sábado, 13 de octubre de 2012

Treballs Mercè Portavella:


Exercici 1:

Escriure un relat, poesia,conte o assaig amb la frase tens la paraula.


 TENS LA PARAULA Mercè Portavella

Tens la paraula, tinc la paraula...


tenim la paraula...

Paraula, paraules...que confegim

combinem...recitem...

En fem poemes, relats,novel·les...

parle d'històries viscudes,

de quimeres perdudes...

en el passat, present i futur...

Et prenc la paraula,

et dono la paraula...

Ni una paraula més,

ni una paraula menys...

Només les justes,

les teves, les meves,

compartim un cau ple de lletres...

Un joc a mans obertes...

Tens la paraula, tinc la paraula,

tenim la paraula...

Obrim les portes tancades,

dibuixades noves ales...



Exercici 2:

Escriure un relat, poesia, conte o assaig inspirant-se en aquesta imatge.



Déu Meu
Mercè Portavella


Déu meu, Déu meu…per què m’heu abandonat?
No trobo els meus pares ni germans…
tot és gris i negre…s’han cremat les flors…
tot és caos, crits , gemecs i plors…
Déu meu, Déu meu…on et puc trobar…

Estic nua, i la pell em crema…
per què no em dónes la mà…?
No veig casa meva…. ni l’escola…
Aquest foc se’ns ha endut la terra…
No veiem més el cel clar…
Què hem fet per carregar amb aquesta guerra,

amb les bombes, els trets…
 la fam de tants germans…?
 No vull mirar més enrera…
 trobaré qui em salvi…si miro endavant…?


  
Exercici 3:

Escriure dins l'espai limitat d'una postal, una història en un lloc distant de la nostra residència habitual a un amic, familiar, parella etc.


Sóc al llit de l’hotel; acabo de despertar-me del malson maleït…d’aquell que ja saps que m’empaita com la meva pròpia ombra…on apareixen les cares amb ulls de neguit i boques obertes demanant auxili…on tot és tenyit de gris i els crits són angoixants…

Em pregunto una vegada rere l’altra per què ara?…per què avui?…per què un cop més m’envaeix aquesta penombra, aquest malviure?…potser haurà estat el fet de viatjar en avió…bé saps que a mi em fa pànic volar…Ahir ja tenia basques només en sentir com anunciaven el vol i vaig estar tot el viatge amb una suor freda que m’empapava de cap a peus…

Estic pensant de visitar una vident quan torni a Barcelona…potser es tracta d’un senyal…d’un presagi…vés a saber…Déu…com hi ha món!  Em sento presonera de mi mateixa, com si tota jo estigues vestida amb la pell d’un altre…d’un desconegut…d’algun dels personatges que apereixen en el somni…quina bestiesa, oi…? Estic tipa de patir… Ja no puc més!…Vull acacbar amb aquest neguit d’una vegadea per totes… T’estimo molt i vull que m’ajudis…

Demà procuraré gaudir de la meva estada a Roma…Vull comprovar si de debò el  viatge i el malson s’ho val…




Exercici 4:

Del llibre que estàvem llegint utilitzar com a disparador la primera frase o paràgraf de la pàgina 69.




“-Vaya amigos que tienes, nena. Si así es como las gastan por aquí, prefiero el pueblo.”

LUBINA AL HORNO – Maria Guilera. MISCEL.LÀNIA POÈTICA


Si ja ho diuen…”més val boig conegut que savi per conèixer”…I és que crec que aquestes amistats no et convenen gens ni mica; tenen un aire pretenciós, de superioritat…d’aquells que et “miren per sobre l’espatlla”, com si es “volguessin menjar el món”… Només faltaria que t’ho encomanessin a tu, que precisament ets la innocència personificada, la bona fe i la bondat…quins tipus…valga’m Déu!

Creu-me, hauries de sovintejar altres ambients, altres locals més “sans”…ja m’entens; allà on la gent és “tal com raja” i parla “sense embuts”…on no hi ha doble cara, ni prejudicis… estic segura que et seria inclús més bo per a la teva faceta artística; de ben segur que t’ajudarien a poder desenvolupar-te com a bona escriptora que ets, a “treure’t el suc” de tot allò que portes dins i que fins ara no ha sortit a la llum…

Portes massa temps a l’ombra, perduda enmig de falsos amics…només fan que eclipsar-te i el que tu necessites és precisament el contrari…que puguis brillar amb llum pròpia, com un bonic astre que ens enlluerni a tots plegats…

De be segur que cada “dos per tres” t’inspires i escrius un poema o un relat d’aquells que tant m’agraden i que em llegeixes mentre prenem una tassa de te… Sempre t’he dit que la literatura no és ni de bon tros com les matemàtiques…on “tres i tres i tres fan nou”… on tot és tan exacte… quan escrius dónes opció a que el qui ho llegeixi pugui fer-ne interpretacions molt diverses…tot depèn del “color del mirall amb què cadascú ho vegi”…amb què cadascú ho llegeixi……….


Exercici 6:
Escriure un relat, poesia, prosa o assaig en relació aquesta cançó:

Si existís un lloc tan pur …
on les flors no es marcissin,
on el temps no tingués pressa
i el Sol lluís molt més clar...
hi aculliria a tots els sers més estimats…
per gaudir d’aquesta pau,
d’aquesta llum,
d’aquest espai únic,
i dansaríem al so d’una melodia suau…
ens abraçaríem sense pors ni prejudicis,
dibuixaríem somriures més francs
i cap més por ens empaitaria…
Si existís un lloc tan pur…


Exercici 7:

Escriure un relat, poesia, conte o assaig utilitzant com a disparador bona nit.
Bona nit….
He canviat la foto del facebook per una on es veu Venècia i una parella amb les famoses màscares de Carnaval…
Falten dos dies perquè arribi el Carnestoltes i un any més, tampoc portaré cap disfressa… Tant com m’agradaven de joveneta aquelles festes que organitzàvem amb “La Colla”, i tots apareixíem amb disfresses ben originals….Jo sempre feia treballar de valent a la mare, perquè me’n fes una de ben bonica…artesana…feta amb les seves mans que tant en saben de cosir…

Però això ja forma part del meu passat…quan encara ho veia tot bastant de color de rosa…quan el cor em bategava fort…tot esperant que algun dia trobés “el meu príncep blau”… i els somnis de joventut estaven a flor de pell…

Ara potser em vindria més de gust viatjar a Venècia per Carnaval…i posar-me una d’aquestes màscares tan enigmàtiques que caracteritzen el Carnaval en una ciutat tan mágica…Disfressada perquè ningú em reconeixés, i en canvi jo pogués veure tot el Món en una altra dimensió …i no parar de mirar i mirar…de seduir amb el gest, de tafanejar la realitat dels altres, oblidant le meva…sortir de la meva monotonia…i viure la vida, per uns dies, sota la perspectiva de la irrealitat, de la ficció,…….

Vet aquí el meu somni, avui…quan la son ja m’empaita, abans d’apagar els llums de la casa, i ficar-me al llit i resar perquè no em presegueixin com gairebé cada dia, els malsons …

Bona nit…


Exercici 8:

Escriure en relació a la soledat un poema, assaig, conte o relat.


Soledat…
Que m’empaites rere la finestra,
cada matí, quan el jorn desperta…
Em fas l’ullet…m’ensarrones…
em fas caure en els teus foscos paranys…

No et vull quan no et crido…
només si et necessito…
Però tu insisteixes
 en ser la meva companya….
i m’enganyes….

El teu maquillatge no em fa el pes…
Té massa ombres i línies fosques…
Soledat…
Set lletres que m’espanten…
I em fan sentir  esgarrifances…
Soledat…


Exercici 9:

Exercici lliure.

Immersa en els meus pensaments, intento dibuixar un nou paisatge…un de més asolellat, més lluminós, amb més flors que omplin de colors els meus dies…
Mirant per la finestra de l’habitació, m’esplaio pensant en com deu ser la vida de cadascun dels vianants, dels que creuen el carrer, malgrat el semàfor sigui vermell, d’aquells infants que corren darrere una pilota, d’aquella velleta que empeny el carretó de la compra, d’aquell indigent que busca i rebusca dins dels contenidors…
De ben segur que se’n podria escriure una novel.la amb les seves vides, les seves rutines, les seves angoixes, els seus somnis, el seu passat…i això m’anima a escriure de nou, perquè la seva vida em dóna més vida, em contagia l’alè del vers, de la paraula, de l’escriptura…
M’agradaria comprar-me una bona càmera fotogràfica, per captar cadascun d’aquests instants que queden fixats en la meva retina…és una assignatura que tinc pendent i que em proporciona una nova esperança, una nova etapa en la que l’art de la imatge m’ajudi a tornar a retrobar la il.lusió quotidiana, les ganes de seguir amb coratge, malgrat les contrarietats de la vida…
Imatge, vers, color, poema…vull que segueixin essent les constants vitals en aquest meu viatge…I que no em manqui mai la paraula exacta en cada instant, la rialla gran per cada somni…





Execici 10:


Escriure en relació aquest quadre (jove llegint una carta de Vermeer) un poema, assaig, relat o conte.




Sento l’aire càlid de la tarda
mentre llegeixo la teva carta…
i el meu semblant es va transformant,
poc a poc, talment com si el que escrius
anés dibuixant el meu rostre
amb trets de tristesa, d’angoixa…

Dins la cambra, ben sola,
res em plau ara, que sé que no tornaràs…
cap esperança em resta
de poder besar-te de nou,
abraçar-te amb fermesa…
de sentir la teva veu
que em parla amb dolcesa…


Presentia la teva partida
però ara que m’és tan propera
em pren l’alè i el somriure…
em treu la rosor dels llavis
i m’empeny vers una solitud
que m’espanta i em fa basarda…

No lluiré més els vestits de seda
ni ornaments, ni joies, ni maquillatges,
perquè restaré en un dol
que m’acompanyarà per sempre,
i les flors es marciran
malgrat ser ara tan tendres…

No sé si et podré oblidar…….




Exercici 11:

Escriure un relat, poesia, conte o assaig en relació a una d'aquestes tres paraules:

Arpa, corda i ploma.


CAMINANT  PER  LA  CORDA  FLUIXA………

Sovint em sento com si caminés
per la corda  fluixa…
com si sota els meus peus, el meu cos…
hi hagués el buit més immens de l’univers…

Com si els meus passos fossin tan dèbils,
que necessiti a cada moment, a cada instant…
d’una mà que em protegeixi,
que m’ajudi a seguir aquest dur trajecte…

Sovint em sento molt fràgil dalt d’aquesta corda…
i m’aferro a tot allò que em fa sentir més segura…
i que m’aferra a la vida, a la família, a l’amor…

Qualsevol dubte em deixa sense forces…
però no puc donar la volta…
el passat és massa feixuc…
i el futur, massa incert…

No deixis que trontolli…que desconfiï…
ni que mai es trenqui auqesta corda tan fluixa…
que em fa sentir, a voltes, tan insegura…



Exercici 12: 
Escriure en relació aquesta imatge un conte, assaig, poema o relat.

Busco entre els meus poemes
paraules que m’ajudin a entendre
la màgia de les lletres i dels versos
i així arribar a la veritat que m’empaita…

Quan la nit cau entre tenebres
la Lluna desxifra el missatge precís…

És aleshores que el cor em batega amb força,
i l’alè desprèn olor de roses…

L’aire és càlid i suau i mil espurnes
envolten les imatges més daurades…

Tristeses i joies es barregen enmig de paraules
que m’apropen al teu cor incansable…
i són presagi d’un Món Nou,
d’una vida més plena!
…………………………………………………………………………………………………………
-     Poemes, paraules,
Lletres que la nit desxifra…
El cor desprèn espurnes daurades…
Paraules que són Vida -











No hay comentarios:

Publicar un comentario