Treballs Sandra D. Roig

Exercici 7:

Escriure un relat, poema, conte o assaig utilitzant com a disparador bona nit.

Des de l’ampit de l’oblit,

la melangia és un banc de boira que se’n va.

Tot  plovent per dins la impotència tota

d’una còmoda covardia

Per no volar t’engolirà el fang.

s’esquerdarà la terra als peus teus,

I quiet, per no volar,

seràs el ble que es fon d’una corrent d’aire.

Has acomiadat els àngels que et vetllaven.

Bona nit, amor veritable, Bona nit. 

Exercici 8:

Escriure en relació a la soledat un poema, conte o assaig. 

Solitud 

Quina solitud més fonda,

l’escull on van a morir totes les onades.

Ara, que el Merlot em delata

I proclama les hores d’abstinència de tu.

Quina fonda solitud

em fa declinar la mirada i reduir-me a cendres

Per ocultar aquest somriure amorosit que et recorda. 

Exercici 9:

Exercici lliure:

ZEN

Observo la caiguda de la gota i l’onada expansiva, de sobte s’estén  la sordesa fonètica del mar, que em clama silenci. I s’esmuny de la memòria aquella mirada teva d’escuma arrissada que m’empetitia, que de mi en feia espurna encesa tot  fonent-se al teu pas.  Duc un silenci de pedra, d’ençà que s’ha acomplert l’enèsima profecia de fugir-me, esperit. I m’aflora el vertigen de la perspectiva dels carrers dels pobles, les cantonades que es tanquen enlloc d’obrir-se, i preciso una altra vegada d’aquella aura que em protegeix quan apareixes, un amor callat i subtil que presento dins meu com una energia que em recorre endins i reconforta la meva inacceptable solitud.

Ara, que ja no et sento al meu cervell, encara em sento més sola. Em feies una companyia secreta més enllà del que puguis imaginar. I riure com enyoro riure amb tu, aquest riure que m’esclata com una doll d’aigua barbotejant en trobar-nos, cada cop que creuem els dits per fer-ho tot pregant el dringar dels àngels que m’alerta que tinc a dos metres i escaig l’amor de la meva vida.



Exercici 11:

Escriure un conte, poesia,assaig o relat en relació a una d'aquestes tres paraules:

Arpa, corda i ploma.

En la tempesta, una solitud persistent

I l’absència de l’arpa, que desesmada

Indicava el viarany a seguir.

Podries sentir als timpans

cada batec, i el tro

sacsejant-te d’imprevist

a cada passa infèrtil,

En la cerca d’un infructuós aixopluc.

Somiaves una cabana

I una llar, amb estora de llana,

I uns braços

on eixugar-se el regalim

de tota la pluja a la pell.

I ja fa temps

que van urbanitzar les cabanes.


Arpa, corda i pluma II

ARPA

Cada nota no es més que una carícia...

Li agradava observar les flames, en una dansa de ventre a ritme d'una percussió imaginària. Recordà com era la seva esquena,i senti la respiració llunyana interrompuda pel constant espetec de la llenya. Encara duia a la pell, el vapor de la dutxa i la lluentor de la barreja acolorida de la pell per la temperatura. S'estira sobre la gruixuda catifa de llana d'ovella arrissada, i es distragué per mil.ler cop.

Pensant en els ulls ataronjats que la miraven,i s'adonà que algun pensament havia arribat a tocar el cim de les illes d'enyor,just en el moment en el que els mugrons buscaven l'escalfor del foc sense el seu consentiment,i tancà els ulls, per sentir la calidesa de la flama pel cos,i decidí composar la seva pròpia cançó en arpa.

PLOMA

D'ençà d'aquest abisme esbiaixat de gris,

D’indefinits obscurs,

sempre reverbera el mateix anhel

batre les ales, ben prop d'un lòbul

fugisser com la carícia,

romandre en blanc i en un silenci explicatiu

al voral de l’èxtasi,

amb l'esguard en transit entre dos vides.

Alçar-se de pètal i dipositar-se, si,

just on comença una dimensió desconeguda de tu mateixa.

Romandre al límit de l'impossible

amb la fe cega de l’èxit.

SOMNI.

M’abelleix estripar-me la camisa, per deixar brollar la paraula diàfana com l’aigua clara, dissoldre la paraula que cristal·litzada s’ha fossilitzat endins, que cobreix la cavitat toràcica, i alliberar allò que porto vestint els dies i les nits. El somni de les fades, potser és deixar de cobrir-se la presència entre les mates, o fugir de l’obscura superfície de l’aigua nocturna. Potser el somni de la fada és dir allò que no tem, perquè augura la presencia d’un mortal i s’entesta una i una altra vegada en immortalitzar-lo amb la paraula i presta, deixa constància, insistent d’un amor que no neix, perquè ja ha estat, de sempre. El somni de la fada es sorgir-te entre el somni i vetllar-te, és atansar la mà per resseguir amb el dit els teus llavis, perdre’s entre el boscatge i rodolar en un paratge de fulles mentre els cossos son de pell i aigua.

Tancar els ulls i sostenir la llum del pit perquè la vegis més enllà del que imagines, i inundar-te de calma. Romandre atrapada en tu, tota de líquens i vestida d’heures, descalça. El somni de la fada és observar-te d’esquitllentes des de l’escorça d’un arbre.



Exercici 12:

Escriure en relació aquesta imatge un poema, relat, assaig o conte.

LABERINT

Per bé que intento aferrar-me al cordill per no perdre de vista el cabdell, sempre acabo endinsant-me per inèrcia en la impracticable boscúria on, vulnerable, escolto la de l’altra banda, que s’entesta en no veure’m feliç, i es proclama la màxima dirigent de la meves intencions òrfenes, que responen a l’impuls i que s’aturen en sec en valorar les conseqüències maleïdes, sempre. Miro al cel, tants cops al dia, imagino des d’aquest laberint d’ombres a les que venero i a per les que no  sé mai si hi puc llençar l’àncora,tot preguntant-me si hauria de continuar corrent riu avall o no, ja ho sé que no disposo d’una condició innata per sel.leccionar l’ordre natural de les coses. La meva vida és un diari tan mal cosit, que d’una ventada m’altera l’ordre dels dies. Començo a intuir cada una de les passes que sé que haig de donar, i percebo les que farà la resta, com si ja tot m’ho sabés, ho hagués viscut. Tu en canvi, no has aprés que, en algun moment de tota la línia temporal que ens precedeix, hi havia una història escrita en els nostres ulls,un amor més enllà de les entranyes que ens fa aturar-nos al mig del carrer i sentir que ha arribat l’altre, un amor tan poderós que no s’explica es viu dins teu, amb tota la intensitat de la impossibilitat atiant els dies, i empenyent-nos a desbocar les paraules i el gest. No has entès que això ja no ho viuràs que marxarem d’aquí i no et diré mai, que l’home a qui he estat escrivint tota una vida se m' ha fet real, i he deixat que fugís per respecte. No has aprés que tota aquesta solitud es podia pal·liar tan sols prenent-te la mà, perquè sento que vaig entrar dins teu amb la força del vent que alleugera la cremada d’haver viscut la impotència de no haver assolit el cim.

Aquell que ha perdut la visió de la vida, s'enfonsa. 



Exercici 13: 

Escriure en relació a l'estiu un assaig, relat, conte o poema.

Estiu

Ara, que l’estiu és un llast d’estela.

M’he pintat les parpelles de tardor,

els marges mussiten remors

m’obren pas mil estols

I els arbres em venten.

Al regne imaginari que em fa Deessa.

el besllum em corona,

i malgrat encara batego

en aquest silenci no hi caps tu.