sábado, 13 de octubre de 2012

Treballs Dani Ferrer

Exercici 1:

Escriure un relat, poesia,conte etc. amb la frase tens la paraula.

Què passa si "tens la paraula"? Dani Ferrer

Tenir o ser? Qüestionava Erich Fromm. En l’època del capitalisme dur: tenir, acumular, posseir, etc. ha adquirit gran protagonisme. De manera que se’ns valora molt pel que tenim o pel que som capaços de posseir i no tant pel què som o representem. Aquesta dicotomia entre ser i tenir crec que porta a una dicotomia semblant entre materialisme i existencialisme. No hi ha res purament material, ni res purament existencial. Matèria i existència cohabiten, en tant que la matèria existeix i què existeix més que tot allò que és material i ha estat transformat per fer-nos la vida més fàcil? Hi ha vida més enllà del materialisme, no ho dubteu. Hi ha una existència.
Què passa si tens quelcom immaterial? Tens quelcom que no es veu, que no es toca, que no se sent, que no s’ensuma. Com les paraules. És necessària la vista per llegir paraules? Pels invidents existeix l’alfabet Braille, que amb relleus es pot llegir i sentir allò que té a veure amb les paraules. No és imprescindible la vista per tractar amb paraules. És necessari el sentit del tacte per poder copsar paraules? Abans ho era, feien falta llibres manuscrits. Però ara? No cal tocar res. Cal sentir-hi? Les paraules poden transmetre’s amb el llenguatge de signes pels sord-muts. Ja no és necessari sentir les paraules, les entenem per altres mitjans. L’olfacte, és necessari l’olfacte? Potser és el menys imprescindible de tots els sentits per aquesta finalitat. No cal ensumar res per llegir paraules, tot i que els papers i els llibres i les revistes i els diaris desprenen olors inconfusibles.

Què passa si tens la paraula? L’emmotlles a la teva mida i a les teves capacitats i en treus veritables obres d’art, sí. Se’n pot treure un rendiment exhaustiu. El bagatge de cadascú farà que utilitzem unes paraules més que altres. Una vegada vaig sentir a dir que una persona pot arribar a dir una barbaritat de paraules en tota la seva vida. Una cosa és dir-les i l’altra escriure-les o simplement transmetre-les amb algun dels sistemes que he mencionat abans. I molts més que n’hi ha. Això és un exercici de comunicació: emissor, receptor i canal. Les paraules són el missatge que transporta el canal. I les paraules transmeten, ens fan emocionar, plorar, cridar, enfadar-nos, ens fa tornar irats, ens arriben molt endins o ens surten per l’altra orella. En fem el cas que volem, segons molts patrons que identifiquen el moment en què ens trobem quan som els emissors o els receptors.

“Tens la paraula” afirma. En primer lloc és una expressió afirmativa. Afirma que “la tens” i quan la tens, pots fer amb ella meravelles o desgràcies, però en tot cas, això és responsabilitat de qui la té, qui té la paraula. I puc estar molt content de tenir la paraula per escriure aquestes línies.
Si “tens la paraula” algú te la passa; algú te la dona; algú que ja ha parlat o ha expressat amb anterioritat les seves idees, te la cedeix, amb la voluntat de passar el relleu a qui vol fer ús d’aquesta paraula. A fi de bé, a fi de seguir afirmant o negant, però en definitiva, tu prens el relleu i no et pots callar, has de fer ús de la paraula mínimament, per no dir que t’han passat la paraula i has fet silenci. Si prens el relleu de la paraula, el mínim que pots fer és manifestar-te, com a mínim, amb el més ridícul dels monosíl·labs o la més rimbombant de les interjeccions. Es desconeix el màxim. No hi ha fronteres per les paraules, no hi ha un límit definit. Si “tens la paraula” pren-la i passa-la tant sovint com creguis oportú, perquè en la varietat està el gust i l’alternança és bona i positiva. Afirmativa, com dir que “tens la paraula”.



Exercici 2:

Escriure un relat poesia,conte o assaig inspirant-se en aquesta imatge:




8x3 pedres angulars de la postguerra

Dani Ferrer

En el passat:

S’aixecaren barricades quan les bombes s’havien refredat.

S’aixecaren murs quan la política va esdevenir bipolar.

S’aixecaren els militars sota el pretext de vetllar per la pau.

S’aixecaren les veus dels cadàvers morts per les armes.

S’aixecaren els estendards del distanciament.

S’aixecaren les crostes de les ferides encara no curades.

S’aixecaren, totxo sobre totxo, les parets de la vergonya.

S’aixecaren les diferències entre els poderosos i el poble.

Però un bon dia:

Caigueren els símbols de la fredor.

Caigueren els règims dictatorials.

Caigueren els mites d’un món bipolar.

Caigueren les ideologies del pedestal.

Caigueren els règims del Capital i d’allò Comú.

Caigueren els militars davant la voluntat popular.

Caigueren els falsos i els hipòcrites.

Caigueren els referents de la repressió.

I després:

Vingué la fi de la tensió acumulada.

Vingué l’apropament mutu.

Vingué l’entesa entre les gents.

Vingué la germanor d’uns i altres.

Vingué el progrés del poble.

Vingué la reconciliació i la renaixença.

Vingué la voluntat d’anar junts de la mà.

Vingueren millors temps per a tots.



Exercici 3:

Escriure dins l'espai limitat d'una postal, una història en
un lloc distant de la nostra residència habitual a un amic, familiar, parella etc.
La història havia d'estar inspirada per la frase escrita a
l'altra cara de la postal.



Dani Ferrer

(Hi ha també el dictat de la sang que empeny les palpentes)
Com hi ha món! Aquest indret és tan bucòlic i cosmopolita alhora... Tan efervescent en l’essència, tan fluid en el discórrer, que no queda altra que anomenar aquesta ciutat com a bocinet de vida. Quan sóc aquí, flueixo com el Tàmesi a l’Atlàntic, em sé ubicar com el meridià de Greenwich en els mapes i viatjo pels volts de la City per un tub. Hi ha ciutats, però també hi ha Londres, que és com m’agrada viure: ben lluny com més a prop, ben bonic com més magnànim, ben divers com més únic. Una abraçada sinergètica a les palpentes, entre la boira i el plugim.



Exercici 9:

Exercici lliure:


I perquè no?


Perquè si existeix Ministeri, no existeix  Disministeri?
Perquè si existeix Llei, no existeix Enlleiar?
Perquè si existeix Taxació, no existeix Ataxació?
Perquè si existeix Impost, no existeix Antimpost?
Perquè si existeix Govern, no existeix Abgovern?
Perquè si existeix Treball, no existeix Protreball?
Perquè si existeix Rajoy, no existeix Desenrajoyar?
I perquè no?
Perquè si existeix Parlament, no existeix Imparlament?
Perquè si existeix Borbó, no existeix Desborbonitzar?
Perquè si existeix Infanta, no existeix Sinfanta?
Perquè si existeix Democràcia, no existeix Ditdemocràcia?
Perquè si existeix Corrupció, no existeix Pàriacorrupció?
Perquè si existeix el Socialisme, no existeix el Parasocialisme?
Perquè si existeix Constitució, no existeix la Biconstitució?
I perquè no?
Perquè si existeixo Jo, no existeix el Català?
Perquè si existeixo Jo, no existeix la Nació?
Perquè si existeixo Jo, no existeix el Poble?
Perquè si existeixo Jo, no existeix la Llengua?
Perquè si existeixo Jo, no existeix l’Agermanament?
Perquè si existeixo Jo, no existeix l’Univers?
Perquè si existeix Espanya, no existeix Catalunya?
I perquè no?
Perquè existir depèn de la ditdemocràcia que ens desenrajoya l’abgovern i els seus disministeris, que fan enlleiar, mitjançant l’imparlament, la biconstitució desborbonitzada de sinfantes. Enlloc de cuidar-se del protreball, pugen les ataxacions i els antimpostos, fet que crea pàriacorrupció, fins i tot en els parasocialistes.
De manera que no només ens queda trepitjar en ferm i autoafirmar-nos i autodeterminar-nos, sinó que el Català, que no és només una nació i un poble amb una llengua pròpia, esdevingui motor d’agermanament de l’univers per afirmar i determinar que Catalunya existeix, més enllà de qualsevol realitat.
I perquè no?




Exercici 10:

Escriure en relació aquest quadre de Vermeer (Jove llegint una carta) un relat, poesia, assaig o conte.






Estimada Nicola,

Són 3 llargs anys, 8 innombrables mesos i 6 dies de llàgrimes els que porto enyorant-te. Des que em van destinar a Barcelona, com a agregat al Consolat dels Països Baixos a Barcelona. T’he escrit 8 cartes que no han trobat resposta. Estic preocupat per saber si t’arriben les meves missives o s’extravien pel camí.
D’ençà que vaig arribar, se’m fa llunyà el teu fil de veu, fosca la teva cara i lluminós el meu pensament. Malgrat tot, la llum del teu rostre es fa present quan observo l’esbós del teu retrat que et va fer el teu oncle i que, ara, rau a les meves mans.
La guerra, aquí, sembla no tenir fi. Mentre el foc creuat i els projectils cauen en la perifèria de la ciutat, aquí temem per les nostres vides. La vida de la ciutat és un bullici constant, però la guerra amenaça l’estabilitat i la pau dels seus ciutadans.
Enrere queden els dies que passejàvem pels carrers de Rotterdam i jo treballava com a mercader en el port, mentre tu, bella i sibil·lina, teixies i cardaves la llana per fer jerseis i vànoves per vendre a la botiga que la teva família regenta.
Voldria saber com és la teva vida, ara, i recordar-te que encara anhelo la teva àuria de frescor i joventut. Diposites la teva fe i esperança en la meva persona malgrat les circumstàncies que ens distancien? Quan acabi la meva estança en la península Ibèrica, desitjo retrobar-te, casar-me amb tu i restablir la meva condició de ciutadà Neerlandès. No sóc home de viatjar, en canvi, m’he adonat que sóc home de llar, responsable i gentil.
Aquí, a la cantina de la posada on romanc, hi menjo cada dia, disposo d’habitació particular, xofer i carruatge per fer el trajecte cap a la feina o pels averanys d’aquest país, que és tant muntanyós, com marítim i que té una tradició i una cultura diria que particularment genuïna.
El poble Català m’ha acollit i els conciutadans de Barcelona em fan la vida fàcil. He après, he negociat contractes mercantils d’alt nivell i he contribuït a millorar l’estatus dels Neerlandesos que viuen en aquestes contrades.
El comerç és fluid en aquests entorns. El port és magnífic i molt comercial: s’hi ven peix de totes les mides i espècies, fruita i verdura, carn de les més selectes granges, vi de les més feréstegues vinyes i espècies de totes les contrades. Hi ha cistellers, boters, carboners, teixidors, i un llarg etcètera de professionals. La indústria és incipient, però és la zona amb més previsió de futur i un lloc on establir grans relacions i amistats.
Nicola, si la guerra avança i Barcelona cau, em veuré obligat a fugir del país i serà llavors que tornaré per venir-te a buscar. No dubtaré en fer-ho saber als meus superiors d’intendència quan, per causes de força major, no es pugui mantenir el meu lloc de treball.
I vindran temps millors, en els que confiar i dipositar esperances. Somio amb aquesta possibilitat. I somio amb què estarem junts altra vegada i conviurem en una nova llar on farem créixer una família i donar sortida a les nostres ambicions personals i professionals. De debò que ho somio i tant de bo et fessis còmplice d’aquest sentiment vers la meva persona. Així ho desitjo i així espero que m’acullis.
En els albors d’un nou dia que començarà, m’acomiado de tu amb amor i amb l’esperança de ser correspost.
Nils Van der Rohe.






No hay comentarios:

Publicar un comentario