sábado, 13 de octubre de 2012

Treballs Rosmari Torrens

Exercici 1:

Escriure un relat, poesia, conte o assaig amb la frase tens la paraula:

És la paraula qui fa Rosmarí Torrens



La paraula la tens.

Per dir què vols fer.


Per això està la paraula.

Perquè és la paraula qui fa.

Fas dient; només pots actuar si dius.

Paraula per ser dita.

Si jo dic, tu dius que diràs el què.

Jo sóc aquí al terrat

mirant la plaça vella i et crec.
Segueix el recital.

Com sempre, des de temps immemorials,
el cluc-cloc de les gallines.
Aquella paraula va lliscar i llisca encara.
Llisca, llisca, no hi ha res a fer,
un verdet, verdet, verdet
fet de vertadera, la matèria bàsica del mot.

Parla fins quedar-te mut, i després parla encara.
Trenca el silenci, parla sense embuts.
El faristol amb mots
es mou d’esquerra a dreta,
no paro quieta amunt i avall.
Sona el campanar
i és la paraula qui fa.



Exercici 2:

Escriure un relat, poesia, conte o assaig en relació aquesta imatge:


Miedo

Todos los hermanos tienen el mismo miedo.
De un fuego a otro, miedo.
De un miedo a otro, fuego.

Fuego, miedo,
de los estantes, las lavadoras,
miedo derretido  y ácido.

Miedo al ojo secular de la vaca
de cuya entraña nació su padre,
miedo al rifle cargado,
a la paloma mensajera,
a las llantas cargadas de metralla.

Miedo al sonido hueco del tronco
antes de la ceniza
espolvoreada sobre el plato,
como azucar glaseado,
miedo a mascar la ceniza de tus muertos,
a la escama reseca que el pez nutre en el río,
al pez que esta en el vientre de la vaca
o en el ojo de la vaca, y es absorbido.

Miedo a todo lo segmentable,
Silabable, intermitente,
a lo que no continúa.

Miedo al sumidero
del río, precipitándose.
Una gran boca,
la de su padre, cerrrándose para siempre
sin soltar su último aliento.
Un rostro anónimo muriendo
sorbe todo lo que fue
y luego se sumerge en el agua.
y el río se aquieta. Y el temor se dilata.

Su frente abierta por el rifle
no la sabe nadie,

Solo la tierra.

Aquella boca cerrándose,
El agua que se derrama
como la sangría en el río,
el ombligo abierto del río
reteniendo el agua que no llegó al mar,
la oquedad del río deglutiendo río.

Como una tumba cóncava
en el trascurrir del tiempo,
mi deseo no suelta tampoco
su último aliento.


Exercici 3:

Escriure dins l'espai limitat d'una postal, una història en un lloc distant de la nostra residència habitual a un amic, familiar, parella etc.

La història havia d'estar inspirada per la frase escrita a l'altra cara de la postal.



Una vegada hi havia un barco carregat de menta, cucs de fulla petita fent-se camí entre elles, i un nen a la coberta que jugava amb un vaixell petit dins d’un cub de color lila. El barco, de veles vermelles, era empès per les onades, unes onades petites i lleugeres que poc a poc es van afeixugar i embogir. Era un vaixell petit de juguet, fet de peces delicades i claus diminuts curosament clavats que no es movien ni un mil.limetre. Algú havia netejat la coberta acuradament i tot lliscava al ritme de les onades, però el nen, el cub i el vaixell petit romanien inmòbils.
Aquest nen era el meu pare, que somniava fer-se gran i navegar amb un vaixell fet per ell mateix. Es va fer gran, va estudiar oleohidràulica i va fer el vaixell amb el buc d’un ballener. Després va anar a pescar amb el seu primogènit, el Lluís, i el nen va caure a l’aigua. L’esglai va ser enorme, no sabia nedar, però després va créixer i va ser enginyer nàutic. I el meu pare es va fer gran i més gran, i llavors feia maquetes, amb una simple fotografia et feia un trirrem romà o un vaixell viking a escala, i quan aquelles mans enormes, d’un poder immens, van començar a tremolar i la precisió necessària ja no era possible va fer juguets per nens, juguets per ser mullats que no naveguen, i després un càncer se’l va emportar, i ara que veig arribar les onades del Tsunami amb aquest tè de menta a les mans penso que ell m’està mirant des del fons del cubell.
I que jo no moriré en aquesta tempesta perquè la seva mà vindrà a buscar-me des del cel. I que per fi m’explicarà el principi de Bernoulli i que potser jo podré cridar finalment amb aquestes cordes vocals, perquè ara mateix només puc plegar els maleïts plecs vocals falsos. 


Exercici 5
Escriure un relat, poesia, conte o assaig en relació a un fet viscut el cap de setmana:


Blanco de zinc

Hay días en los que si alguien te pregunta
si ha sido negro o gris
no sabrías qué responder.

No tanto por las nubes,
con un atardecer súbitamente tornasol
o un gris de Payne,
o los árboles verde-dorado
en la carretera de la Arrabassada,
sino por un blanco de zinc.
El de tu pensamiento, blanco, sin respuestas.
Con lo que es y está.
Sin instrumentos.
Sin nada que mezclar.
Un cielo-no-cielo, un no-azul.
Pobre de colores,
tu pensamiento es un punto y nada más.
No hay línea.
No hay donde ir.
No hay donde escapar.

La carretera sigue sus curvas
y, secretamente, le estás agradecida.
Ella y sus recodos son hoy tu única certeza.



Exercici 6: 

Escriure un relat o poesia en relació aquesta cançó:

Beirut Elefant Ghun 

Si una bici passés a prop meu em decidiria. Diria: “Hi vaig. Vaig al port. Vaig al port i m’embarco”. I succeeïx. La bici passa.
“Ningún mar en calma hizo experto a un marinero”, altrament dit, sense onades, el mariner no apren a navegar.

M'embarco.
 El vent em bufa més enllà, fins a l’horitzó, aquell horitzó on un cormorà va deixar línies de tinta, d’aquelles no paraleles com el full d’un pentagrama, d’aquelles que s’entrecreuen i composen paraules mal rebudes i mal transmeses. Un horitzó que es doblega poc a poc com un hemisferi. Caminaré cap a l’horitzó, deia el meu poema, arriscant marees circulars.


El horizonte marino
sigue resuelto el curso de su tinta
no se dirige hacia delante, a lo profundo,
sino hacia el lado derecho en el que escribo.

Caminaré hacia allí y en lo remoto
al no temer mareas circulares,
y el cormorán entintado
resolverá en un vuelo súbito el misterio.

Son sus alas-esponja
la palabra, la sal y el alimento
y es mi lápiz nocturno
compositor de antiguos besos. (...)

La línia de l’horitzó progressa cap a la dreta, sense espais en blanc, sense pauses, però l’aire, malgrat tot, no manca a la meva veu cantant, i la meva mà, que escriu, no es cansa. Navego alhora cap a endins del mar. Que el vent em bufi el rumb i bufi la roda del destí, aquella carta del tarot que, sense aire, no gira. Avui el mar està en calma i no guaito tsunamis a l’horitzó. Toco de peus a terra més que mai en aquest vaixell, a alta mar, amb la ressaca.

El cormorà, de sobte, deixa caure les seves ales entintades, i algunes gotes de tinta es vessen sobre la meva esquena, i jo no em moc. Com ell, el meu plumatge absorbeix els líquids, i la remor de les onades acompanya la meva absorció lenta d’aquest negre fum que voldria ser blau d'ultramar.




Exercici 8:

Escriure en relació a la soledat un conte, assaig, poema o relat.

El vent entre branques
parla amb boca de sal:
cub sobre cub
de cinc costats;
l’enderroc per fugir
de la tendresa.

Silenci sobre silenci:
un cub de sis.
La tendresa no fuig,


no sap per on.


Exercici 9:

Exercici lliure:

Tiza

Seguirás moliendo tiza en el cielo,
como imitando nubes pasajeras;
restallarán partículas de hueso
bajo mis pies rasgando, aglutinadas.

De sol y sombra
allí estarán el viento, el cráneo y la ceniza.

En esa noche franca y manifiesta
yo mediré otra vez la bóveda nocturna
con la preocupación ausente de quien duerme.



Exercici 12:

Escriure un relat, conte, poema o assaig en relació aquesta imatge.



A dos centímetres de la terra
la meva mà, com una boira freda i seca
descriu signes horitzontals i críptics
per convocar el teu cos colgat.

La meva llengua, entre cols,  llepa el seu desig
i està el meu sexe retallat, arran de terra.

Els teus pits, còncaus d’argila,
vessen bassals sepultats.


Travessen minerals els teus pits ensorrats.







No hay comentarios:

Publicar un comentario