Escriure un relat, poesia, conte o assaig utilitzant el disparador bona nit.
En aquell aprenentatge, i fins i tot vaig arribar a comprendre la
obsessió científica dels descobridors d’ una vacuna.
BON
DIA
Cada matí li passava per davant i li dedicava el més enèrgic dels meus BON DIA, però res, no deia res. Em mirava i m’ ignorava,
aquella ignorància em treia totalment de
polleguera. No és tan difícil, em repetia constantment, són dues paraules, només dues, i
es més, son ben fàcils. No ho entenc.
Però algun dia ho aconseguiré pensava per mi, i seguia martiritzant-me amb
aquella estultícia amb la que de vegades intentem aconseguir reptes imbècils
que ens porten a cap lloc. Però així és l’ ésser humà, tant intel.ligent per unes coses I tan
caparrut per unes altres.
De vegades, penso en quin tipus de mecanisme devem tenir en la nostra
desconeguda matèria gris, per intentar aconseguir sempre allò que ens resulta
més difícil i sentir aquella mena de plaer torturador en la consecució de
reptes impossibles.
Al dia següent tornava, em seia a la taula del davant i em prenia el meu cafè amb llet natural i en
got de vidre que tant donava per sac a les cambreres del bar.
Joan, el tallat com sempre? Em preguntaven-
però jo sabia que aquella pregunta estava marcada per un pensament intern que
deia, Joan, torracollons, el tallat com sempre? Però en fi, cadascú havia de
portar la seva creu i a mi a la feina m’ ho feien passar canutes, així que em
sentia amb aquella espècie de dret autoconferit a poder fastiguejar a tos
aquells treballadors que d’ alguna manera havien d’estar al meu servei.
Mentre esmorzava, tot maleint interiorment els crits del personal, fullejava el diari i aprofitava la part d’ Economia per repetir les
dues paraules escollides amb un to, que
poc a poc cada dia anava perdent, aquell desig implícit de felicitat. Tant és
així, que es va convertir en la meva obsessió, en la meva raó de ser, en el
motiu per aixecar-me cada dia. Però com podia ser tan idiota.
BON DIA , BON DIA, BON DIA, em vaig proposar arrencar-li aquestes aparents
senzilles paraules de la boca, vaig començar a llegir llibres que parlessin del
tema, em vaig aficionar a explicar les meves tonteries en foros, i dedicava tot
el meu temps lliure a intentar solucionar aquell estúpid problema que tot sol
m’ havia creat.
La gent del voltant em mirava sorpresa, cada dia resultava més histriònic
en la meva manera d’ actuar, de vegades sentia alguna rialleta de les
comercials d’ HP que també prenien religiosament el cafè, en aquella mena de
temple que havíem creat. Cada dia em sentia més encuriosit
El dia 6 de juliol vaig rebre la trucada del meu amic Flavi, que em deia
que en el sopar del dia anterior, m’ havia trobat estrany, que estava com
drogat, que em veia diferent, com si
tant se’m en fotés la família, els amics
i la resta , com si pensés en una altra cosa. -Estàs bé? em va preguntar.
-Si, es clar, que m’ ha de passar? tinc una feina perfecta, una família
encantadora i una salut de ferro, que més es pot demanar? Me’ l vaig treure de
sobre com vaig poder i li vaig penjar el telèfon.
Però aquelles paraules no em van ser del tot indiferents, em van fer pensar
que aquell tema ja se’m estava anant de
les mans i que m’estava afectant massa. Frena- vaig pensar, no sé que et passa
però sembles un desconegut.
Saps què, deixaré d’ anar aquell bar i s’ acabaran els meus problemes.
Dit i fet, vaig estar un temps sense trepitjar el MOS, cosa
que em va anar molt bé per la meva salut
mental i la de la meva família, que per fi podia gaudir de mi en plenitud de
facultats. Em sentia relaxat, tranquil, havia trencat aquells lligams imaginaris que m’ encadenaven a aquell indret. Però un dia en aixecar-me,
els astres es van alinear de tal manera, que van fer que els meus peus dirigits
pel pilot automàtic del meu cervell, em portessin cap al carrer Dragueria on estava situat el MOS.
Sense pensar, com qui agafa el cotxe i empren la ruta de la feina , vaig en
entrar per la porta i vaig sentir un fort i nasal BON DIA, que no donava lloc a malentesos.
No podia ser, els ulls se’m sortien de les orbites i no
donava crèdit, aquell tossut animaló ara
repetia fins a la sacietat les paraules que jo portava mesos i mesos dedicant-li, el pitjor de tot, es que
no havia estat al seu costat per sentir la seva primera paraula. De la
incredulitat vaig passar a una forta
tristesa que em va fer abaixar el cap, prémer les dents i tenir un fort
sentiment de ràbia, que poc a poc va anar apoderant-se de mi. Cada vegada em
sentia més i més enfadat, ple d’ ira i
amb ganes de cridar i de llençar-ho tot pels aires.
Joan no exageris, t’ estàs passant, t’ ordeno immediatament
que deixis de pensar això. I tot
palplantat davant la balda on estava col·locat
el meu amic de viatge, vaig decidir
bloquejar el meu pensament, tot
imaginant-me el meu cervell des
de fora, com si fos un metge qui l’ observés i
amb una creu vermella que la travessava de dalt a baix. I com que encara
no em sentia del tot a gust amb aquelles
sensacions, vaig decidir pensar que alguna mà desconeguda introduïa en forma de negres paraules la següent frase:
aquell grapat de plomes verdes podia dir bon dia gràcies als meus titànics esforços.
Així que amb un somriure que semblava tensat d’ orella a
orella, i ara si,envaït de serenor, el
meu dia es va completar amb el regal que aquell animal li havia fet al
meu ego, en adonar-me’n que aquelles amables paraules només me les dedicava a mi,
en exclusiva.
Ningú pot arribar a imaginar com de feliç em feia
escoltar cada matí aquelles paraules. Però el millor de tot es que aquella
bestiola que aparentment només repetia i repetia, m’ havia ensenyat a dominar
els meus pensaments. Fins i tot, crec que era conscient, perquè m’aclucava l’
ullet...
I si li ensenyo a dir
el meu nom,? NO¡ para, para , no t’ embalis Joan,
Deixa-ho córrer. Bona feina.
Exercici 8:
Escriure en relació a la soledat un relat, conte, assaig o poema.
SOLEDAT
Sento les gotes d’ aigua que poc a poc llisquen pel teu cor, amb el desglaç
que el sol provoca.
Et miro asseguda a la finestra recordant dies passats, amb ulls que s’ enfonsen i ennueguen, i es que la meva joventut, de la mà d’ una
inesgotable vitalitat, mai van permetre el teu plor, tot
pensant que alleugeririen el teu mal.
No vaig entendre la teva solitud i entronitzada en la meva ignorància pensava
que l’ única opció possible era la de la vida.
Ingènua, però amb la força d’un huracà, dempeus vaig tractar de posar-te,
sense tenir present, que el record de tota una vida, no s’ esborra amb la
simple voluntat.
Ara et comprenc, t’ escolto i soc capaç de sentir el teu plor, però tu ja
no tens llàgrimes i en silenci els teus ulls m’ ho fan saber.
Les teves paraules impregnades de tristor, de desànim, de final, esmicolen
la meva ànima en sentir-les i no puc comprendre, perquè jo, no et serveixo d’ al·licient.
Egocèntrica penso, que la meva força té poder suficient, per fer girar el
món en sentit contrari i només quan em paro a pensar en el vuit tant gran
existent, puc des de lluny, acostar-me al teu enorme patiment.
Egoista al voler fer les coses com les he sentit, però convençuda , de no poder
fer-les diferent.
Sento no haver-me apropat a les teves necessitats, però em conformo pensant
que una petita llum t’ he encès per continuar endavant.
Exercici 9:
Exercici lliure.
Exercici 9:
Exercici lliure.
VÉRTICE DE MUNDO
Me gusta tu mundo,
sin maldad,
Y naturaleza en esencia.
Me gusta tu risa
tu amor puro
Sin condiciones
Maldigo tus gritos
Que no atienden a razones
Y te ofrecen perdón ausente de razón
Recuerdo tu singular sonrisa, en tu redonda cara.
Tu pesadez extrema
Repitiendo hasta el hartazgo lo mismo una y otra vez.
Desconcierto me causa, tu pereza desmesurada
Y no alcanzo motivo.
Aún recuerdo la ineficacia del tiempo empleado
para enseñarte todo, sin que aprendieras nada
No me olvido de tu fortaleza que
inmune al dolor padece sin muescas
Exercici 10:
Escriure en relació aquest quadre de Vermeer un assaig, conte, poema o relat.
Ni
un solo día pasa
sin
que mi pensamiento borracho
anhele
tu sonrisa.
Esta
vida grisácea,
almibarada
se torna
cuando
estás junto a mí
Pero
mis ojos encharcados
y este nudo que agarrota mi cuerpo,
anteceden
al preámbulo del fin,
que
amargamente se despide
sin
conocer aún el final.
Exercici 11:
Escriure un poema, relat, assaig o conte amb les paraules arpa, corda i pluma:
Tu cuerda atrapa mi arpa
y me
siento pluma.
EXERCICI 12:
Escriure en relació aquesta imatge un poema, relat, assaig o conte:
PARAULES DE PEDRA
Paraules de pedra
que enfonsen l’ànima
i refreden el teu cor.
Vent esglaiador
que amb la seva força
et despentina
I a cau d’ orella
et xiula bruscament.
Plou negre
en aquest núvol
tou,
esperançat que demà
et somrigui i es fongui
en paraules de seda.
Exercici 13:
Escriure en relació a l'estiu un conte, assaig, relat o poema.
VENT D’ESTIU
El vent m’ apropa
el crit d’un nen
que acaronat per
l’ aigua, la intenta atrapar,
Juganera
s’ escapa entre els dits
I tot feliç
deslliça un riu i se’l mira.
Embadalit l’
assenyala,
el pare l’ agafa
i a cau d’ orella
una cosa li diu,
El nen riu
Sento el mar que
em saluda,
I jo alço el meu barret tot agraint la
benvinguda
I em sento viu.
De fons sona
aquella cançó,
m’ agrada, l’ aprenc i la canto.
T’ agrada, t’
apropes i et canto
Et parlo I t’
ofereixo beguda
l’ acceptes del tot convençuda.
Et miro natural i
espontània,
t’ has endut la
meva ànima que sobrada
volia jugar
i jo aquí,
convertit en aquell nen
al que
la mà no li abasta.
.jpg)