Exercici 1:
Escriure un relat, poesia,conte etc. amb la frase tens la paraula.
Desprès de rumiar-ho molt de temps, finalment vaig prendre una decisió.
Decisió que no era pas fruit duna nit boja, poc meditada i/o
precipitada. No. L’havia estat madurant, pensant i repensant durant dies, mesos
i tal vegada, anys. Més del que ella podia sospitar. Però la por a no ésser
entès, unes vegades, i d’altres, la mandra d’iniciar una conversa què, a tot
segur encetaria el meló de la discussió, confrontació i “mal rotllo”, sovint, en
feia abandonar. Molt possiblement, ens diríem tot allò que segurament teníem al
llistat de greuges que cadascun de
nosaltres havíem anat conformant
durant el llarg temps de convivència.
Un
dissabte de tardor, després d’haver esmorzat un bon pa amb tomàquet i pernil,
ben regadet amb abundós Priorat, vaig
respirar a fons unes quantes vegades, d’acord amb el consell autoritzat del meu
psicòleg i tranquil·lament, em vaig armar de valor i vaig prendre la decisió de
parlar-ne, tot aprofitant la jornada
sabatina de descans i el bon estat d’ànim que semblava haver a
l’entorn.
Li vaig fer un relat detallat, pausat i
ben estructurat. Tal i com l’havia pensat i repensat durant tant de temps, amb
tots els ets i uts, sense escatimar
detalls, de forma que quedés clara la situació.
En acabar el relat li vaig
dir.
-
Bé. Això és tot el que et volia dir... ARA TU
TENS LA PARAULA
I amb
la paraula a la boca em vaig quedar, perquè res no va em voler manifestar, afegir o puntualitzar.
D’això
farà ara, si mes no; 1 any, 6 mesos, 3 dies i 4 hores, i ... encara estic esperant resposta.
Exercici 2:
Escriure un relat poesia,conte o assaig inspirant-se en aquesta imatge:
THE WALL
Un trosset de mur
Aquella tarda no va ser
una tarda, qualsevol. Va ser una tarda diferent.
Mai no hauria
imaginat que els esdeveniments arribessin tant de sobte, tan de pressa, després
de tants i tants anys de separar-nos físicament, tot i compartir un mateix espai
físic. Dels 81 passos fronterers que dividien la ciutat, només en van quedar
escassament, una dotzena.
A files militars em van remetre con si es tractés d’un paquet de correus.
Un munt de xicots amb el clatell repelat , expectants alhora que preocupats, vam acudir a la seu de la Caixa de Reclutes per veure el resultat del sorteig.
Vaig tenir sort¡ Em va tocar al lloc de residencia i podia quedar-me a casa, a ciutat.
A casa tots ho varem celebrar; la mare, perquè em tindria gairebé cada dia a casa i res no canviaria; el pare, perquè podria continuar els estudis i no es trencarien els cursos a la Universitat i, jo, n’estava especialment content perquè podria continuar veient-me amb la meva xicota, ara que (per fi) havien trobat un lloc discret on passar la tarda, on evitar el mal d’ous , per culpa de les rebregades genitals no consumades.
Els militars ens van instruir per matar. No tenien altra missió instructiva atesa la situació del país i, més concretament, de la ciutat.
Hores i hores dedicades a conèixer les parts fonamentals del Kaláshnikov (el fusell d’assalt AK-47). Muntar-lo, netejar-lo, oliar-lo, tornar-lo a muntar : Tenir-lo sempre enllustrat i dur-lo a passejar.
- "Penseu que es com la vostra xicota. Sempre perfecte. Sempre a punt".
Els exercicis de tir al blanc, al camp de tir situat a uns 30 kilòmetres de ciutat, eren continus , repetitius i avorrits. Encara què el fet de sortir al aire lliure i compartir una estona amb els companys, feien, fins i tot, desitjable l’eixida al camp.
Es tractava, entre d’altres tasques, de controlar els passos fronterers de la ciutat, les guàrdies interminables al davant edificis oficials o al llarg de tot el mur. Menjar ranxo infecte per obligació, aquells dies que no tenies suficient temps lliure per anar a casa. Tot conformava una situació que desitjaves acabés quan mes aviat millor. Però el temps, certament, passa molt esplai, poc a poc, quan voldries que ja fos un temps passat.
En els intents desesperats de travessar el mur, fos de dia, fos de nit, havíem d’actuar sense contemplació: Tret al cos i abatre’l. Res de ferir-lo, perquè l’haurem de mantenir i, tot seguit, un cop restablert, tornarà a intentar-ho. Són cassos perduts. - Deien els militars.
No us podeu imaginar el neguit, la preocupació dels companys quan ens tocava fer guàrdia al mur: Pot ser un familiar teu, o meu. Com el puc abatre?
Però, si aconseguia passar-lo, la repressió més dura que et puguis imaginar queia sobre teu.
Fou la tarda el 9 de novembre de 1989. Ho recordaré sempre per qué era la data del nostre aniversari, quan per primera vegada es vam estimar i no vaig poder acudir a la cita.
A mitja tarda va sonar la sirena d’emergència del quarter i tots vam acudir formats al pati, armats, en formació de combat.
La nostra brigada va ser destinada al centre de la ciutat, a l’ Alexanderplaz. Vam arribar amb les furgonetes a toc de sirena i a tota velocitat pels carrers cèntrics de Berlin.
El rebombori era immens, la cridòria a l’altra banda del mur increïble.
Mai no havíem vist una concentració de gent semblant.
Vam grimpar fins dalt del mur, deixant els armes degudament custodiades, i vam poder contemplar la immensitat de la situació.
Una gentada immensa, sobretot joves vinguts d’arreu, proveïts de masses, martells i tota mena d’eines, picaven i repicaven per rebentar el mur i fer-lo caure a terra.
Les ordres rebudes no les vam aplicar. Ens vam negar. Com actuar contra una gentada carregada de raó. Al cap i a la fi es el que havíem estat desitjant tants d’anys.
Vam pensar, tots plegats, que ja havia arribat l’hora de deixar lliures d’entrebancs els carrers, els bonics carrers de Berlin, de la mateixa forma com els van parir els arquitectes i treure tota aquella vergonya del mig.
Desprès de gaudir de forma continguda, l’alegria que a tots plegats ens envaïa la situació, finalment vam ajudar als picapedrers a travessar a l’altra banda del mur i donar-los la benvinguda. Abraçades i llàgrimes foren els ingredients bàsics d’aquell agermanament.
Quan recordo els fets encara se m ‘irisin els pels, s’humitegen els ulls i el cor em batega al ritme dels grans esforços o de les grans emocions.
Un trosset de mur el tinc a casa.
Primer el vaig situar a un lloc visible. Al rebedor, com si es tractés d’un trofeu.
Però el record i les sensacions que comportàvem la seva presencia em van aconsellar desar-ho a un lloc més discret, de forma que el veies només quan tingués el desig de recordar el temps passat i reviure les emocions.
Ara, al cap del temps, veure’m a la foto al capdamunt del mur amb els companys de brigada, amb el braç recolzat i la mirada fixa a la multitud, mentre els xicots intenten abatre’l, torno a reviscolar aquelles sensacions sense necessitat d’anar a cercar el tros de mur que finalment vaig desar al fons de l’armari de lluna.
Decididament, el retornaré al rebedor.
Exercici 3:
A files militars em van remetre con si es tractés d’un paquet de correus.
Un munt de xicots amb el clatell repelat , expectants alhora que preocupats, vam acudir a la seu de la Caixa de Reclutes per veure el resultat del sorteig.
Vaig tenir sort¡ Em va tocar al lloc de residencia i podia quedar-me a casa, a ciutat.
A casa tots ho varem celebrar; la mare, perquè em tindria gairebé cada dia a casa i res no canviaria; el pare, perquè podria continuar els estudis i no es trencarien els cursos a la Universitat i, jo, n’estava especialment content perquè podria continuar veient-me amb la meva xicota, ara que (per fi) havien trobat un lloc discret on passar la tarda, on evitar el mal d’ous , per culpa de les rebregades genitals no consumades.
Els militars ens van instruir per matar. No tenien altra missió instructiva atesa la situació del país i, més concretament, de la ciutat.
Hores i hores dedicades a conèixer les parts fonamentals del Kaláshnikov (el fusell d’assalt AK-47). Muntar-lo, netejar-lo, oliar-lo, tornar-lo a muntar : Tenir-lo sempre enllustrat i dur-lo a passejar.
- "Penseu que es com la vostra xicota. Sempre perfecte. Sempre a punt".
Els exercicis de tir al blanc, al camp de tir situat a uns 30 kilòmetres de ciutat, eren continus , repetitius i avorrits. Encara què el fet de sortir al aire lliure i compartir una estona amb els companys, feien, fins i tot, desitjable l’eixida al camp.
Es tractava, entre d’altres tasques, de controlar els passos fronterers de la ciutat, les guàrdies interminables al davant edificis oficials o al llarg de tot el mur. Menjar ranxo infecte per obligació, aquells dies que no tenies suficient temps lliure per anar a casa. Tot conformava una situació que desitjaves acabés quan mes aviat millor. Però el temps, certament, passa molt esplai, poc a poc, quan voldries que ja fos un temps passat.
En els intents desesperats de travessar el mur, fos de dia, fos de nit, havíem d’actuar sense contemplació: Tret al cos i abatre’l. Res de ferir-lo, perquè l’haurem de mantenir i, tot seguit, un cop restablert, tornarà a intentar-ho. Són cassos perduts. - Deien els militars.
No us podeu imaginar el neguit, la preocupació dels companys quan ens tocava fer guàrdia al mur: Pot ser un familiar teu, o meu. Com el puc abatre?
Però, si aconseguia passar-lo, la repressió més dura que et puguis imaginar queia sobre teu.
Fou la tarda el 9 de novembre de 1989. Ho recordaré sempre per qué era la data del nostre aniversari, quan per primera vegada es vam estimar i no vaig poder acudir a la cita.
A mitja tarda va sonar la sirena d’emergència del quarter i tots vam acudir formats al pati, armats, en formació de combat.
La nostra brigada va ser destinada al centre de la ciutat, a l’ Alexanderplaz. Vam arribar amb les furgonetes a toc de sirena i a tota velocitat pels carrers cèntrics de Berlin.
El rebombori era immens, la cridòria a l’altra banda del mur increïble.
Mai no havíem vist una concentració de gent semblant.
Vam grimpar fins dalt del mur, deixant els armes degudament custodiades, i vam poder contemplar la immensitat de la situació.
Una gentada immensa, sobretot joves vinguts d’arreu, proveïts de masses, martells i tota mena d’eines, picaven i repicaven per rebentar el mur i fer-lo caure a terra.
Les ordres rebudes no les vam aplicar. Ens vam negar. Com actuar contra una gentada carregada de raó. Al cap i a la fi es el que havíem estat desitjant tants d’anys.
Vam pensar, tots plegats, que ja havia arribat l’hora de deixar lliures d’entrebancs els carrers, els bonics carrers de Berlin, de la mateixa forma com els van parir els arquitectes i treure tota aquella vergonya del mig.
Desprès de gaudir de forma continguda, l’alegria que a tots plegats ens envaïa la situació, finalment vam ajudar als picapedrers a travessar a l’altra banda del mur i donar-los la benvinguda. Abraçades i llàgrimes foren els ingredients bàsics d’aquell agermanament.
Quan recordo els fets encara se m ‘irisin els pels, s’humitegen els ulls i el cor em batega al ritme dels grans esforços o de les grans emocions.
Un trosset de mur el tinc a casa.
Primer el vaig situar a un lloc visible. Al rebedor, com si es tractés d’un trofeu.
Però el record i les sensacions que comportàvem la seva presencia em van aconsellar desar-ho a un lloc més discret, de forma que el veies només quan tingués el desig de recordar el temps passat i reviure les emocions.
Ara, al cap del temps, veure’m a la foto al capdamunt del mur amb els companys de brigada, amb el braç recolzat i la mirada fixa a la multitud, mentre els xicots intenten abatre’l, torno a reviscolar aquelles sensacions sense necessitat d’anar a cercar el tros de mur que finalment vaig desar al fons de l’armari de lluna.
Decididament, el retornaré al rebedor.
Exercici 3:
Escriure dins
l'espai limitat d'una postal, una història en
un
lloc distant de la nostra residència habitual a un
amic,
familiar, parella
etc.
La història havia
d'estar inspirada per la frase escrita a
l'altra
cara de la postal.
Maria: No et pots
imaginar el que m’ha succeït.
Vaig prendre el tren fins arribar a Sant Celoni i, d’allí,
vaig prendre el bus fins Arbúcies.
Tenia molt clar allò que volia pintar. Carregat de carbonets,
colors i paper, em vaig enfilar muntanya amunt i, en una clariana del bosc, vaig divisar el Castell de Montsoriu. Magnífic.
Vaig dibuixar
l’esboç, el vaig perfilar i retotar fins deixar-lo a punt.
Al moment d’anar a pintar m’adono que m’havia
deixa’t els pinzells a casa ¡¡¡
D’una llambregada
m’emporto els paisatge.
Maria Antònia Masdeu de Ruyra
C/. de l’Horitzó, 24, 1r
08933-BARCELONA
Arbucies, 17/08/1923
Exercici 4:
Era increïble però no
impossible...
Pag. 69.
Primer paragraf. “El abuelo que salto por
la ventana y se largo”
Jonas Jonasson. Salamandra 2012.
________________________
Diuen que la realitat supera la ficció.
I no es pas una frase feta o una mena de comodí
que emprem de tan en tan quan voler significar quelcom especial que ens ha
succeït.
El fet cert és que la realitat és molt més
rica, plural i sorprenent que el somni o el pensament, per més entremaliat que pretengui ser, per
més càrrega de ficció que li vulguis ficar.
Un Poc de Saborija
Els germans havien sortit del poble. Van pujar a la
muntanya fins assolir els peus de la Serra de Santa Àgueda.
La mare els havia demanat que anessin a cercar uns
quans grapats de saborija. Era l’herba perfecta per donar el sabor ideal a les
olives trencades.
Olives què, un cop trencades, i desprès de tres
canvis d’aigua (deixant-les a sol i serena durant tres dies consecutius), el
darrer dia, caldria fer la prova l’ou per tal de posar la quantitat justa de
sal, afegir la saborija i la resta d’elements com ara; alls, taronja, llimona,
pebrot, etc. (al gust de cadascú) i, als quaranta dies de repòs ja estarien
perfectes per menjar.
En sortir del l’escola, van seguir muntanya amunt
pel barranc dels frares.
L’estiu havia estat molt calorós i gairebé no havia
plogut ni una sola gota. El llit del barranc era polsegós i més eixut que una
estora d’espart, cosa que dificultava i molt el creixement de l’anyellada herba
flairosa. Però, sense humitat ambiental esdevenia impossible el seu creixement a
temps.
L’únic punt negre de la ruta a seguir era que camí
circumdava el cementiri.
Lloc de respecte i de por per totes aquelles les
històries que la tia Antònia els explicava una i altra vegada per fer-los
atemorir. Era una mena de bruixota, vestida de negre, com totes les iaies vídues
del poble. La toca damunt els muscles i el mocador, també negres, remataven
aquell tètric vestuari.
Amb aquell de somriure sardònic que lluïa, per
entre llavis prims i molt arrugats deixava entreveure un parell de negres dents.
El rostre picat de verola, amb aquells clotets foscos a les marcides galtes
arrodonia l’aspecte bruixot.
A mesura que s’acostaven al cementeri, allargaven les passes per fer més
curt el tram. Gairebé a peu de marxa atlètica.
Una vegada remuntada la muntanya, aplegaren al pla.
Allà dalt van trobar tota la saborija que volgueren, perquè allà dalt,
l’alçaria, feia que la rosada de la nit mantingués d’humitat i fes brotar,
generosament, l’herba.
Començaren a baixar i fer el camí de retorn cap a
casa.
Allà baix, a la plana, es veien de lluny engegades
les llums dels carrers i de les cases. La foscor començava, poc a poc a ocupar
la brillantor del dia. Al fons, a la caiguda del sol rere les muntanyes, es
podia encara contemplar aquells núvols vermellosos típics de la tardor desprès
de la tempesta.
A mesura
que s’acostaven al cementiri, el record dels contes escabrosos, els apareixien a
la memòria, i malgrat que cap d’ells no gosava parlar-ne, tots dos sabien
perfectament quin era el pensament de
l’altre.
-
Tu creus que els morts
resuciten? - Preguntava el menut.
-
No diguis bajanades nen
... -
Responia el gran.
Feia tan sols un parell de dies què, tots dos,
havien assistit a l’enterrament de l’avià del seu cosí Miquel. I, com era
costum, van acompanyar la comitiva fúnebre al cementiri fins que l’enterrador
ajudat pels homes que transportaven el fèretre, van ficar la caixa dins del
nínxol, tapant-lo amb uns quants maons i guix. Un parell de ram de flors mal
deixats a la llinda intentaven dissimular la fredor de la paret, sense
làpida.
-
Per què no girem per l’altre camí enlloc de passar
per allí ...
-
Perquè és molt tard i doblarem el camí. A més estic
molt cansat, portem més de tres hores de marxa.
La nit ja era omnipresent. Els llums eren massa
lluny. La tapia del cementiri massa a prop. El silenci gairebé total, era
trencat per la brisa de l’aire que acaronava la renglera de xipresos, d’un verd
fosc intens, arrenglerats al voltant del mur i escampats per tot el camp
sant.
El menut estava ja cagat de por.
-
I si aprentem a córrer a veure qui arriba abans a
l’entrada del poble?
-
Si home. Per córrer
estic jo ara. –Rebla el germà sense ganes.
El ventet, poc a poc s’anà transformant en ventada
i els xipresos començaren a doblar l’espinada com si fossin gimnastes en plena
actuació atlètica.
El vent es ficava per entremig de les reixes de
ferro de les portes d’accés i xiulava. Semblava una queixa, un lament compartit
per tots els morts
La por ja era també absoluta i compartida pels
germans.
Allargaren les passes tremoloses al mateix ritme
que els batecs del cor s’escurçaven. El ritme cardíac, semblava imitar les
pautes, cada vegada mes fortes del vent, augmentat la velocitat.
Tot just arribats a la porta principal d’accés, una
mà prima ossuda i cadavèrica s’aferrà a la reixa d’entrada. Una imatge prima i
fosca ombrejava l’espai, a contra lluna, al temps que les faldilles negres i
davantal es movien al ritme del vent.
Una veu tremolosa, com sorgida del més enllà, els
cridava:
-
Xiquets, veniu veniu ... que no em
coneixeu?
Òstia, l’àvia d’en Miquel ¡¡¡ - Pensaren tots dos
alhora, al temps que apressaren a córrer
sense parar fins sa casa.
La saborija es va perdre pel camí.
La brega de la mare va ser sonada per arribar tard
a sopar.
Aquella nit, ni l’un ni l’altre, no van poder
aclucar els ulls.
Van maleir, per
sempre més, les olives, la saborija, l’avia d’en Miquel i la mare que els va
parir.
Exercici 5:
Escriure un relat, assaig o poesia en relació a una experiència viscuda durant
el cap de setmana.
Cap de
setmana: (Sant Martí)
No és que no li agradés sortir de cap de setmana al
Montseny. Però l’anunci d’un temps convuls amb pluges persistents i abundoses no
engrescava massa sortir de casa.
D’altra banda, una cartellera de
cinema generosa d’un seguit de films estrenats divendres resultava d’allò més
engrescador per romandre a ciutat.
Al cinema anàvem de tant en tant , sobretot, els dies plujosos
i algun que altre divendres al vespre, al barri de Gracia. En sortir de la sala
picar quelcom al Salambó, a tocar del
carrer Verdi, és el complement cinematogràfic ideal per alabar o posar a parir
la cinta.
Aquesta tardor afavorida per les persistents pluges,
els boscos del Montseny estan farcits de boletaires que abandonen en massa la
ciutat. Rengleres de gent amb la canalla, carregats de cistells de vímet,
remenat tot el que troben, aixafant el que no veuen i fent malbé el sotabosc es
la típica de tardor. Una plaga que cada
tardor creix, cada vegada més.
No “cacen bolets”, materialment
els arrenquen a mà de soca-rel, enlloc d’emprar una navalla i tallar la tija per
tal de mantindre l’entorn òptim per a la propera temporada. Altres ataquen els
castanyers picant les rames amb branques seques.
Diumenge tarda, la caravana de retorn es lenta i
penosa. Retornen a casa amb els atuells buits, embafats com porcs d’un dinar més
que abundós als restaurants que fan l’agost i venen com mai bolets vinguts
d’arreu: de l’Aragó, de França o de
Romania, com si fossin collits a casa
nostra.
- Alguna mostra de bolet hauràs de portar a
casa. No?
La pluja no va deixar de caureu
durant tot el cap de setmana. Els regalims d’aigua baixant pels vidres entelats
van ser omnipresents a finestres i balconades. El caliu de la llar feia apropar
una mena d’ enyor llunyà, una barreja de
pensaments melancòlics embolicats amb la boira baixa que no deixava entreveure
dos metres més enllà de la porta
d’entrada.
Els gats salvatges puntuals a la
cita del cap de setmana. Tan aviat com senten remor per la casa obren els ulls
com a plats, de bat a bat, albirant si unes quantes restes del s àpats aniran a
parar al seu lloc de costum.
Mentrestant, no paren de
miolar i picar els vidres de la porta
d’entrada, neguitejant-se per l’espera. De menjar, mai no en tenen prou.
La boira continua
baixant, la grisor és solemne.
-
Els
ocells han deixa’t de piular
-
Tothom
resta dins les cases prop la llar
-
La pluja persistent n’és la reina del Montseny
La música començà a sonar.
Era una balada de suau de tacte
a l’oïda, com si d’una pell tèbia es tractés quan la ressegueixes amb el palmell de la ma, gairebé sense
tocar-la, eriçant-la.
Poc a poc els instruments de
vent fan acte de presència i la balada s’enlaira cap un ritme més intents,
gairebé semblen els compassos d’una ranxera mexicana.
Ella; respirava al ritme dels instruments i
del cor de veus què, de tant en tant, accentuaven els compassos més intensos de
la peça que apareixien i desapareixien entremig de les notes musicals.
La gandula de coto teixida en
algun indret d’Indonèsia, estava fermament fixada a la paret de la porxada exterior de la cambra i
orientada cara mar. Lloc ideal per deixar anar lliures els pensaments i la
mirada perduda fixada en la immensitat de l’horitzó llunyà, mentre la sensació
musical anava resseguint tots
i cadascun dels espais més íntims del cos, fent-lo sentir viu.
Des del darrera de la finestra, entre
l’entramat enreixat de la persiana de bambú, ell; se la mirava i remirava
bocabadat, amb por de trencar l’encant d’aquell moment especial que furtivament
guaitava com viciós voiyeaur contemplant el tendre plaer musical
aliè.
Esperava gelós que la balada acabés per
apropar-s’hi sigil·losament i
resseguir amb la punta dels dits aquell meravellós cos de dona, bronzejat al sol de l’Índic sota
la transparència sensual d’aquell vestit de gassa pegat al cos que tan
l’afavoria.
Exercici 7:
Escriure un relat, poesia, conte o assaig utilitzant com a disparador bona nit.
Francesc Tàrrega
Aquestes foren darreres paraules pronunciades per l’ interlocutor a
l’altra banda del telèfon just abans de penjar i cloure la conversa que durant
una llarga estona havien mantingut.
- BONNE NUIT – digué i
penjà.
En realitat va sonar a l’oïda com una sol mot, així com: bonuit.
Dita de pressa, sense separació o pausa suficient com per poder distingir
entre el Bonne de la Nuit.
En penjar l’auricular va guaitar de reüll el rellotge de polsera que
sempre duia al canell dret, i certament, constatava que s’havia fet tard i era
adient el mot, perquè allà al fons de la sala, rere el finestral tot era fosc i
els llums del carrer ja eren encesos.
I és que a l’hivern la nit ocupa més temps del que en realitat li pertany.
Si féssim una distribució acurada i, sobretot, equitativa de les vint-i-quatre
hores, tal vegada a l’hivern, no
l’hi pertocaven tantes. Decididament les nits a l’hivern eren massa llargues.
Però, que més voldria ell, que tenir una BONA NIT ¡¡¡.
Quan li agradaria poder gaudir d’una autentica Bona Nit. Massa temps feia
que no sabia el que era.
Això si, quan s’asseia al sofà davant la tele, al moment
restava fregit i els roncs els despertaven, i la dormideta li durava tan sols
fins la nova tanda d’anuncis,
quan l’augment del volum pujava inesperadament i el desvetllaven. Malgrat què
cada nit es prometia el ferm
propòsit de fer un bon entrèpa-de-llençols el resultat era sempre
desencoratjador.
Ni la til·la, ni les pastilles ni els remeis casolans ja no li feien
res. Ja ho havia provat tot sense èxit. Un complet i absolut fracàs.
Feia molt de temps que les nits se li havien capgirat. A la poca
estona d’estar ajagut, els fantasmes iniciaven el seu ritual nocturn i el
transportaven al llocs més indesitjats, barrejats de pors, de mals records. Tot
allò negatiu, angoixant overgonyós que et puguis imaginar, viscut feia temps,
passava pel davant seu com una successió diapositives a gran velocitat. Cada fotograma era
una negació un cop baix directe a la clau de volta de la pròpia estima.
No hi havia forma de trobar la posició adient; primer girat cap a la dreta,
després cap a l’esquerra i tot seguit de panxa enlaire. Els ulls oberts de bat
a bat com dos plats.
Quedava el recurs d’engegar la ràdio i escoltar aquelles persones
solitàries, en vetlla o sonàmbules com ell, que anaven fil per randa explicant un dia i un altre també, la seva paorosa solitud no confessada - però sentida. La pacient locutora
feia veure que les escoltava, fins i tot que les entenia, atrevint-se a
donar–los algun que altre consell.
Anar una i mil vegades al lavabo a pixar (encara que fossin quatre gotes
mal comptades i esbargides per tot arreu menys dins la tassa) i, tot seguit,
enfilar el passadís fins cuina, obrir la nevera i fer un traguet d’aigua fresca
per minvar l’ansietat creixent. Tot
seguit, guaitar pel finestral que donava al carrer i mirar l’escàs moviment de
gent i vehicles.
– Qui vols que surti al carrer aquesta hora amb el fred que fa. Només els escombriaires
mecanitzats eren puntuals cada nit a la cita. –
Rumiava dintre seu.
– Que molestos són, Mira que fan soroll els malparits. Cada nit igual. No
tenen respecte pel descans de la gent.
- Un dia faré un escrit a l’alcalde i els ficaré a caldo. Fills de la gran
puta¡
A les poques ganes-de-no-fer-res,
s’afegien també, la pèrdua de pes (30 quilos de minva), l’agressivitat creixent, l’abandó físic i la reclusió
dins del pis sense voler sortir al carrer.
Va intentar, sense èxit, l’autòlisis. Passejar temeràriament
per la barana del terrat, tallar-se les venes, engolir-se un pot de pastilles
tranquilitzants.
No va tenir el suficient valor per dur-ho a terme.
Esperava que fos el vent qui se l’endugués daltabaix del terrat, errar el tall
i desmaiar-se, ...
- Ni per això serveixo. - Quins collons. Quin desastre.
El seu lletrat ja li ho va manifestar, quan va decidir consultar-lo de
forma preventiva:
- El fet que no tinguin proves inculpatòries contra teva no permetrà que
s’iniciï cap acció. Ara bé, no et pensis que et lliuraràs fàcilment de la
condemna.
- Et parlo de la condemna interna. Aquesta segurament, és la més desconeguda
però és la més perillosa, perquè no et deixarà viure en pau i en lloc de
minvar, anirà creixent dintre teu com l’heura que s’arrapa a l’arbre i va
ocupant-lo fins deixar-lo sec.
- Demana ajuda tan aviat com la precisis. No deixis que la bèstia creixi
dintre teu.
Quanta raó tenia. QUANTA ¡¡¡.
L’alegria de veure’s lliure li va durar molt poquet, just els dies següents
a la publicació de l’arxiu
definitiu de les diligències prèvies del Jutjat de La Jonquera. Fou el Consorci
de Compensació d’Assegurances, l’encarregat per sentència de fer el pagament de
la petita indemnització prevista per a aquells cassos, quan el conductor es
dona a la fuga.
Ara, ja era massa tard, ell no podia anar a la Comissaria a
inculpar-se, a declarar per un fets que ja havien estat arxivats a tots els
efectes. Tampoc no volia acudir al psiquiatra perquè hauria de despullar-se
massa per poder explicar la seva immensa pena, la causa de la seva condemna, la
raó de la seva presó, del seu desgavell intern.
- A més a més, condemnaran també a tots aquells que l’havien ajuda’t, com a
cooperadors necessaris, com encobridors, com ..... Jo que sé.
NO PODIA. NO ERA POSSIBLE ¡¡¡
I és que l’impacte del vehicle contra
aquella família que travessava el pas de vianants a la Nacional II, quan anava
a tot drap camí de la frontera francesa, va ser molt fort; dos menors morts, politraumatismes a
la mare i l’àvia amb seqüeles de per vida. Eren una llosa massa pesada per
seguir vivint com si res no hagués passat aquella nit, tal i com li
aconsellaven uns i altres, sobretot amics i familiars, tots ells coneixedors
del fets.
És cert que la boira limitava força la visió i que el
fred aire huracanat pogueren precipitar
la irrupció de la família a la calçada. Però ell podia haver-ho evitat si
hagués circulat amb la precaució que calia. I, sobretot, podia haver-los
lliurat l’auxili necessari al que tothom està obligat davant d’una situació com
aquella. Una simple trucada al SOS era més que suficient. No calia fer res més.
Els nens es van dessagnar a la cuneta per manca d’atenció mèdica.
Fins que la boira no es va esbargir, els ferits - tots ells - van romandre fora de la
vista sense poder rebre l’assistència mèdica necessària.
El vehicle mai no va tornar al país, va romandre a França a
casa d’un familiar i amic que li va garantir dormiria per sempre més, en el més
profund dels somnis. De tant el tant el trucava interessant-se pel seu minvant
estat de salut.
I així fou com el Land - Rover, va dormir per sempre més a terra
estranya.
Ell, en canvi, encara
romania despert des de la data de l’accident.
BONA NIT,
GOODNIGHT
BOAS NOITES
BUONA NOTE
Aquestes foren
les úniques lletres que va deixar escrites, una per a cada víctima,
l’aniversari dels fets, quan va decidir que ell també tenia dret a descansar i
passar, si més no, una BONA NIT.
Exercici 8:
Escriure en relació a la soledat un conte, assaig,relat o
poema.
Què volem dir
quan parlem de solitud?
La definició més comuna
de solitud és la de manca de companyia, que es tendeix a vincular amb estats de
tristesa, desamor i negativitat.
Aquesta fora la solitud
NEGATIVA: La no desitjada.
Diuen els experts que TRES
característiques defineixen aquest tipus de solitud:
a) És el resultat de relacions
socials deficients.
b) Constitueix una experiència subjectiva
ja que un pot estar sol sense sentir-se sol o sentir-se sol quan es troba en
grup.
I Finalment,
c) Resulta desagradable i pot
arribar a generar angoixa.
La solitud, llevat
d'excepcions, és una experiència indesitjada similar a la depressió i
l'ansietat.
És diferent de l'aïllament
social i reflecteix una percepció de l'individu respecte a la seva xarxa de
relacions socials, bé perquè aquesta xarxa és escassa o perquè la relació és
insatisfactòria o massa superficial.
Es distingeixen dos
tipus de solitud:
a) l'emocional, o absència d'una
relació intensa amb una altra persona que ens produeixi satisfacció i seguretat
i,
b) La social, que suposa la no pertinença
a un grup que ajudi l'individu a compartir interessos i preocupacions.
D'altra banda, sembla que
la solitud està relacionada amb la capacitat de les persones per manifestar els
seus sentiments i opinions.
Quan la nostra habilitat per
relacionar-nos és deficient, augmenta la probabilitat que ens quedem sols ja
que les relacions que mantenim són menys entusiastes i empàtiques.
En general, les persones
amb problemes de neurosi es mostren convençudes que no resulten amables ni
dignes de ser apreciades, i rebutgen qualsevol tipus d'amics potencials amb
l'objectiu de protegir-se a si mateixos del possible rebuig.
La solitud està molt relacionada amb la pèrdua de
relacions amb aquest conjunt de persones significatives en la vida de
l'individu i amb les que s'interactua de forma regular.
Aquells que lluïm cabells
argentats, segurament ens vindrà a la memòria la novel·la del mateix títol; SOLITUD, de la
“Victor Català”. En realitat es tractava d’una senyora que emprava el nom
d’autor masculí com pseudònim, atès que no estava ben vist, a començaments de
segle XX, que les dones fessin escrits “naturalistes” seguidors del mestre Emile Zola, com els fets que
ens descriu de la protagonista Milà,
masovera a l’ermita situada capdamunt d’una muntanya.
D’altra banda tenim la SOLITUD, que podríem dir positiva, aquella que es
buscada, fins i tot, desitjada amb els beneficis que una solitud ocasional ens
pot reportar.
Em refereixo a la
necessitat que tenim d’estar sols per tal de poder capficar-nos en les nostres
cabòries, les nostres manies, els nostres desitjos, complaure les nostres
afeccions.
Quin plaer poder llegir
un llibre acaronats pel silenci, tan difícil com resulta d’aconseguir a ciutat.
Sembla que a les cases, sinó tenim en marxa la radio o la TV (o totes dues
alhora), no sigui possible viure-hi.
Malauradament, el
soroll n’és la companyia omnipresent arreu.
És per això que la matinada
és perfecta quan vols cercar, egoistament, solitud per a tu sol. Una mena d’illot casolà.
Durant el dia, si
cerques solitud, és millor
que toquis el dos i marxis fora de ciutat, millor cap a la muntanya, on
segurament trobaràs espais per gaudir del silenci, o compartiràs uns sorollets
agradables a l’oïda, com la de l’ocellet que refila a l’arbre proper. Cas
contrari, sense presses, aprofita els caps de setmana per fugir.
Aquesta solitud, buscada es
totalment compatible amb unes relacions familiars i socials plenes.
Segurament sigui la
conseqüència d’una vida plena i esdevé necessària per tal de dur a terme allò
al que possiblement, fruit de les relacions socials o professionals, t’has
“obligat”; redactar un petit treball, estudiar allò que hauràs de defensar
professionalment, etc.
Segurament estic reflectien
obvietats, però no pretenc descobrir la sopa d’all, sinó reflexionar un xic
sobre el mot SOLITUD.
Podríem concloure tot dient què; hem d'equilibrar els moments
en què ens expressem i atenem els altres, i els que dediquem a pensar, en solitud, en
les nostres pròpies coses.
Exercici
9:
Exercici lliure.
El vermut sembla que torna a estar de moda.
Per a aquells que sempre ens ha
agradat podem afirmar que no hem notat cap canvi, a l’estar al marge de la
moda. Sempre l’hem tingut present.
Però es cert què,
darrerament, hi ha una mena revifalla. Un munt de bars - bodegues (aquells bars
de taules de marbre i cadires “tonet” amb el sabor ranci d’abans,
han fet renéixer el plaer del vermut. I alguns altres establiments, han
aprofitat el mobiliari antic per actualitzar-los i donar-los una pàtina de
“vintage” com el cas del
BarMut situat a
Diagonal - Pau Claris.
Tal vegada, la popularització i
generalització de les tapes hagi estat la causa i el complement directe
perfecte per aquest reviscolament del vermut.
De menut, recordo algú que altre
diumenge d’estiu d’anar a comprar a cal “sifonero” un tros de gel (de barra) i
un sifó per preparar el vermut casolà.
A la ma dreta em queda un bon record: Un
sifó em va explotar quedant esmicolat en milers de petits vidres, alguns es van
introduir dins la ma. Van dir que la causa de l’explosió fou el xoc de alta
temperatura d’un dia d’agost a la una del migdia en contacte directe amb el
gel. Quatre punts de sutura ho acrediten i un dolor indescriptible atès que la
cosida fou a pèl i sense cap mena t’anestesia.
Com deia, a casa, diumenges o festes
especials, la mare preparava el vermut a base d’olives trencades macerades a
casa (les farcides d’anxova eren massa cares), “papes” fregides (també a
casa perqué – deia- que les de la “xurreria” feien pudor d’oli refregit
), i anxoves del cantàbric degudament dessalades i ben ruixades d’oli
d’oliva. Algun que altre seitó, també preparat a casa, com no podria ser d’una
altra manera.
L’ampolla de vermut, degudament
custodiada al fons de l’armari, feia la seua aparició a taula amb especial
veneració pels expectants bevedors.
Jo sempre havia cregut que el vermut era
d’origen italià, perquè les marques més conegudes solen ser ,gairebé
totes italianes, i resulta que estava errat com en tantes altres
coses que dones per certes i un bon dia apareix la sorpresa que et fa modificar
el criteri.
Resulta que no, que la paraula
vermut , tampoc no es italiana, és d’origen alemany i quan va arribar a França,
allà li van modificar a “u” per la “ou”; generalitzant-se el mot VERMOUT.
Però encara hi han més al voltant del
vermut.
Pel que fa al seu origen; bé
de molt més lluny encara;, de l’antiga Grècia, i més concretament, de l’època
del gran Hipocrates. Fou ell qui va macerar vi amb agenjo, dictaminà i
obtingué un vi què, durant l’edat mitjana, l’anomenaren vi hipocràtic. Així doncs, no tan sols la humanitat
sencera li hem d’agrair el seu famós codi ètic mèdic plasmat en el jurament hipocràtic, sinó
també, d’invenció del vermut.
Fou més tardanament que li van afegir
canella, ametlles i mel. Farmacèutics i apotecaris d’arreu l’aromatitzaren,
triturant plantes i herbes. L’art de potenciar els vins sobrevisqué a través
dels monjos, doctors i alquimistes.
És diu que els creadors del modern vermut
foren Antoni i Beneditto CARPANO
el 1786.
Foren els germans Luigi i Giuseppe CORA en 1838 que inicien una elaboració industrial
del vermut. Sorgeixen arreu d’Itàlia altres marques famoses: GANCIA en 1850; BALALOR en 1856, CINZANO el 1860.
Un apartat especial requereix la
creació de la marca MARTINI
& ROSSI a la ciutat
de Tori. El 1863 Alessandro MARTINI i Luigi ROSSI inicien la elaboració industrial,
segons la recepta original secreta de la casa. Tot un glamour del món de la publicitat d’impacte amb
els actors més famosos del món del cinema.
A la ciutat de Torí, val la pena fer el
recorregut pels magnífics bars(antics i senyorials) que mantenen el costum de
l’aperitivo on
trovareu tot un mostrari de diferents
vermuts. Recomano especialment el CÀRPANO
a l’antica formula. Boníssim.
A Itàlia l’aperitivo tant es pot acompanyar amb productes
salats com dolços, perquè l’aperitivo es pot fer tant al mati com a la tarda
– vespre. Però cal dir sense temor a errar què, dins la varietat de vins
elaborats per fer l’aperitivo ,el vermut és el rei.
També, erròniament, pensava que la
diferencia de color (blanc o negre) venia donada pel tipus de raïm. Doncs no.
Per elaborar els vermut tan sols s’empra un tipus de raïm: El raïm blanc. Els tons
rogencs s’obtenen afegint-los caramel.
Intervenen també una barreja
d’herbes aromàtiques, semblants als
bíters i licors. Així tenim camamilla al vermut sec,
vainilla al blanc
dolç, genciana al vermell i, en tots, ruibard, rel de lliri, quinina
i una infinitat d’altres herbes més.
Cada firma comercial té la seva pròpia
composició secreta i desen zelosament les fórmules sota pany i forrellat. És el
misteri saborós
de cada firma comercial.
Diuen que el vermut és un excels aperitiu,
un gran estimulador de
l’apetit;la seva graduació
alcohòlica es mou entre els 16º i els 19º, i és
un ingredient bàsic en gran nombre de
còctels: america, negroni,
buñueloni, campari 2000, manhattan, rob roy, dry martini...
Javier de las Muelas (expert cocteler) diu que en moltes ocasions el
detall és el complement just per donar-li aquell sabor final a un
còctel que el fa únic i diferent.
Recomana que és millor gaudir-lo acompanyats, en
una solejada terrassa, amb la veu de la Callas interpretant la Carmen de Bizet .
Jo,
amb independència de amb qui , on i com us el vulgueu prendre, us
recomano la següent fórmula per tal d’assaborir un bon Vermut dolç roig.
Preneu un got vidre gruixut transparent de
cintura baixa.
- Poseu ¾ de vermut Càrpano (a l’antica formula , si es possible, cas contrari Càrpano punto e +, (tal vegada us sigui més fàcil de trobar a bodegues
i grans supermercats).
- un parell de glassons de gel petits
(d’aigua mineral),
- aromatitzeu-lo amb un petit rajolí
de ginebra (la que més us agradi), unes gotes són suficients per tal de no
modificar la composició del vermut.
- afegiu també unes gotes d’angostura.
Potencia molt el aromes.
- entaforeu dins del got una bona rodanxa
d’aranja. Per al meu gust n’és el complement equilibrat ideal entre la
dolçor de la taronja i l’acidesa de la llimona.
- un rajolí de sifó, per aquells que
vulgueu recuperar el toc antic carbònic.
Finalment el toc de gràcia: Afegiu
un parell d’olives farcides d’anxova punxades amb un escuradents. Serà el
complement ideal per recordar aquell vermut de tota-la-vida.
Bon profit.
Exercici 10:
Contemplar un quadre de Magritte és quelcom més profund que
guaitar qualsevol altre quadre de qualsevol altre autor penjat de la paret d’un
museu obert al públic.
Té una atracció especial que et
crida. Fa que et fixi’s més del que habitualment sols fer quan guaites un altre quadre. L’atracció és total.
Suposo que aquesta sensació la
pot tenir tothom i no precisament sobre un quadre de Magritte. L’atracció pot venir sobtada o no vers qualsevol autor o
quadre que li resulta més atractiu. Però aquest autor m’impacta.
El joc que fa entre la realitat i
la fantasia dins del més pur surrealisme, és francament suggerent. No pots
donar una mirada i marxar. Té una mena d’imant que et retè per contemplar-lo i assaborir-lo
una vegada i una altra més.
A la seva obra, els dies i les
nits es confonen. Les clarors més lluminoses apareixen amb fanals de capvespre encesos
que barregen a l’uníson el dia amb la nit, com si en un mateix pla esdevinguessin,
alhora, les hores més intenses del dia amb les més fosques i tenebroses de la
nit.
En la clau dels camps és el
vindre trencat, trossejat, fet miques qui transforma la realitat. No saps si
estàs davant d’un quadre o d’una finestra perquè el paisatge del fons que
contemples sencer i seré, resta al mateix temps i en un pla inferior, esmicolat
damunt d’un grapat de vidres trencats que deixen de ser transparents per
tornar-se opacs, impregnats amb el paisatge.
Fa la sensació que el paisatge
tant de temps contemplat a través del vidre, s’ha afermat de tal forma que s’ha
adherit formant un tot i, tan sols es descobreix per mor d’un fet extern.
L’impacte al vidre.
De fet, una
finestra oberta o tancada que dona a l’horitzó no deixa de ser, per si mateixa,
un quadre natural integrat dins l’estança. Encara més, si deixes els finestrals
oberts, el paisatge s’eixamplarà amb escreix pels laterals superant el dentell
l’estricte del marc de la finestra i límit natural de visió.
A la clau del temps, el
resultat és encara més subtil perquè el finestral està tancat, escardat
parcialment. Res no s’interposa entre la visió de la finestra i el paisatge del
fons . No tenim cap altra obertura, cosa que el fa encara més misteriós i
suggerent.
Al quadre, una part dels trossos
de vidre trencats encara resten subjectes al marc i mantenen la seva
transparència, tan sols es visible l’escletxa del trencadís que els separa al
temps que els manté encara en peu i transparents.
Per contra, la resta de vidres
trencats, caiguts al terra de l’estança i que resten sota el finestral, es
tornen opacs i porten impregnats el tros del paisatge que es podia guaitar a
través del vidre quan era sencer, des de dins de la sala.
Tan sols el vidre superior del
finestral és manté sencer, recordant-nos la naturalitat del paisatge i la
transparència natural.
Per la situació de la caiguda
dels vidres, tots cap a l’interior de la cambra, fa pensar que el vidre s’ha
trencat per efecte d’una força exterior cap a dins, bé sigui un cop fort de
vent o per l’impacte d’un objecte contundent
contra la vidriera, sense poder determinar què, atès que no es veuen restes de
l’objecte, possible causa de la trencadissa.
Si imprimim en paper el quadre i
retallem els trossos de vidre, veurem com encaixen a la perfecció els trossos
caiguts, amb el paisatge.
Els trossos resten situats en dos
àmbits diferenciats; el dentell de la finestra i el terra de l’estança amb una
diferencia especial: Així com el trossos que han caigut estan recolzats al
terra, la resta dels trossos, els que apareixen visualment en la contemplació
del quadre a l’alçada del dentell, si ens hi fixem bé, encara estan suspesos a
l’aire.
Estan despresos del vidre però
encara no han assolit el terra... en realitat, podríem dir que estem
contemplant el mateix moment en que el vidre es trenca i s’esmicola davant dels
nostres ulls.
FANTÀSTIC ¡¡¡ NO?
Almenys amí m’ho sembla.
Vaja.
El color és també una altra característica
especial del quadre. A les tonalitats marrons del finestral, contrasta el verd
i el blau del fons. Només el negre perfila cortinatges i marges.
Hi ha una concordança harmoniosa
de colors, gens estridents, que integren el quadre al temps que confonen l’expressió
colorista de dins i fora.
Fa la sensació que el pas del
temps s’hagi integrat i confós no tan sols el paisatge sinó també els colors,
els mateixos tons que apareixen a l’exterior formen part de l’interior. Només
el blau és sens dubte un color extern.
És un quadre per a la
contemplació i per a la reflexió, ja que t’obliga a fer una reconstrucció
detallada de l’obra per intentar comprendre-la.
Segurament, cadascú de vosaltres
veureu coses diferents, però segur
que no us deixarà indiferents.
No hay comentarios:
Publicar un comentario