regenta.
Voldria saber com és la teva vida, ara, i
recordar-te que encara anhelo la teva àuria de frescor i joventut. Diposites la
teva fe i esperança en la meva persona malgrat les circumstàncies que ens
distancien? Quan acabi la meva estança en la península Ibèrica, desitjo
retrobar-te, casar-me amb tu i restablir la meva condició de ciutadà
Neerlandès. No sóc home de viatjar, en canvi, m’he adonat que sóc home de llar,
responsable i gentil.
Aquí, a la cantina de la posada on romanc, hi
menjo cada dia, disposo d’habitació particular, xofer i carruatge per fer el
trajecte cap a la feina o pels averanys d’aquest país, que és tant muntanyós,
com marítim i que té una tradició i una cultura diria que particularment genuïna.
El poble Català m’ha acollit i els
conciutadans de Barcelona em fan la vida fàcil. He après, he negociat
contractes mercantils d’alt nivell i he contribuït a millorar l’estatus dels
Neerlandesos que viuen en aquestes contrades.
El comerç és fluid en aquests entorns. El port
és magnífic i molt comercial: s’hi ven peix de totes les mides i espècies,
fruita i verdura, carn de les més selectes granges, vi de les més feréstegues
vinyes i espècies de totes les contrades. Hi ha cistellers, boters, carboners, teixidors,
i un llarg etcètera de professionals. La indústria és incipient, però és la
zona amb més previsió de futur i un lloc on establir grans relacions i
amistats.
Nicola, si la guerra avança i Barcelona cau,
em veuré obligat a fugir del país i serà llavors que tornaré per venir-te a
buscar. No dubtaré en fer-ho saber als meus superiors d’intendència quan, per
causes de força major, no es pugui mantenir el meu lloc de treball.
I vindran temps millors, en els que confiar i
dipositar esperances. Somio amb aquesta possibilitat. I somio amb què estarem
junts altra vegada i conviurem en una nova llar on farem créixer una família i
donar sortida a les nostres ambicions personals i professionals. De debò que ho
somio i tant de bo et fessis còmplice d’aquest sentiment
vers la meva persona. Així ho desitjo i així espero que m’acullis.
En els albors d’un nou dia que començarà,
m’acomiado de tu amb amor i amb l’esperança de ser correspost.
Nils Van der Rohe.
No hay comentarios:
Publicar un comentario